dimarts, 15 de maig del 2012

Sales d’espera



Escric el bloc d’avui en una sala d’espera. Gràcies a la Moleskine puc prendre notes mentre veig transcórrer el temps lentament. A diferència de Joan Ponç, el pintor que feu una part de la seva obra en les sales d’espera dels oculistes, tot i que jo també estic en una sala d’espera d’un oculista, escric en lloc de pintar. Escric els meus pensaments un cop abandonat l’intent de llegir. La tènue llum de convida a una activitat passiva, per això he optat per l’escriptura. A més, la música de new age que reprodueix el xiu-xiu d’ocells i la remor d’un torrent – només hi falta el tub gelatinós de colors de neó que parsimoniosament fa i desfà bombolles.

L’estratègia d’escriure, que practico molt sovint, es per evitar quedar-me en un estat de meditació profunda que m’impossibiliti escoltar el meu nom quan sigui cridat per l’infermera. També observo els meus companys de sala. Hi ha un senyor que després de tres paraules riu. Em dóna la impressió que se’n riu del que acaba de dir. La resta estan concentrats en la lectura d’unes revistes que només es troben en les sales d’espera i en les perruqueries. Sempre m’he preguntat si aquestes revistes tenen vida pròpia al marge de les sales d’espera. La música segueix convidant a meditar. Una nena a optat per estirar-se directament en el sofà i esperar ser apoderada per un estat letàrgic. Crec que ho aconseguirà. Per fi, algú pronuncia el meu nom després de molt temps d’espera. Adéu, us he de deixar perquè és el meu torn.

P.D. He de dir que he comprovat que la visita es dividia en dues parts. Entre la primera revisió i la segon he hagut de tornar-me a esperar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada