dijous, 8 de desembre de 2016

La paret de tàpia

Ahir parlava dels marges o murs de pedra seca de Montserrat, avui podria parlar del mateix, però de Vilanova de Meià. N’està ple. Per tot arreu se’n troben i dignifiquen el paisatge. Però no en parlaré. Voldria recrear la visió d’una petita edificació de tàpia. A l’entrada de Vilanova de Meià, tot venint d’Artesa de Segre i passat el cementiri, es troba a ma esquerra una petita construcció de formigó prefabricat que, amb poc gust estètic però encert pràctic, resguarda una senzilla barraca feta de pedra i tàpia. És un elogi de la senzilla i humilitat constructiva capaç de perviure molts anys. Fa uns anys, amb encert, l’ajuntament decidí protegir-la per evitar-ne la seva ruïna. Per sort, avui encara resta en peu. En les seves parets encara es poden veure les senyals de les tapieres que ajudaven a créixer la construcció. Com a tècnica constructiva era molt econòmic, pròpia dels llocs secs i amb d’escassos recursos. 

Admiro aquestes obres humanes, fetes amb enginy i sabent aprofitant els petits materials disponibles en el moment. La contemplació de les parets de tàpia evoca l’esforç dels habitants de la coma de Meià per sobreviure com sigui. La vida d’aquesta coma no fou sempre fàcil. Hi hagueren moments molts bons, però també llargues temporades, massa llargues per molts, que la terra fou poc productiva i els recursos naturals complementaris flaquejaren. Foren temps d’emigrar, de deixar la terra estimada per anar a fer fortuna allí on hi havia feina. Qualsevol porteria o bar de Barcelona o Lleida servien per enyorar l’aixada o el cafè del poble. Però no hi havia alternativa. Quedar-se a la coma era el no futur, marxar esdevenia una esperança. Les persones s’anaren lluny de la coma, mentre les parets de tàpia restaren soles esperant el pas callat del temps. Mentrestant, el cementiri proper guardava molts dels somnis trencats del vilanovins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada