diumenge, 14 de gener de 2018

L’Estat presoner de l’extrema dreta

Amb tot el respecte i consideració que la prudència em demana tenir i manifestar, algunes decisions judicials em provoquen calfred. Unes esgarrifances em recorren el cos quan sento algunes de les motivacions esmentades pels jutges per justificar les seves decisions. Per més que ho intenti, no arribo a intuir la base objectivable d’aquests judicis i només intueixo raons ideològiques, prejudicis i estereotips que s’han activitat alhora de motivar una decisió judicial. Aquesta és la sensació que he tingut al llegir el darrer aute negant la llibertat dels empresonats a Madrid. Em sento desemparat davant de les decisions judicials. La negació de la llibertat dels diputats empresonats, no només afecten als seus drets polítics, sinó també vulneren els drets dels catalans a tenir representació política. Més de dos milions de catalans, pot ser si ho reescric en números impressiona més, més de 2.000.000 de persones hem votat activament a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez y Quim Forn perquè fossin diputats i ara resulta que unes decisions judicials neguen el meu dret, i el de molts catalans, a que els meus representants polítics puguin exercir la seva funció en el Parlament. ¿Qui pot defensar-me el meu dret? No ho sé, però algú m’ho hauria d’explicar.

He quedat sorprès la feblesa argumental de la decisió judicial. La negativa a deixar-los en llibertat és perquè la seva presència pot generar accions tumultuàries. De nou pren cos el relat que l’Estat ha construït per desacreditar l’independentisme: la pràctica de la violència activa. La rebel·lió i sedició de la qual es parla en seu judicial no està acompanyada de la violència necessària, ni tampoc de la intencionalitat que ve immersa o continguda en el concepte d'alçament. Jurídicament no estan justificades les presons preventives per enlloc, ni pel delicte comès. Els catalans independentistes no han exercit mai la violència. Al contrari, han defensat sempre les accions no violentes. La única violència contrastada i comprovada exercida a Catalunya ha estat per part de l’Estat contra els independentistes. Quanta falsedat hi ha al darrera d’aquests arguments que només persegueixen empresonar els líders independentistes catalans perquè, segons l’apreciació judicial, no han abandonat el seu projecte polític. M’he sentit constantment agredit per les declaracions de dirigents polítics espanyols i comentaristes polítics que es mofen dels meus sentiments independentistes i dels polítics que jo he escollit. Tot això, pel que sembla, no entra en la llista de greuges punibles. Novament, em pregunto, ¿qui em pot defensar de la justícia quan és injusta?, ¿qui pot defensar el rigor democràtic quan sembla que s’oblida alhora de dictar resolucions judicials?

Aquest relats personals hem porta a unes noves preguntes: ¿hi ha separació de poders a l’Estat? ¿com es fonamenta la legitimitat de cada un dels poders de l’Estat? ¿els poder de l’Estat són el mateix que els poders que ocupen l’Estat? ¿la democràcia pot ser la única font de legitimitat per l’exercici del poder de l’Estat?. Masses preguntes que necessiten respostes convincents. Però la gran pregunta rellevant que també cal respondre és la següent: ¿per què, davant de tot aquesta situació que crítica per l’Estat espanyol, Rajoy no vol seure’s amb Puigdemont per resoldre el conflicte de Catalunya?. Hi ha una raó ideològica: els actuals poders de l’Estat no toleren la independència de Catalunya. Però hi ha una altra raó pràctica: Rajoy està presoner de l’ultradreta del PP, militants i votants, aproximadament un dos milions de votants, que no admeten que la política sigui la solució per resoldre els conflictes polítics, especialment el de Catalunya, sinó que l’únic camí possible és la dialèctica de la violència i l’opressió de l’Estat.

1 comentari:

  1. Sí, i la violència i l'opressió esdevenen repressió. Això s'ha produït durant mil·lennis en força indrets del món, però que es faci en nom de la DEMOCRÀCIA és un engany pervers propi dels dictadors més repugnants, com aquell de la "democràcia orgànica": Franco. I és que avui a l'estat se segueixes les seves petjades i fal·làcies.
    Suposo q aquells dos milions (2000000) opinem com tu, però gràcies per dir-ho.

    ResponElimina