Glosses per la vida quotidiana

Vivim en un món on es tendeix a la falsedat i la hipocresia. En general, les persones critiquem els comportaments dels altres i som benèvols amb el que fem, fins i tot arribem a justificar-nos l’injustificable. No som ningú per judicar a les altres persones o fer judicis malèvols. Hem d’evitar la hipocresia d’acusar els comportaments, les actituds i les obres de les altres persones, sense adonar-nos que nosaltres som també pecadors, i per això, abans de presentar-nos com persones irreprensibles moralment, hem de reconèixer les nostres faltes i mancances. “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra” (Jn 8,7-8)

En la vida, hi ha moments per a tot. Algun cop ens sentim cansats o desanimats. Fins i tot podem estar desesperats. Moments foscos on l’esperança sembla fondre’s davant la duresa dels esdeveniments. Podem pensar que les coses no ens van bé o considerem que el món no se’n surt en resoldre els seus problemes. Així i tot, cal mantenir viva la confiança i esperar que les circumstàncies canviaran si ens posem en marxa per canviar-les. És llavors quan s’eleva la pregària confiada cercant l’esperança perduda. Mentrestant, cal obrir el cor per ser acollits pels altres i així trobar el consol que necessitem.

“No m’amagueu la vostra mirada
en aquesta hora de perill,
escolteu atentament,
no trigueu més a respondre
ara que us invoco”
(Salm 102(101),3)

La vida, els seus condicionants, ens empresonen més del que ens pensem. Tinc la sensació que la majoria de persones no som lliures perquè estem presoners dels nostres límits interiors, de les pors que ens frenen i dels neguits que intranquil·litzen l’esperit. Volem ser lliures, però no ho som en els fons perquè no tenim la llibertat interior que ens permet ser-ho. Cal guanyar la llibertat interior a través de saber distingir el que dona sentit a la vida del que és superflu o innecessari. El camí de la veritat i la llibertat són els principis i valors que brollen de les nostres creences. “Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Jn 8,31-32)

Glosses per la vida quotidiana

Els individus no hauríem de necessitar codis i normes per distingir el que està bé i el que està malament. La llei, els manaments, els referents ètics, poden estar escrits; però hi ha unes lleis universals que es troben en el cor de les persones i que ens comprometen a tots. Són els codis que ens permeten conviure. Hauríem de trobar en el nostre cor els criteris per fer el discerniment moral que ens ajuda a comportar-nos com persones de bé i que actuem a favor de fer justícia al proïsme.  "Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble" (Jr 31,33)

El comportament de la persona justa pot esdevenir un escàndol per aquells que se'n senten interpel·lats pel seu testimoniatge. Qui és just qüestiona pel que diu i fa. Esdevé una incomoditat per aquelles persones que són injustes, que neguen de la llibertat, són causa d’exclusions i marginacions, i són insensibles al patiment dels altres. Per això, poden ser motius de mofa i befa, perseguits i menystinguts, ignorats i vilipendiats, torturats i assassinats. Però Déu es gira contra els injustos i és a prop dels justos. "Posem un parany al just, ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l'educació rebuda. Assegura que té coneixement de Déu i es dona el nom de fill del Senyor. És una crítica vivent de les nostres idees, només de veure'l, ja se'ns fa insuportable, perquè la seva vida és diferent de la dels altres i té un comportament estrany". (Sv 2,12-15)

Glosses per la vida quotidiana

Viure és una joia. Cada dia hi ha petits instants que ajuden a comprendre quin és el sentit íntim de la vida. L’esperit necessita trobar també aquests moments en els quals tot esdevé comprensible il·luminat per raons profundes que sostenen aquesta joia de viure. “Jo soc la llum del món – diu el Senyor – el qui em segueix tindrà la llum de la vida” (Jn 8,12b).

La vida aporta, en moltes ocasions, la vivència de trobar-se a la intempèrie i desprotegits d'acolliments càlids que ajudin a assumir el present i viure esperançats. Aquestes situacions ens conviden a la confiança. L'experiència de sentir-se estimat, per Déu i per altres persones, aporta la confiança necessària per descobrir que la intempèrie no és una fatalitat sinó un espai on experimentar la joia de l'amor. La confiança és fonamental en les relacions humanes i també en l'àmbit de l'expressió de la fe. Confiar és fiar-se dels altres. Gràcies a la confiança el cor s'obre sincerament i acull el que els altres ens puguin aportar, sense cap restricció i dubte. La confiança aporta serenor i tranquil·litat a l'esperit. 

"El Senyor és el meu pastor, no em manca res, 
em fa descansar en prats deliciosos, 
em mena al repòs vora l'aigua, 
i allí em retorna".
 (Sl 23(22)1-2)

¿Som ràpids en judicar als altres? ¿ens agrada avaluar el que fan les persones i opinar? Sovint, un cop fet aquest judici, sempre a partir de criteris personals, classifiquem les persones entre els bons i els dolents. ¿Intentem comprendre com són les altres persones? ¿ens preguntem què podem fer per ajudar-la? “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnes, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3,17)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones tendim a ser egoistes, aquesta actitud afavoreix l’individualisme, la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. Només ens preocupem per allò que ens pot anar bé. Hauríem de canviar aquesta tendència i buscar, en primer lloc, el bé comú. I aprendre a avançar des de la unitat amb les altres persones. Hem de buscar l’acord i saber treballar per assolir els objectius comuns. La unitat dona força testimonia l’enteniment necessari per aconseguir transformar el món. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. (...) Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen” (Lc 11,17-23). 

 El cristianisme al seu començament no era una religió plena de manaments i dogmes. Es limità al reconeixement de la primacia d’un únic Déu i la vivència de l’amor com a principi universal. Res més. Tota la resta estava supeditat a aquests dos preceptes: estimar Déu i estimar als altres. Només podem entendre el misteri de Déu a partir de l'amor als germans. Gràcies a l'amor, Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. “El primer (manament) és aquest “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” No hi ha cap altre manament més gran que aquests”. (Mc 12,29-31)

Glosses per la vida quotidiana

Algunes persones religioses insisteixen, fins i tot s’obsessionen, en tancar Déu en el temple guardat per pràctiques iniciàtiques. Hi ha cristians que tota la seva experiència religiosa sembla passar per l’observança d’un conjunt de normes i pràctiques. L’excés de zel pot arribar a desvirtuar el sentit de la fe i fer-li oblidar que, en tota religió, hi ha un principi bàsic universal: estimar als altres i fer el bé. Perquè Déu està allà on hi ha amor i aquest no es pot recloure en les quatre parets de les esglésies. En elles, podem tenir l’experiència de la Transcendència, però fora d’elles també podem trobar-nos amb Déu. “S’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat” (Jn 4,23-24). 

Les persones hem de passar per la vida fent el bé. No és una crida a l’heroïcitat, això ho deixem pels herois. Fer el bé és viure honradament, practicar la justícia. Dir la veritat i no maldir dels altres, estar proper a les persones, acollir-les quan ho necessitin i estar atent a les seves esperances. Ser amable i servicial. Fent això, segur que serem persones recordades per fer el bé.

“Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
No compten als seus ulls els descreguts,
honora els fidels del Senyor.
No es desdiu d'un jurament onerós,
no fia els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent”.
Salm 15 (14),1-5

Confessar creure és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Les raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la fe en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe. "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delícies per sempre" (Salm 16(15) 11)

Glosses per la vida quotidiana

La fe ens un compromís per estimar al proïsme, aquelles persones que estan properes com les que ens commouen a la solidaritat. Les obres i els comportaments serveixen per testimoniar i trobar en l’amor el camí que ens parla de Déu. El profeta Jeremies ens recorda que, davant l'escrutini de Déu, el que serà examinat no seran les nostres creences, sinó el que fem. "No hi ha res tan tortuós i tan malalt com el nostre cor. ¿Qui pot conèixer a fons? Jo, el Senyor, examino l'interior dels homes per donar a cadascú segons el seu comportament, segons el fruit de les seves obres". (Jr 17,9-10) 

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber demanar. No podem ser orgullosos i pensar que sols podem resoldre les nostres preocupacions. La pregària de petició és un bon ajut per expressar els nostres neguits i situar-nos en actitud d’acolliment per rebre el l’ajut, el consol o el cop de ma que necessitem.

“En vos m’emparo, Senyor
que no tingui un desengany
Deslliureu-me, traieu-me del perill,
vós que sou bo; escolteu i salveu-me”
(Salm 31(30) 2-3)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha una dita que ve a dir: tal faràs, tal trobaràs. És ben cert. Si no estimem, difícilment serem estimats; si no donem és probable que rebrem poc i si no perdonem costarà que se’ns perdoni. Lamentablement en les nostres relacions hem tingut desenganys: hem estimat, hem donat i hem perdonat, i no sempre hem tingut una resposta agraïda. Però la pau en el cor és considerar que hem fet allò que havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6, 37-38)

¿Som humils o ens agrada lluir i l’afalagament social? ¿Amb quina actitud fem les coses, per servir o per demostrar als altres que tenim prestància, poder i control de la situació? La humilitat és valor cristià i una virtut cívica, perquè permet relacionar-nos millor amb els altres, d'igual a igual, i aquesta actitud fa més amable la convivència. No hem d’obrar per fer-nos veure, sinó per ser servidors de les persones amb les quals en relacionem. "El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit" (Mt 23, 11-12)

La política hauria de ser, fonamentalment, un servei a la comunitat i no un instrument per rebre ocupar el poder, mantenir-s’hi i procurar beneficis, més o menys confessables, i mostrar-se com a persones importants. En les societats occidentals molts polítics, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política reduint-la un exercici endogàmic del poder. Existeix una altra manera d’entendre la política centrada en els altres, en la recerca del bé comú i de resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el rimer ha de ser l’esclau de tots” (Mt 20,25-28)