dissabte, 11 d’abril de 2020

Un dissabte a Natzaret - Dissabte Sant


Ahir, durant la celebració de la passió de Jesús, escoltant la narració de l’evangelista Sant Joan, vaig adonar-me que el text té una certa simetria entorn a l’actitud de cercar. L’evangeli comença amb la cerca de Jesús part dels soldats romans i la guàrdia del temple i la narració acaba esmentant dos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, que d’amagat també cercaven a Jesús. En els dos fragments també es detecta una actitud de por. Aquest és explícita en Josep d’Arimatea i Nicodem, el primer tenia por dels jeus i el segon anava a veure a Jesús de nit, emparat per la foscor que tot ho amaga. Els soldats i la guàrdia era desproporcionada per detenir a una sola persona. ¿De què tenien por aquests homes armats?

La mort de Jesús i la posterior resurrecció ha de vèncer les pors que ens aturen en la nostra confessió creient en mig d’un món que té poques notícies de Déu. Els cristians hem de saber respondre en la nostre societat, en la claror de la plaça pública quina és la raó de la nostre esperança. En mig del nou Areòpag els cristians hem de trobar respostes entenedores a la pregunta de Pilat al pretori: “I la veritat, ¿què és?”. Els cristians d’avui hem de proclamar amb convicció que el camí cap a la veritat passa per proclamar el text d’Isaïes que Jesús llegí un dissabte a l’inici de la seva predicació en la sinagoga de Natzaret “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.” (Lc 4,18-19). La veritat és Jesús mateix. Pilat no veié que estava davant la veritat. Jesús, és veritat de vida perquè a través d’ell l’existència pren significació. Vivim per fer el bé, per estimar-nos, per crear una gran fraternitat i construir una societat justa. Per això ahir, en el moment de l’adoració de la creu, cantàvem: “adorem, Senyor, la vostre Creu, lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció: per aquest arbre ha vingut el goig a tot el mon”.

Tot el dissabte està travessat per un silenci dens. Jesús, Deu mateix ha davallat als inferns, pròpiament el regne dels morts. En aquest gest, Jesús assumeix la condició humana d’assumir com a pròpia la mort. Aquest any, el camí cap la Setmana Santa ha estat ple de morts absurdes. Masses morts. Totes elles són assumides per aquell que, podent deslliurar-se de la mort, l’assumí de manera escandalosa. En el seu davallar al regne dels morts per ressuscitar després aporta esperança al sense sentit de tant dolor i sofriment que veiem aquestes dies. Per molta gent, cada dia és com Dissabte Sant. Perquè per ells, tot és un absurd, un sense senti perquè sembla que la mort nega la possibilitat de la vida. La baixada a l’abisme del regne dels morts és per fer-nos entenedor l’esperança que comporta la resurrecció que estem a punt de celebrar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada