Una companya de feina m’ha comentat que cada cop percep
més que s’aïlla per sobreviure a l’evolució de la societat. Considera que
moltes de les coses són incomprensibles i la disgusten. Crec que aquests és un
dels mecanisme de defensa davant d’una crisi que no deixa de colpir durament dia
darrera dia. Les persones generen mecanismes defensius per combatre situacions
que no esperaven i que no poden transformar. La millor resposta davant d’un món
que s’ha tornat altament incomprensible és la reclusió interior. Així, poc a
poc, algunes persones es refugien en la instància interior, percebuda com un
espai de calidesa i comoditat enfront la
hostilitat de la intempèrie exterior.
Al final d’aquest procés emergeix una societat
individualitzada. Recordo el pronòstic de Richard D. Putnam en el seu llibre Solos en la bolera de la progressiva
pèrdua de la sociabilitat de les persones. Aquestes redueixen de forma
voluntària la seva capacitat relacional i reafirmen la individualització. La
resposta a la crisi, a diferència d’altres temps, no és ja una apel·lació a
l’èpica del combat col·lectiu per canviar la situació, sinó un retorn a la
protecció càlida que ofereix la llar i l’entorn familiar més proper. Alguns
esdeveniments socials semblen desmentir aquest pronòstic. Doncs algunes
il·lusions semblen generar esperança. Cal esperar els transcurs del temps per
veure si és la mobilització actual és un moviment sostingut i no porta a una
nova gran decepció
La impressió és que hi ha escassetat de constructors de
grans relats col·lectius. Es confonen les mediacions polítiques instrumentals
amb les idees mobilitzadores capaces de transformar el món. Mentre una part de
la societat discuteix sobre els elements circumstancials de la política, moltes
persones segueixen sofrint els efectes inexorables d’una crisi que sembla no
tenir fi. Cada cop més a la societat hi ha dolor i patiment que per algunes
persones ja és insuportable. Per tot això, probablement per algunes d’aquestes persones
l’únic camí per avançar és fer com Colin Smith, el protagonista de la Soletat del corredor de fons,
l’excel·lent novel·la d’Alan Sillitoe, i admetre que cal situar-se en el
conflicte interior per avançar en silenci per no perdre la dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada