dilluns, 5 de març del 2018

La raó de la meva esperança II. Parlar de Déu


No tinc por, ni vergonya, de parlar de Déu davant d'un món que sovint en prescindeix i  d’una cultura dominant indiferent a la fe i de certs cristians que estan força preocupats en mantenir el seu poder com a nous mercaders del temple, els trepes eclesials com els ha qualificat recentment el papa Francesc.

Pretenc que la meva confessió de fe sigui una afirmació clara i transparent en l'espai públic. No té sentit amagar qui sóc, què sóc, en què crec i on fonamento les mes il·lusions i esperances. ¿Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta confessió - proclamació de la identitat cristiana - amb naturalitat, quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar de nou la fe, ni pensar que la creença limita la condició humana. Creure, o no creure, forma part de la condició humana, cal admetre-ho amb tota naturalitat. Considero que els cristians catòlics hem viscut bastant temps amb un cert complex d’inferioritat i hem renunciat a posar-nos drets en els nous Aeròpags o les Àgores contemporànies per proclamar que la fe dóna sentit a la nostra vida. Sovint penso que ens costa abandonar la confortabilitat del món privat i situar-nos a la intempèrie de l’escrutini públic per dir, simplement; “jo crec”.

Tenir fe és tenir confiança en la presència de la misericòrdia divina en la història de tots nosaltres, en la història de la humanitat. Hem de confiar més en les nostres capacitats de proposar a la nostre societat que el seguiment de Jesús aporta felicitat, apropa el Regne de Déu on es farà justícia als oprimits, s’aixecarà de la pols al desvalgut i les vídues i els orfes seran atesos amb dignitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada