La fe és un do. No es fonamenta en la raó, però necessitat d’ella per ser intel·ligible. També és una cerca pacient del sentit final del transcendent absolut que és Déu. Per això cal alimentar l’ànima amb dons espirituals a fi de trobar Déu quan es deixa trobar o suportar la seva aparent absència. Hem de creure que l’amor de Déu és providencial. Confiar en la providència ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Lc 11,9-10)
La desunió, les baralles, la no entesa no ajuden a construir una societat millor. Al contrari, són grans problemes que deshumanitzen perquè no contribueixen a edificar la societat sobre valors sòlids. La manca d’unitat afebleix el diàleg i ens fa més vulnerables. “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres” (Lc 11,17)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada