diumenge, 8 de febrer de 2015

Aforismes polítics - II

Un aforisme, paraula derivada del grec del mot definir, és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica. L'aforisme parteix de la subjectivitat de qui el fa i pretén enunciar un principi amb la màxima concisió. Els primers aforismes són d'Hipòcrates i es referien a petites descripcions de símptomes i diagnosis d’infermetats. Són especialment abundants durant el període hel·lenístic, al Renaixement i a la Il·lustració. M’he permès fer uns petits aforismes relatius a l’actual moment polític a Catalunya.


Gramàtica política. L’acció política ha d’evitar la confusió. Quan més clar estigui el que es vota i el propi sentit de les eleccions, millor. Millor un referèndum que unes eleccions plebiscitàries. Preguntes clares en moments clars. Les oracions gramaticals són clares si tenen ben estructurat el subjecte, el ver i el predicat. Les oracions subordinades enreden. Ara estem massa entretinguts en les subordinades.

Bramula el pati. El pati està alterat atiat per bons agitadors de les xarxes. 140 caràcters escampats com a mantres comunicatius poden emmirallar a més d’un. Algunes piulades semblen estar escrites des de la frustració d’expectatives personals que per interessos de país.

Bona educació. Hi ha persones que mereixen tot el respecte, fins i tot no estant-hi d’acord. Algunes veus agitades han perdut el respecte institucional necessari pel bon govern del país. Sobra l’arrogància i els burletes verbals, necessitem persones de pensament, pau i concòrdia.

Patents d’independentisme. Davant de tanta excitació  o mar de fons proliferen els gurus de l’independistisme. Aquests neguen altres visions diferents a les seves. No m’interessen aquests nous Nosaltres Sols.

Llops solitaris. Algunes persones apareixen prenen iniciatives pel seu compte i els medis de comunicació els eleven a la categoria d’herois patris. Dubto dels salvadors espontanis de la pàtria. Em dóna la impressió que són cercadors de notorietat i de solucions personals.

S’està jugant amb foc. Per sort els partits són instruments, no religions. Per això, si els actuals partits no serveixen per avançar cap la independència la solució és simple: es canvia d’instrument i seguir treballant.

El dit i la lluna. Un proverbi xinés diu que “Quan el savi assenyala la lluna, l'estúpid es queda mirant-li el dit”. A la política hi ha masses estúpids que no saben veure més enllà del seus interessos personals. Ara passa el mateix, la lluna és l’objectiu final, però estem massa mirant-nos el dit. No siguem estúpids i tornem a posar el país mirant la lluna.

Matemàtica política. Les eleccions són confrontació entre alternatives de partits. Un plebiscit demana unitat. Les eleccions són dels partits, el plebiscit compromet el poble.


Tot un espectacle. La gent que s'ha mobilitzat de bona fe els darrers tres anys no es mereixen aquest espectacle que donen alguns líders de partits. Alguns polítics han perdut el respecte als ciutadans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada