Glosses per la vida quotidiana

Mantenim l’esperança. Encara que les circumstàncies la neguin, hem de treballar per ella. La fe és el convenciment ferm que aquelles promeses que ara semblen impossibles s'acabaran complint. No hem d’endurir el cor ni cedir a la derrota. Creure en l’esperança ens ofereix una salvació interior i la certesa que les adversitats no són permanents. L’esperança és la nostra guia. “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats” (Lc 21,28)

Cal saber ser pacients. Aquesta paciència, però, no ha de ser fruit de la resignació, sinó del treball precís i constant a favor de la construcció d'un món millor, més just i fraternal. La promesa d'un temps nou serà real si estimem, si portem la pau a la societat i treballem per la justícia. És així com el temps futur esdevindrà real en el nostre present. "Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l'estimen. El Senyor és a prop per salvar els seus fidels". (Salm 85,9.10)

Glosses per la vida quotidiana

La solidaritat autèntica exigeix molt més que compartir allò que ens sobra. Ens crida a ser més generosos, fins i tot a desprendre'ns d'allò que nosaltres mateixos necessitem. En la societat consumista actual, la veritable solidaritat arrenca amb la nostra capacitat d'austeritat i la voluntat de compartir les nostres riqueses amb els més necessitats. “Llavors Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, Aquesta viuda pobra ha donat més que tots, tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per viure”. (Lc 21,

Tota persona anhela experimentar seguretat. És una necessitat bàsica; sense ella, l'angoixa ens envaeix. Hi ha una seguretat exterior imprescindible per afrontar la vida amb tranquil·litat, la qual obtenim, en part, gràcies als recursos que garanteixen el benestar social. Però, com satisfem la seguretat interior? Qui o què ens la proporciona? No la podem confiar a elements fugissers: una petita ràfega de vent pot desfer tots els nostres plans, i allò que semblava sòlid, de cop, s'enfonsa. Per trobar la veritable pau, cal construir fonaments sòlids per a la nostra fortalesa interior. “Alguns parlaven del temple, fen notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra” (Lc 21,5-6)

En l’ofici de viure cal ser coherents. És simple, cal fer allò que diem i el que expressem ha d’estar en consonància amb allò que pensem. Això ens portarà a testimoniar la fe en moments en què no pot ser ben rebuda o que pot incomodar. Tant se val, perquè si renunciem a aquesta coherència, deixem de ser solidaris de l’esperança de moltes persones. “Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni” (Lc 21,12-13).

Glosses per la vida quotidiana

Massa sovint, el nostre cor es mostra endurit a les injustícies que ens envolten i fem el desentès a aquells que ens parlen de la necessitat de bastir un món més just i fraternal. Sembla que portem un cor de pedra, un esperit incommovible al sofriment aliè. Algunes persones semblen haver perdut la memòria dels temps viscuts, d'aquella foscor que engolia la llum. La vida ens demana mantenir el cor obert, estar desperts als signes dels temps. Hem de ser compassius i benignes; hem d'estimar i perdonar incondicionalment. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu”  Salm 94,8

Les persones que només viuen per a elles mateixes no troben la felicitat, es tanquen en el seu egoisme i no s'adonen que al seu voltant hi ha persones que els necessiten. Cada dia tenim ocasió d'obrir-nos als altres negant la temptació de viure sense compassió. L'egoisme i la comoditat de situar la vida en espais confortables pot contribuir a no veure que cal comprometre'ns a favor de la justícia. "Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà." (Lc 6,23-24)

Glosses per la vida quotidiana

Viure és una joia. Cada dia sorgeixen petits instants, epifanies de la vida quotidiana, que ens ajuden a copsar-ne el sentit íntim. L’esperit també necessita trobar aquests moments en què tot esdevé comprensible, il·luminat per les raons profundes que sostenen l’alegria de viure. Són moments il·luminats pel sentit de la fe. “Jo sóc la llum del món – diu el Senyor – el qui em segueix tindrà la llum de la vida.” (Jn 8,12)

L'encontre amb Jesús ha de transformar la vida. Ha de representar un repensar de nou les prioritats, el que fem i com ens comportem amb els demés. Jesús entra la vida per canviar-la. Això és la conversió de cor. A través de Jesús, com Zaqueu, podem començar una vida nova orientada a estimar, a construir la justícia i ser solidaris amb els altres. "Zaqueu es posà dret i digué a Jesús "Senyor, ara mateix dono la meitat dels meus bens, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més". Jesús li digué "Avui s'ha salvat aquesta casa", (Lc 19,8-9)

La fe és una gràcia, un do que es rep. Amb aquesta afirmació vull expressar que tenir fe és una vivència personal i intransferible que s'experimenta, i que pot ser aliena a d'altres persones. La creença se situa, doncs, en l'àmbit de la vivència íntima. Podem donar raó de la nostra esperança, però la forma en què la fe ha arrelat al cor és un misteri. Per tant, no cal demostrar la raó de la creença, sinó viure d'acord amb aquest do rebut i oferir-ne un bon testimoni. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà”. (Jn 15,16)

Glosses per la vida quotidiana

La lògica d’alguns esdeveniments socials i polítics esdevé cada cop més incomprensible. Ens trobem davant d'una realitat complexa on els nostres habituals raonaments i judicis ja no són suficients per copsar-ne la veritable essència. Per això, ens cal aplicar una saviesa que transcendeixi el límit de la raó. Aquesta saviesa neix a la capacitat d'amor i d'estimar del cor i s'obre pas més enllà de la simple lògica que la mundanitat ens presenta. “La saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitat, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atenent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs”. (Sv 7,22-23)

 

Cal viure cada instant de la vida com si fos l'últim. Aquesta màxima és la base per estar en pau amb un mateix. En realitat, en cada moment es condensa la plenitud de la vida, i cadascun és una oportunitat per sortir a l'encontre de l'altre. Si ens tanquem en nosaltres, morim en vida; si ens obrim al proïsme, vivim plenament. "Qui miri de conservar la vida la perdrà, però el qui la perdi viurà. Jo us dic que aquella nit, si n'hi havia dos en un mateix llit, potser l'un fora pres i l'altre deixat" (Lc (17,33-34)

Glosses per vida quotidiana

Costa perdonar. Fins i tot, hi ha eslògans que expliciten que no hem de perdonar. Però, malgrat tot, cal saber perdonar les ofenses si hi ha penediment. Aquesta actitud diferencia els cristians d’altres maneres d’entendre la vida. El penediment i el perdó són bàsics per establir unes relacions humanes franques. El perdó és una acció gratuïta que aporta pau interior i reconcilia les persones. Cal perdonar tantes vegades com faci falta. El no voler perdonar ens deshumanitza i ens impedeix comprendre i entendre les altres persones. " Estigueu alerta ! Si el teu germà peca, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar” (Lc 17,3-4)

Vivim també perquè els altres puguin viure. Som feliços si els altres també ho són. El nostre benestar està lligat al benestar dels altres. No som indiferents a la situació dels individus. En cadascun de nosaltres hi ha la possibilitat de fer que els altres se sentin persones. Cada dia hi ha moltes oportunitats perquè tot això passi. Aprofitem-les. “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. (Mt 25,40)

Viure és obrir-se als altres. Comprendrem i copsarem el sentit de la vida a través de l’amor a les altres persones. L’egoisme, el tancar-se en un mateix, impedeix descobrir les mirades dels altres que ens parlen de les seves esperances. Acollint als altres, acollim el sentit més transcendent de la vida. En aquesta experiència es descobreixen els replecs espirituals de l’existència humana. “Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà. Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat” (Mt 10,39-40)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que els problemes ens pesen molt, els considerem un pes feixuc. Són moments carregats de pessimisme i plens de desesperança. En aquests moments, les persones necessitem consol. La vida no és sempre de colors, hi ha moments plens foscors que enterboleixen la mirada. És en aquests moments quan necessitem la mà amiga que ens acull i ens fa descansar en les tribulacions. Però, per fer-ho possible, cal confiar i deixar-se acompanyar. Llavors, cal alçar la mirada i trobar consol en la confiança que ens dona sentir-nos estimats i acompanyats, perquè sempre hi ha persones disposades a donar-nos el seu amor. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar” (Mt 11,28)

Confessar creure és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Les raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la fe en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe. "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delícies per sempre" (Salm 16(15),11)

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és gratuïtat. Hem d’estimar sense esperar res a canvi. Si cerquem la recompensa, aquesta actitud fomenta el nostre egoisme i no ajuda a purificar el nostre cor. L’amor generós, altruista i desinteressat ens salva de les temptacions de ser el centre de la vida o de l’univers. Ser despresos també en l’amor és el camí a la felicitat. “Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!” (Lc 14, 13-14).

Els següents versets descriuen perfectament una comprensió del que vol dir estar en la vida que, en bona part és la meva. Seguir aquesta orientació m'ha anat bé, tot i que no sempre és del tot comprensible `per altres persones. Hem de ser senzills de cor i d’estil de vida. No hem d’ambicionar guanys impropis que facin perdre la tranquil·litat de la pau interior, perquè allí on hi ha els diners és probable que hi posem el cor.

"El meu cor no és ambiciós, Senyor,
no són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses,
o de coses massa altes per a mi.
Em mantinc en una pau tranquil·la,
com un nen a la falda de la mare,
tot esperant els vostres dons"
(Salm 131 (130),1-2)

Només es pot entendre Déu a partir de l'amor als altres. Gràcies a l'amor Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. La llei més gran és l’amor als altres. Si no hi ha amor, tota la resta no té sentit. No es pot estimar a Déu que no es veu, si no s’estima als germans com ens estimem a nosaltres mateixos. La clau de volta del sentit de les creences cristianes és l’amor compassiu i misericordiós al proïsme. “Estima als altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la llei” (Rm 13,10)

Glosses per la vida quotidiana

La pregària, els moments quotidians de silenci i repòs interior, ens ajuden a trobar el sentit del que fem. També ens permeten obrir el cor a la comprensió d’allò que la raó no pot donar-hi resposta. Les dificultats del dia a dia poden entendre’s i transformar-se a la llum de la contemplació de les paraules que són font de pau i serenor per l’esperit. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar, diu el Senyor” (Mt 11,28)

En tot moment i en qualsevol situació hem de saber descobrir la transcendència de cada instant. La contemplació en la quotidianitat ens ajuda a adonar-nos de la bellesa de les petites coses i l’evocació del valor transcendent. Cal saber aturar-se, parar del brogit en que vivim, i des del silenci interior meravellar-nos en la descoberta de les dimensions profundes de les persones, dels fenòmens naturals i tot allò que ens ajudi a projectar-nos més enllà dels nostres cors.

“Glorieu-vos del seu nom, que és sant,
alegreu-vos de cor, els qui cerqueu el Senyor.
Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència”.
Salm 105 (104) 3-4