Glosses per la vida quotidiana

Reconeixem de seguida les bones persones per les seves actituds, el que fan i com es comporten. Hem d’aspirar a ser com a elles. Els cristians se’ns hauria de reconèixer perquè fem el bé, acollim a qui ho necessita, lluitem perquè les relacions humanes siguin justes i per alliberar de tot jou opressor. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. (Lc 4,18)

La vida interior, el convenciment de nostres idees i la coherència de les actuacions ens donen autoritat davant les altres persones. Això ens dóna força i seguretat per defensar la causa de la justícia i la llibertat. L’autoritat no ve del poder, sinó de l’exercici de la donació generosa i honestedat. Els dissabtes ensenyava. La gent s’estranya de la seva manera d’ensenyar, perquè parlava amb autoritat. (Lc 4, 31-32)

Al voltant de cadascú, hi ha moltes persones que no es poden valdre per elles mateixes. Persones que són febles i dissortades. Tot sovint acostumen a passar-nos desapercebudes, però si ens hi fixem descobrim la seva silent existència. No endurim els nostres cors a aquestes realitat i siguem un refugi càlid d’amor per a elles. El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat. (Lc 4,38-44)

Mossèn Dalmau

Amb la mort d’en Josep Dalmau se’n va una part de la biografia de moltes persones. Molts som els que hem tingut la sort i el goig de conèixer i col·laborar amb alguna de los moltes causes que impulsà. En Josep fou un activista en estat pur. Fa anys, quan et trobaves a mossèn Dalmau havies de tenir la ploma preparada perquè segur que acabaves signant un manifest, una carta de protesta o l’adhesió d’una campanya que d’entrada semblava impossible. Perquè, moltes de les iniciatives que impulsava estaven plenes d’il·lusió i somnis esperançats. Fou un defensor aferrissat de les accions pacifistes i no violentes com ho demostrà al llarg de la seva vida. Amb el seu amic Lluis Maria Xirinacs feren un vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre l'Estat espanyol i la Santa Seu. Segur que sabrien que no ho aconseguirien, però estaven convençuts que calia fer-ho.

En Josep Dalmau fou un cristià compromès tal com ho foren molts capellans de la seva generació. Lluità per renovar l’Església i fer del seguiment de la causa de Jesús el nord de la seva vida. Home d’idees profundes, meditades en un país gris, però  il·luminades pel seu entusiasme. Sempre fou coherent amb les seves idees. No dubtà de promoure amb als seus  amics capellans antifranquistes, Ricard Pedrals, mossèn Totosaus i Jordi Llinona, una marxa de protesta per les tortures de l’estudiant comunista Joaquim Boix. Fou la coneguda manifestació de capellans per la Via Laietana. Mai s’havien vist tantes sotanes corrent perseguides per la policia franquista com aquell dia. Mossèn Dalmau animà moltes i diverses iniciatives eclesials, polítiques i socials. Coincidirem en el consell de redacció de la nova Correspondència de Diàleg Eclesial amb l’Àlvar Maduell, Carles Flavià, Joaquim Cervera i altres donant continuat a la revista endegada anys abans per Oleguer Bellavista. Foren uns anys de molts projectes i activitats entusiasmades per aixecar el to de l’església diocesana que cercava trobar-se a si mateixa. En totes elles, tard o d’hora, apareixia mossèn Dalmau.

En els meus anys juvenils, temps de lectures formatives intenses, alguns dels llibres de Josep Dalmau m’ajudaren a educar el meu esperit inquiet. Recordo amb satisfacció intel·lectual la lectura dels llibres “Distensions cristianomarxistes”, “Agonia de l'autoritarisme catòlic” i el “Contrapunts al "Camí" de l'Opus Dei”. Vaig col·laborar amb mossèn Dalmau en l’àmbit polític en el Grup de No Alineats de l’Assemblea de Catalunya, conegut també com el grup de cristians independents, impulsat per Agustí de Semir, Ricard Lobo, Jaume Rodri, entre altres, que, com no podia ser d’altre manera, ens reuníem religiosament en uns locals de la parròquia de sant Elies que, casualitats de la vida, havien estat les antigues txeques de la FAI durant la Guerra Civil. 

En Josep Dalmau posà el seu activisme al servei de la recuperació de les llibertats de Catalunya i la construcció d’un estat català. Fou un activista per la independència quan això era un cosa de pocs i mantingué el seu compromís en una època on el catalanisme s’acomodava a la disciplina tranquil·la del peix al cova. Encara dec tenir entaforat en algun lloc de casa el carnet d’identitat de l’Estat català personalitzat que em dóna en Josep. Foren també els anys de les comunitats de base, les cèl·lules de la renovació eclesial d’aquell temps, en Josep Dalmau animava a cercar la plenitud de la fe a través de la renovació de la gràcia i la fidelitat al servei del poble català. Fou l’ànima de la Comissió de Serveis a les Comunitats de Bases. A Gallifa, on tenia la seva parròquia de tota la vida, pogué crear el santuari ecològic del castell de Gallifa amb la seva Mare de Déu de l’Ecologia. Gran encert de Josep Dalmau d’impulsar aquesta devoció mariana. Fa quasi un any coincidirem en una cerimònia singular on no m’esperava trobar-me’l.  Fou un retrobament afectuós i un comiat. Amb la mort d’en Josep Dalmau s’ha apagat un estel de gràcia en el meu firmament de la vida. Que el cel sia.

El referèndum, punt de trobada

En política l’eficàcia d’un govern es mesura, entre altres coses, per la seva capacitat d’anàlisi de la realitat. Això és avui molt important en les societats complexes. Aquesta anàlisi ha de permetre desagregar els problemes complexos en unitats més simples les quals puguin ser abordades per l’acció de govern. Les relacions de Catalunya amb Espanya és un problema complex. Es una qüestió amb múltiples facetes, actors implicats, afectes afectats i esperances sostingudes. Les dificultats de resoldre aquest problema complex és el que el govern de Madrid no ha assumit perquè no ha entès correctament la seva complexitat i vol aplicar unes solucions pensades per altres situacions. D’aquí les dificultats de poder dialogar correctament entre l’Estat amb Catalunya fora de l’ordeno i mando, o la rigidesa de la normativa treta de l’espai polític.

Una part dels ciutadans de Catalunya han expressat, de moltes maneres, la seva voluntat d’independitzar-se d’Espanya. Aquesta voluntat ha tingut una clara traducció en forma de majoria parlamentària. Aquesta és la realitat. Un Estat democràtic ha de saber donar resposta a aquesta situació. Com també l’Estat ha de saber atendre el fet de que hi ha una part important de catalans que no volen la independència de Catalunya. Aquest dialèctica prefigura l’espai polític català. Davant d’aquesta situació, els estats democràtics adopten sempre la mateixa estratègia: seure amb les parts implicades, parlar, dialogar i trobar la millor resposta al que és una demanda de la societat catalana. Uns a favor de marxar d’Espanya i altres de quedar-s’hi. No hi més sortida que preguntar als catalans on volen estar: amb Espanya o fora d’Espanya en forma d’una República catalana. Qualsevol altre solució és un nou problema que enverina l’estat de la qüestió. Però aquesta solució és negada, una i altra vegada per les forces més tancades de l’Estat que en nom de la unitat indivisible d’Espanya no volem dialogar per fer política. Aquesta és la qüestió bàsica. No es pot admetre cap altra sortida que no sigui política i que passi per qüestionar, en forma de referèndum, la unitat d’Espanya. En aquest solució s’hi haurien de poder trobar els partidaris de la independència com els seus detractors.

La veritat és silenciosa

Vivim en una societat on ha molt soroll mediàtic. La política en provoca molt i viu d’aquest soroll que és el negoci dels medis de comunicació. Les xarxes socials han accelerat aquesta obsessió per la immediatesa  informativa i han accentuat la dinàmica de les relacions causals. Tot ha de tenir una resposta, tot mereix ser contestat. Davant d’aquesta tendència el papa Francesc ha dit: "La veritat és suau, la veritat és silenciosa" Davant de les persones que busquen només l'escàndol, que busquen només la divisió, l'únic camí a seguir és el silenci i la oració. El papa ha dit que el Senyor “ens dóna la gràcia de discernir quan hem de parlar i quan hem de callar". Aquesta màxima es pot aplicar en tots els àmbits de la vida. Si ho practiquem serem més imitadors de Jesús

El punt de partida d’aquesta reflexió del papa és una meditació sobre l'Evangeli de Lluc (Lc 4, 16-30), en què Jesús, tornant a Natzaret, és rebut amb força recel. El relat evangèlic permet "reflexionar sobre la manera d'actuar en la vida quotidiana, quan hi ha malentesos". Jesús, davant l’exigència de la gent del seu temps d’esperar signes del seu poder, només fa servir la força de "la Paraula de Déu". Quan va a la sinagoga, és acollit pels allí estant amb una gran curiositat: tots volen veure amb els seus propis ulls les grans obres de les que va ser capaç en altres terres. Però el Fill de Déu només esmentà la "Paraula de Déu". Amb el seu silenci al requeriment del seus veïns, Jesús es mostrà humil i provocà un canvi d'atmosfera.

El papa Francesc parla del silenci de Jesús com a mostra de la seva dignitat. El seu silenci, es manifestà amb tota la seva força en la creu. És el gran silenci de Jesús. El papa adverteix que molts cops discussions banals acaben en discòrdies i disputes greus. El que cal, diu Francesc, és practicar més el silenci, “expressar el que sents i després callar. Perquè la veritat és suau, la veritat és silenciosa, la veritat no és remorosa”. Davant les provocacions, davant les desavinences o les tensions cal proposar la dignitat del respecte a la diversitat i a la llibertat de les persones de ser diferents. En el cas d’agreujar-se la tensió perquè les persones de mala voluntat atien el conflicte llavors s’imposa el silenci.

Fem memòria, President Pedro Sánchez

Alguns bons amics m’han recomanat tenir paciència amb Pedro Sánchez, que alguna cosa en podem treure a favor del procés. No n’estic massa confiat, de la necessitat no se’n pot fer virtut. Cada cop Pedro Sánchez em sembla més un avatar de José Luis Zapatero. La seva darrera ocurrència és afirmar que els catalans hem de votar un nou Estatut perquè Catalunya és “l’únic territori que té un estatuto que no ha sido votado por los ciudadanos”. Caram, ¿qué votarem els catalans els catalans el dia 18 de juny de 2006?. Fem memòria senyor Pedro Sánchez. El Parlament de Catalunya aprovà el text de l’Estatut el 30 de setembre de 2005. El text, prèviament “cepillado”, segons ocurrent expressió d’un destacat dirigent del PSOE força influent per Madrid, fou aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de el març de 2006 i pel Senat el 10 de maig el 2006. El poble català aprovà el text de l’Estatut el 18 de juny de 2006 i publicat com a Llei Orgànica el 19 de juliol de 2006 (llei orgànica 6/2006) que entrà en vigor l’agost de 2006.

Després d'entrar en vigor el 9 d'agost del 2006, l'Estatut va rebre set recursos d'inconstitucionalitat. El Partit Popular presentà el 31 de juliol de 2006 un recurs contra 187 articles i disposicions. El Defensor del Poble, Enrique Múgica (militant del PSOE), recusà 112 articles i quatre disposicions addicionals. Per cert, l’actual Defensor del Pueblo, el també socialista Francisco Fernández Marugán, ha recomanat retirar els llaços grocs d’institucions i espais públics. Els governs de les Comunitats Autònomes de Múrcia (contra l'article 117), la Rioja (contra 12 articles i 7 disposicions addicionals), Aragó (contra una disposició addicional), la Comunitat Valenciana (contra vuit articles i quatre disposicions transitòries) i les Illes Balears (contra el que estableix l'estatut sobre l'Arxiu de la Corona d'Aragó). El filibusterisme del PP bloquejà força temps la renovació del Tribunal Constitucional i enverinà la sentència del recurs.

Finalment dictà el Tribunal Constitucional dictà una sentència, el 28 de juny 2010, després de tres anys de deliberacions i, sobretot, d'aturada per la paràlisi en què es trobava el tribunal, i després de quatre anys de vigència i de desenvolupament legislatiu de l'Estatut. Aquesta sentència, referida només al recurs presentat pel partit Popular, representà la desnaturalització d’un estatut aprovat per dos parlaments i referendat pel poble català. En la seva sentència del 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional, es posicionà davant el recurs d'inconstitucionalitat presentat per diputats del Partit Popular, deixà clara la "ineficàcia jurídica" del Preàmbul (en referència al terme nació per referir-se a Catalunya) tot i que el veredicte manté la definició de Catalunya com a nació; va declarar 14 articles inconstitucionals (1 totalment i 13 parcialment), i en va reinterpretar 27 més. El 10 de juliol del 2010 va haver-hi una manifestació a Barcelona, d’un milió i mig de persones, sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim",en contra de la resolució del Tribunal Constitucional d'Espanya, amb el suport de tots els partits polítics del Parlament de Catalunya llevat del PPC i Ciutadans. A partir d’aquest dia, res a tornat a ser com abans. A partir d’aquesta data es desfermà la gran tempesta que ens ha dut a que molts catalans hagin trencat els lligams afectius amb Espanya i només tinguin en el seu horitzó polític la independència de Catalunya. Ara, el senyor Pedro Sánchez no pot pretendre que els catalans, que ja votàrem un Estatut i ens recordem que l’Estat espanyol el desnaturalitzà malgrat la seva aprovació política. ¿De què vol què parlem novament els catalans? ¿vol parlar sobre un nou Estatut?. El gat escaldat de l’aigua calenta fuig, diu una dita. Ara el que cal parlar és d’un tema molt senzill: quin és l’acord polític que permetrà als catalans decidir quina és la seva relació amb Espanya.    

Me ha pegao

L’anècdota és certa. Mentre pegaven al càmera de Tele Madrid en una concentració patrocinada per Ciutadans una senyora molt excitada anava cridant, acusant al periodista, me ha pegao. Les imatges eren ben eloqüents, el periodista no pegava a ningú, al contrari, vàries persones s’escarressaven en donar-li cops de puny. Pocs dies després, el flamant nou líder del PP parlava que a una senyora li havien trencat la cara a Barcelona i que els mossos d’esquadra tenien l’ordre d’identificar la senyora i no els agressors. Aquesta és la realitat de la Catalunya d’avui. A Catalunya, on no hi havia problemes de convivència entre els independentistes i els que no ho son, que Ciutadans, el més actius, i el PP a la seva manera barroera, han situat aquest tema com el punt principal de la seva agenda política. L’agitació de Ciutadans és provocar la tensió i l’enfrontament. La seva estratègia és simple, contra la llibertat d’expressió d’uns, hi oposen la raó de la força, de l’insult, de l’enfrontament i la provocació . No volen cap diàleg sinó fer tal soroll per tal de dir que a Catalunya hi ha violència, intolerància i que els unionistes estan perseguits pels independentistes.  

El govern del PSOE sembla que dóna crèdit al relat de Ciutadans. Les recents declaracions del President Sánchez demanant que els catalans dialoguem entre nosaltres, bàsicament per resoldre el problema de convivència, són bona mostra de com es percep interessadament la situació de Catalunya des de fora. El President Sánchez li interessa instal·lar-se en aquest discurs de la confrontació perquè així s’estalvia de fe política i li dóna més rèdits emparar-se en la retòrica de la convivència. És cert que a Catalunya cal seguir el diàleg entre els catalans. Des de fa temps els ciutadans de Catalunya parlem entre nosaltres sobre el futur polític del nostre país, tot i la política mesquina de Ciutadans. No forma part del caràcter català abandonar el diàleg i el pacte. Mai hi hem de renunciar, ni els independentistes hem de confrontar-nos violentament amb els qui no en són. Però ara, el diàleg que necessitem els catalans és amb els poders de l’estat que, de manera reiterada, s’han negat a dialogar. Un bon gest per creure’ns les intencions de la voluntat de diàleg polític del govern de Madrid fora que el Fiscal General de l’Estat facilités la fi de la presó preventiva dels polítics catalans empresonats i sol·licités el seu immediat alliberament. Llavors, el diàleg sortiria de l’àmbit de la mera retòrica i avançaria pels camins de l’enteniment.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Aquest poble m’honora de llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. (Mc 7:6)

El monestir té com a finalitat establir un projecte de vida cristià que condueixi al monjo a la plena realització personal amb Déu. (De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat)

L'autoritat, que està al servei del "creixement" o desenvolupament de cada monjo i del conjunt de la comunitat (segons l'arrel llatina de la paraula: "augere"), és atorgada a l'abat per la comunitat: és ella qui l'elegeix. (De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat)

Quan es prega cal el coratge de la fe: confiar que el Senyor ens escolta. (Tuit del pap Francesc del 3 de novembre de 2017)