En el cant del Magníficat, himne habitual en la pregària quotidiana, però que avui té especial rellevància en la litúrgia del dia, es condensa bona part de l’essència de l’experiència creient. Cada paraula té sentit en ella mateixa i en el seu conjunt. És una lloança a la magnificència de l’obra de Déu i un programa d’actuació per donar compliment al seu amor. Per acollir l’amor de Déu que salva cal tenir un cor senzill i obert. “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres, i els rics s’entornen sense res” (Lc 1,51-53)
La contemplació pot ser la resposta a una crida. Poden sentir des de l’interior la necessitat de sentir com ens parlen les coses. Per copsar el seu sentit només ens cal estar atents i escoltar des del silenci. Llavors tot esdevé comprensible i el nostre cor s’omple del valor de l'incomprensible que viu en nosaltres. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20)
Hem de tenir el cor obert a reconèixer que tot sovint ens tanquem en el nostre món i en les nostres veritats Necessitem aprendre, obrir el cor per deixar-nos amarar per les propostes que ens canvien i transformen fent-nos més lliures, bons i feliços. Fent-ho tenim la pau interior que ens permet viure reconciliats amb nosaltres i oberts a l'acolliment dels altres. No podem endurir els nostres cors.
"Feu que conegui, Senyor les vostres rites,que aprengui els vostres camins.Encamineu-me en la vostra veritat,instruïu-me, perquè vós sou el Déu que ens salva"(Salm 25(24),4-5)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada