Extracte de les paraules del papa
Francesc en la benedicció Urbi et orbi
en ocasió de la Pasqua.
Avui ressona a tot el món
l'anunci de l'Església: "Jesucrist
ha ressuscitat! Veritablement ha ressuscitat! ".
Aquesta Bona Nova s'ha encès com
una flama nova a la nit, a la nit d'un món que enfrontava ja desafiaments crucials
i que ara es troba aclaparat per la pandèmia, que sotmet a la nostra gran
família humana a una dura prova. En aquesta nit ressona la veu de l'Església: «Va ressuscitar de debò el meu amor i la meva
esperança!» (Seqüència pasqual).
És un altre "contagi",
que es transmet de cor a cor, perquè tot cor humà espera aquesta Bona Nova. És
el contagi de l'esperança: «Va
ressuscitar de debò el meu amor i la meva esperança!». No es tracta d'una
fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes. No, no és això la resurrecció
de Crist, sinó la victòria de l'amor sobre l'arrel del mal, una victòria que no
"passa per sobre" del sofriment
i la mort, sinó que els traspassa, obrint un camí en l'abisme, transformant el
mal en bé, signe distintiu de el poder de Déu.
(...)
Avui penso sobretot en els que
han estat afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort i
les famílies que ploren per la mort dels seus éssers estimats, i que en alguns
casos ni tan sols han pogut donar-los l'últim adéu. Que el Senyor de la vida aculli
si en el seu regne als difunts, i doni consol i esperança als que encara estan
travessant la prova, especialment a la gent gran i les persones que estan
soles. Que concedeixi la seva consolació i les gràcies necessàries als que es
troben en condicions de particular vulnerabilitat, com també als que treballen
en els centres de salut, o viuen a les casernes i a les presons. Per a molts és
una Pasqua de solitud, viscuda enmig dels nombrosos dols i dificultats que està
provocant la pandèmia, des dels sofriments físics fins als problemes econòmics.
(...)
Que Jesús, la nostra Pasqua,
concedeixi fortalesa i esperança als metges i als infermers, que a tot arreu
ofereixen un testimoni de cura i amor al proïsme fins a l'extenuació de les
seves forces i, no poques vegades, fins al sacrifici de la seva pròpia salut. A
ells, com també als que treballen assíduament per garantir els serveis
essencials necessaris per a la convivència civil, a les forces de l'ordre i als
militars, que en molts països han contribuït a mitigar les dificultats i
sofriments de la població, es dirigeix el nostre record afectuós i la nostra
gratitud.
En aquestes setmanes, la vida de
milions de persones va canviar sobtadament. Per a molts, romandre a casa ha
estat una ocasió per reflexionar, per aturar el frenètic ritme de vida, per
estar amb els éssers estimats i gaudir de la seva companyia. Però també és per
a molts un temps de preocupació pel futur que es presenta incert, per la feina
que corre el risc de perdre i per les altres conseqüències que la crisi actual
porta amb si. Animo als que tenen responsabilitats polítiques a treballar
activament en favor de el bé comú dels ciutadans, proporcionant els mitjans i
instruments necessaris per permetre que tothom pugui tenir una vida digna i
afavorir, quan les circumstàncies ho permetin, la represa de les habituals
activitats quotidianes.
Aquest no és el temps de
l'egoisme, perquè el desafiament que enfrontem ens uneix a tots i no fa
distinció de persones. Entre les nombroses zones afectades pel coronavirus,
penso especialment a Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, aquest
continent va poder ressorgir gràcies a un autèntic esperit de solidaritat que
li va permetre superar les rivalitats de el passat. És molt urgent, sobretot en
les circumstàncies actuals, que aquestes rivalitats no recobrin força, sinó que
tots es reconeguin part d'una única família i es sostinguin mútuament. Avui, la
Unió Europea es troba davant d'un desafiament històric, de què dependrà no
només el seu futur, sinó el de tot el món. Que no perdi l'ocasió per demostrar,
una vegada més, la solidaritat, fins i tot recorrent a solucions innovadores.
És l'única alternativa a l'egoisme dels interessos particulars i a la temptació
de tornar a el passat, amb el risc de posar a dura prova la convivència
pacífica i el desenvolupament de les properes generacions.
Aquest no és temps de la divisió.
Que Crist, la nostra pau, il·lumini als que tenen responsabilitats en els
conflictes, perquè tinguin la valentia d'adherir a la crida per un alto el foc
global i immediat en tots els racons de món.
(...)
Aquest no és temps de l'oblit.
Que la crisi que estem afrontant no ens faci deixar de banda a tantes altres
situacions d'emergència que porten amb si el sofriment de moltes persones. Que
el Senyor de la vida es mostri proper a les poblacions d'Àsia i Àfrica que
estan travessant greus crisis humanitàries, com a la Regió de Cabo Delgado, al
nord de Moçambic. Que reconforti el cor de tantes persones refugiades i
desplaçades a causa de guerres, sequeres i caresties. Que protegeixi els
nombrosos migrants i refugiats -molts d'ells són nens-, que viuen en condicions
insuportables, especialment a Líbia ia la frontera entre Grècia i Turquia. I no
vull oblidar de l'illa de Lesbos. Que permeti assolir solucions pràctiques i
immediates a Veneçuela, orientades a facilitar l'ajuda internacional a la
població que pateix a causa de la greu conjuntura política, socioeconòmica i
sanitària.
Estimats germans i germanes: les
paraules que realment volem escoltar en aquest temps no són indiferència,
egoisme, divisió i oblit. Volem suprimir per sempre! Aquestes paraules sembla
que prevalen quan en nosaltres triomfa la por i la mort; és a dir, quan no
deixem que sigui el Senyor Jesús qui triomfi en el nostre cor i en la nostra
vida. Que Ell, que ja va vèncer la mort obrint-nos el camí de la salvació
eterna, dissipi les tenebres de la nostra pobra humanitat i ens introdueixi en
el seu dia gloriós que no coneix ocàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada