No podem ser manipuladors de les mentides o els enganys. La sinceritat en les relacions humanes ens allibera interiorment, ens apropa al misteri dels altres i fa sentir-nos germans en un món que és la casa comuna de la creació. “La proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat” (Jm 1,18)
Viure és estimar. Estimant, vivim. El camí a la felicitat és l’amor. Gràcies a l’amor descobrim que la vida ens transcendeix. Serem feliços si procurem la felicitat dels demés. La vida és alegria si sortim de les aparents tranquil·les seguretats personals i ens situem a l’encontre de les altres persones, especialment aquelles que creuen que no hi ha motius d’esperança o que la injustícia els angoixa o els manlleva la felicitat. Estimar-los vol dir també lluitar a favor de retornar-los l’esperança, restituint-los la dignitat negada i fent-los els destinataris de la igualtat i la justícia social. “Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu”. (Mt 5,7-8)
La nostra societat ha banalitzat la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona del nostre entorn. Llavors tot són preguntes sense massa resposta. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. Quin sentit té la resurrecció de Jesús, el Crist? “Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus això?” (Jn 11, 25-26)
Amb aquestes notes de final del mes s’acaben les sabatines que es reprendran al proper mes de setembre. Bones vacances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada