Indignant

Per més que m’esforci i posi bona voluntat, m’indigno i m’irrito davant la displicència reiterada de les autoritats de l’Estat espanyol amb Catalunya. No  hi ha dia que no trobi motius per voler marxar d’Espanya quan abans, millor. La gestió de l’esquela per la recent mort de Carles Santos, és un exemple, de com el l’Estat tracta amb menysteniment els assumptes dels catalans. ¿Per què han trigat tants dies en publicar-la quan es preceptiu fer-ho? Abans del 155 es publicaven el dia següent de la defunció. Ara no. Fins i tot, han agrupat en la seva esquela a Montserrat Pau morta quasi un mes abans. Aquesta actitud dels aplicadors del 155 és pròpia de misarables.

Més motius per la indignació i sortir-se’n d’Espanya. ¿Per què les autoritats d’Aragó reclamen les obres de Sjena que estan a Catalunya i no es reclamen les que es troben al museu del Prado, a Toledo o altres indrets? Cadascú por fer la seva interpretació, però la realitat és que els catalans apareixem, a la llum de certes informacions com espoliadors de l’art de Sixena. Un altre exemple, l’acomiadament dels treballadors de les delegacions de Catalunya a l’estranger. Els medis de comunicació han presentat aquestes delegacions com ambaixades camuflades i, aprofitant el 155, el govern les ha tancat. ¿Per què es tanquen aquestes delegacions i es mantenen les delegacions que moltes comunitats autònomes tenen l’estranger? Podríem fer-nos moltes preguntes similars. Hi ha una actitud continuada de menyspreu vers els catalans, en general, siguin o no independentistes. Perquè quan des de l’Estat s’actua menystenint la iniciativa política catalana, per exemple, recorrent lleis del Parlament català, i el Tribunal Constitucional les anul·la es perjudica a tots els catalans, sigui quina sigui la seva orientació política. Davant de tanta rancúnia només hi ha la sortida de la independència.  

La Constitució incomplida

Avui fa 39 anys moltes persones anàrem a votar sí al projecte constitucional. Veníem d’una  ferotge dictadura i la Constitució oferia la possibilitat d’obrir-nos a la democràcia esperant l’acompliment positiu dels pactes constitucionals. La Constitució era la meta d’un gran pacte ciutadà i l’inici d’un camí que estàvem convocats a recórrer tots, sense restriccions, amb generositat i compromís democràtic. Però anys després, en el moment de fer balanç, els desencís és gran. La Constitució ha esdevingut una norma jurídica tancada, fossilitzada i insensible als canvis de la societat. En lloc d’anar-se adaptant a les transformacions de la societat, els principis constitucionals són un fre per ajudar els processos de canvi de la societat i motiu d’indignació pel seu constant incompliment

La Constitució ha esdevingut un pacte caducat i incomplert permanent en nombroses ocasions, de tal manera que el seu fracàs li ha restat legitimitat. Cada incompliment reiterat dels acords constitucionals augmenta la seva desafecció entre la ciutadania. Els anomenats constitucionalistes són la versió hipòcrita de la política. Sota la pretesa defensa de la Constitució s’amaguen moltes ideologies reaccionaries i totalitàries que aspiren limitar la majoria de drets ciutadans preservats en el pacte constitucional. La caducitat d’alguns dels pactes constitucionals és més que evident, com són palesos els seus incompliments. En podem recordar-ne alguns.

La Constitució estableix la igualtat com a fonament de l’Estat social i democràtica, però recentment la Comissió Europea ha dit que Espanya és un dels països amb més desigualtat de la UE. L’article 14 del pacte constitucional, diu que els ciutadans no es poden discriminar per raó de sexe. 39 anys després de l’aprovació constitucional les dones segueixen discriminades en molts aspectes: més atur, salaris més baixos, més hores de treball a la llar, etc.. La Constitució estableix l’aconfessionalitat de les institucions públiques, però la religió catòlica segueix tenint uns privilegis que no tenen les altres confessions. En la Constitució també reconeix la llibertat d’expressió però diversos informes internacionals evidencien el retrocés d’aquesta llibertat. També són principis constitucionals el caràcter progressiu del sistema fiscal, el dret al treball i una remuneració suficient per satisfer les necessitats personals i familiars, el dret de l’habitatge digne, cap d’aquests drets es compleixen avui. Com tampoc es efectiu la participació i progrés dels joves en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural. L’article 50 de la Constitució parla d’una sistema de pensions adequats i actualitzats periòdicament, mentre la realitat demostra tot el contrari.

La constitució té aquests, i molts altres incompliments, com també té buits que no permeten respondre a les necessitats de la societat que pretén servir. El més evident ara, és la incapacitat constitucional de respondre a les demandes de molts catalans de ser escoltats i poder celebrar un referèndum per decidir sobre la independència de Catalunya. Davant d’aquesta situació, el camí a seguir és reconèixer la total caducitat de la Constitució de 1978 i emprendre el camí de la seva profunda reforma. A Espanya, cal un nou pacte constitucional fruit d’un procés de diàleg profund i sincer. Un nou consens sobre els grans problemes d’aquest país i els grans reptes que ha d’afrontar. Si els suposats constitucionalistes es neguen, com semblen fer-ho, a discutir-ho tot, resultarà que ells seran els principals obstacles de la consolidació dels principis constitucionals que diuen defensar.

Manipulació gramatical de l’Alcorà

Els musulmans patiren una forta derrota en mans dels bizantins en la batalla de Mu’ta l’any 629. Però la historiografia islàmica manipulà el text de l’Alcorà per tapar aquest fet. L'Alcorà es refereix a aquesta batalla en la sura 2, Els Bizantins, text probablement revelat en l'any 630 just després de la batalla de Mu'ta amb l'objectiu d'elevar la moral dels musulmans i prometre una ràpida venjança per la derrota rebuda. Però, el text es desvirtuà per amagar la derrota. La majoria de comentaris sobre aquestes aleies diuen que es tracta d’una profecia sobre els bizantins. Seguidament es presenten les primeres aleies d'aquesta sura i s'han posat entre parèntesis, per a alguns termes, les paraules àrabs utilitzades en la seva composició.

Els bizantins han estat vençuts (gulibat) en els confins del país. Però, després de la seva derrota (galabi-bim), venceran (sayaglibuna) dintre de diversos anys. Tot està en mans d'Al·là, tant el passat com el futur. Aquest dia, els creients estan de festa de l'auxili d'Al·là. Ha protegit qui Ell vol. És el Poderós, el Misericordiós (30,2-5).

Diu Regeix Blanchère en el seu comentari sobre l'Alcorà que els primers versets d'aquesta sura resulten incomprensibles segons quina sigui la traducció dels originals àrabs. D'acord amb les traduccions habituals sembla que la sura sigui una invitació als musulmans de alegrar-se de la futura victòria dels bizantins. Però, i aquí està l'aparent absurditat del text, ¿per què els musulmans han alegrar-se de la propera victòria dels seus enemics? ¿Quin sentit té ?. E. M. Gallez afirma que és possible una altra interpretació a partir d'un altre tipus de vocalització del text. Es tracta de canviar les vocals de tres paraules fonamentals en aquestes aleies que tenen la mateixa arrel. Aquest exercici és legítim perquè les vocals foren incorporades tardanament al text alcorànic original. Aquestes paraules són: han estat vençuts (gulibat), victòria i venceran (seran vencedors, segons la traducció). És evident que la paraula àrab galabi-bim ha de traduir-se per victòria i no per derrota, ja que l'arrel d'aquesta paraula, glb, no pot originar el substantiu derrota tal com figura en la majoria de les traduccions. Segons quines siguin les vocals incorporades a les arrels s'obtenen les formes passives o actives de les mateixes paraules. Canviant la veu activa per la versió passiva per un simple canvi de vocals el text adquireix un altre sentit. Llavors, les aleies de les sura 2 dirien

Els bizantins han vençut (galabat) en els confins del país. Però, després de la seva victòria (galibi-bim), seran vençuts (sayaglabuna) dintre de diversos anys. Tot està en mans d'Al·là, tant el passat com el futur. Aquest dia, els creients estan de festa de l'auxili d'Al·là. Ha protegit qui Ell vol. És el Poderós, el Misericordiós (30,2-5).

Amb aquest canvi en les vocals, el text adquireix sentit i és el que probablement tenia en el seu origen. Es tractava d'un text ben lluny de ser una profecia d’un esdeveniment futur, sinó una referència a una situació viscuda recentment, la derrota de Mu'ta de 629, presentada de forma esperançada en anunciar que els vençuts seran vencedors. I va ser així, cinc anys després. Aquest exemple, a més de mostrar com en un moment hi va haver interès a presentar la batalla de Mu'ta no com una derrota, és un exemple clar de com els textos alcorànics poden alterar-se per una simple manipulació gramatical.

La manipulació mental del terme explosió violenta

Alguna paràgraf de la providència dictada pel jutge Llarena em recorda el que la litúrgia cristiana proclama de renúncia a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions en el moment del baptisme. A tots els polítics empresonats se’ls ha demanat una renúncia a l’independentisme unilateral, el rebuig a la legislació de desconnexió i a tota seducció per reprendre qualsevol estratègia similar la practicada fins ara i l’acceptació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Tots els consellers han fet, a la seva manera, la promesa baptismal. Però no ha tots se’ls ha concedit la sortida de la presó. Quatre d’ells segueixen empresonats perquè el jutge aprecia risc de reiterar en una conducta que valora directament vinculada a l’exercici de la violència.

Des del meu total desconeixement dels aspectes penals, m’agradaria saber quin és el nucli de les decisions judicials: els fets i/o les actituds, allò que és objectivable com a delicte i/o  allò que pertany al terreny de les voluntats o les idees. Mentre el terreny dels fets tot és contrastable amb la tipificació delictiva, en l’àmbit de les actituds les valoracions es mouen en les subjectivitats i com a tals condicionades pels judicis previs de l’observador. Dit això, entenc que la comissió d’un delicte objectivable és indiscutible perquè és contrastable; però resulta més difícil objectivar consideracions del tipus “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, si es reitera, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que s'hi vegin afectats” perquè és una suposició tan demostrable com la contrària. Pensar que la decisió de restar en presó depengui d’aquesta feblesa de criteri m’esglaia perquè em qüestiona la idoneïtat o encert del judici. Però, el que és més greu, és l’expressió “explosió violenta” pel que significa de manipulació del marc mental de les persones. A l’evocar una explosió violenta el text crea una associació cognitiva amb explosius i en aquest país els explosius són bombes i les bombes és terrorisme. És gravíssim l’ús d’aquesta expressió per la manipulació que comporta i l’alteració de  la veritat que la justícia pretén establir. Les persones que se’ls nega la llibertat en nom d’aquest risc ha donat proves reiterades dels seus comportaments pacífics i el compromís pel civisme.

També resulta paradoxal que, en una societat de grans incerteses i de difícil predicibilitat dels riscos i esdeveniments, s’afirmi amb contundència, com diu la providència del magistrat, que "el risc de reiteració de les seves conductes imposa a aquest instructor més grau de rigor i cautela a l'hora de conjugar el dret a la llibertat dels investigats i el dret de la comunitat de poder desenvolupar la seva activitat quotidiana en un context despullat de qualsevol risc previsible de suportar comportaments que lesionin de manera irreparable, no només la seva convivència social o familiar, així com el lliure desenvolupament econòmic i laboral, sinó la pròpia integritat física". Vivim en la societat de la incertesa total i la justícia no pot pretendre posseir la seguretat de pronosticar el risc de reiteració per justificar la privació de llibertat. No ho entenc.

Tinc els meus dubtes, i torno al tema de la religió, que alhora d’emetre una decisió judicial sigui correcte voler condensar en aquest gest la moralitat del bé comú. Penso que això és el que passa quan el jutge afirma que el perill, valoració que pot ser objectiva como subjectiva, no desapareix amb la formal afirmació que abandonen la seva estratègia d'actuació i amb la determinació judicial d'avaluar la seva situació personal si les seves afirmacions resulten mentideres, "sinó que exigeix ​​constatar que la possibilitat de nous atacs hagi efectivament desaparegut, o que de mica en mica es vagi confirmant que el canvi de voluntat és veritable i real". Només a partir d’un judici d’intencions fet des de la pròpia subjectivitat, i només des d’aquesta perspectiva, es pot sostenir l’afirmació del jutge de que en l’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez el risc de reiteració delictiva "reflecteix la probabilitat que puguin reproduir-se actes amb greus, immediates i irreparables conseqüències per a la comunitat". Novament, en nom de la llei un òrgan judicial ha pres una decisió ajustada però no justa. Novament, es confirma que quan hi ha un conflicte el que primer es perd és la veritat. Novament, esglaia el silenci de molts dirigents polític per interessos partides i el seu silenci els fa còmplices d’una injustícia. 

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

  

Del capítol cinquanta-vuitè de la Regla de Sant Benet, «La manera d'admetre els germans» Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència

De vegades voldríem un camí fàcil, o un camí que demanés només el grau d’abnegació que nosaltres estem disposats viure; el nostre moment cultural ho afavoreix amb la recerca de satisfaccions i de felicitat a baix cost. En canvi, el camí evangèlic és el de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” (RB Pròleg, 50).

P. Abat Josep M. Soler

13 de març del 2010

Gloriem-nos, germans, de ser pobres per Crist; però procurem de ser humils com Crist. Guerric, abat, Del Sermó en la solemnitat de Tots Sants

Glosses per la vida quotidiana

La comunitat cristiana és un grup missioner. Els cristians han de sortir de les seves zones de confort i anar a l’encontre de les altres persones per testimoniar el sentit de la seva fe. La fe no és viu d’amagat, s’explicita i comparteix amb tothom. La fe escolta i surt a l’encontre de les altres persones. “Veié dos germans, Simó, l’anomenat, Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué “Veniu amb mi i us faré pescadors d’home”. Immediatament abandonares les xarxes i se n’anaren amb ell.” (Mt 4, 18-20) 

 La nostra esperança no serà defraudada. Tard a d’hora els nostres anhels seran realitat. La nostra esperança no és una il·lusió sense fonaments, podem donar raó d’ella. Compartim la nostra esperança amb moltes més altres persones i tots lluitem per fer-la realitat. Cada pas que donem cap a ella ajudem a tenir-la més a prop. Certament, esperem contra tota esperança. “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats” (Lc 21,28)

Glosses per la vida quotidiana

Compartir la vida allibera. Si la compartim tots ens sortim beneficiats. Quina dóna generosament té la satisfacció interior d’haver estat sensible al que necessiten les altres persones; els que reben troben, en la generositat dels altres, una manifestació de la bondat humana gràcies a les qual les seves necessitats són ateses. “Aquesta vídua pobra ha donat més que tots, tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per a viure” (Lc 21,3-4)  

Afirmar-se creient, és proclamar que les persones han d’estimar-se sense restriccions ni càlculs interessats. L’amor ha de presidir les relacions humanes. Ha de ser un amor que tingui cura de de l’altre, de les seves necessitats i esperances. L’amor és acolliment càlid dels altres i acció compromesa a favor de viure digna i justament. “¿Quan us vam veure afamat i us van donar de menjar o que passàveu set, i us van donar beure? ¿Quan es vam veure foraster i us vam acollir o despullat, i vam vestir? ... Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.” (Mt 25,44) 

Més que mai necessitem força interior per viure temps difícils. Són moments complexos en els quals veiem empresonades preventivament persones pacificadores que el seu únic delicte és haver defensat els drets del poble català. Mentrestant, el cinisme del sistema permet que hi hagi persones en llibertat amb sentència ferma de condemna. No sempre és comprensible la justícia humana. “Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir” (Lc 21, 12-15)