dimecres, 14 de març del 2018

La raó de la meva esperança VII. Déu en la perifèria de la societat


Acabo aquest petit despullament interior meu davant de vostès de la mateixa manera com he començat: parlant de Déu, del Déu encarnat. Però l'Encarnació de Déu no s'esgota en l'Ascensió del Crist, sinó que perdura en la Pentecosta que celebrarem ben aviat. Som nosaltres, els membres de l’església els que hem de continuar aquesta encarnació en la història. Nosaltres hem de ser testimonis d’aquesta gràcia expressada en l’amor misericordiós de Déu a favor dels que pateixen i totes aquelles persones que es troben abatudes en el camí de la vida.

En el nou camí de Jericó, que és la nostra existència en el món, hem de saber actuar com a bons samaritans. Només així donarem resposta convincent a la transcendental pregunta que Déu feu a la humanitat a través de Cain : “¿on és el teu germà?. La compassió i la misericòrdia expressen la fraternitat a la qual aspirem i no volem renunciar. Gràcies a l’amor el proïsme els cristians donem sentit a la vida i fem de l’estimació al germà el camí d’accés a Déu. Déu pren el rostre dels marginats i es situa en la perifèria incòmode la societat allí on les persones necessiten ser acollides i estimades. Sense amor Déu esdevé incomprensible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada