divendres, 31 d’octubre de 2014

Clavegueres de l’Estat



Una expressió habitual, i molt emprada darrerament, és la de clavegueres de l’Estat. Generalment, es fa servir per descriure el joc brut impulsat des de les mateixes estructures de l’Estat. Aquesta realitat molt viva ara, no queda lluny d’altres èpoques en les quals el poder polític emprà les institucions de l’Estat per fer feines èticament insostenibles, generalment de forma camuflada, per resoldre qüestions que no volien o podien ser abordables políticament. En la història recent del nostre país hi ha el cas GAL. Mirant el passat més llunyà recordo, per exemple, l’enfonsament per part d’agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior francesa l’any 1985 del Rainbow Warrior buc insígnia de Greenpeace; el “suïcidi” a la presó de la militant ultraesquerrana Ulrike Marie Meinhof, fundadora de la Fracció de l'Exèrcit Roig, també conegut com el grup Baader-Meinhof, el 9 de maig de 1976 a la presó d’Stuttgart; o l’escàndol Watergate l’any 1972 quan Richard Nixon emprà el FBI per pagar uns lladres per entrar il·legalment i col·locar aparells d'escolta a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC). Tots aquest escàndols de les anomenades clavegueres de l’Estat són una mala pràctica per la democràcia

A l’Espanya convulsionada pels escàndols de corrupció política i atònita per la incapacitat política del govern de l’Estat per resoldre políticament la reivindicació independentista de Catalunya, comencen a ser evidents signes d’un ús extralimitat d’algunes institucions de l’Estat. Alguns governants volen anar per una drecera poc democràtica per resoldre qüestions estrictament polítiques. Els exemples comencen a ser nombrosos. Per exemple, un dels imputats en el cas Púnica, Francisco Granados, havia estat acusat d’espiar, entre altres, a polítics del seu propi partit emprant recursos públics. Un altre cas és la laxitud en ús de recursos públics és la facilitat que té el diari El Mundo de disposar informes reservats, o en procés d’elaboració, trets de les dependències de les forces de seguretat. Resulta preocupant la fuga d’informació del Ministeri de l’Interior espanyol. Un altre cas és la concurrència de determinats periodistes a l’escorcoll de la casa d’Oleguer Pujo o la suposada informació policial sobre la qual es construí el gran titular contra l’alcalde Trias. Tots aquests casos són mostra d’un ús interessat políticament de la informació gestionada per les forces de seguretat.

La incapacitat d’alguns polítics de fer política, ha situat l’acció de govern en un immens fangar. Ara per ara, els partits de la indignació, de la ràbia i de la impotència semblen recollir abastament aquest estat emocional dels ciutadans. Si no es posa aturador en aquest estat de la situació, en la primera convocatòria electoral que es produeixi en aquest país, algunes forces polítiques recollirien aquesta protesta i altres partits polítics, de formulació més tradicionals, tindran importants davallades en la confiança ciutadana. No sé si aquest horitzó el que dissuadeix a promoure eleccions anticipades, tot esperant que escampi el temporal, amaini la indignació i les formacions tradicionals es puguin transformar en una oferta electoral atractiva. Probablement, és aquesta expectativa la que explicaria alguns moviments de l’arc polític de les darreres setmanes i les profecies fetes la reconversió d’algunes marques electorals. Tot està per veure i tot està força obert. Mentrestant, la ciutadania veu com els seus problemes s’eternitzen més enllà del desitjable i observen críticament els jocs d’estratègia electoral.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada