dimarts, 6 de maig de 2014

Sota, cavall i rei, el dimoni juga acartes

La setmana passada la notícia del possible nomenament del cardenal Cañizares com arquebisbe de Barcelona provocà un gran enrenou. Feia temps que es comentava aquesta possibilitat. El relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach estava en el centre d’especulacions abans que l’arquebisbe de Barcelona complís els preceptius 75 anys i presentés la seva renúncia a la seva responsabilitat pastoral. Com es propi en aquestes situacions començaren a circular travesses. Algunes força enginyoses, tant en relació als candidats com l’abast de les caramboles que algunes comportaven, especialment les que vinculaven Barcelona amb el relleu del cardenal Rouco al capdavant de la diòcesis de Madrid. Des dels primers moments un dels noms que circulà en moltes travesses fou el del cardenal Antonio Cañizares, doncs era prou coneguts el seu interès de deixar la seva responsabilitat a la cúria vaticana i la seva bona relació d’afinitats amb el govern d’Espanya.

Aquest ha estat l’escenari, força previsible, en els quasi darrers dos anys. Mentrestant de forma discreta, com es propi en aquestes situacions, s’anaven fent les gestions necessàries per resoldre en el moment oportú aquest tema. Tot semblava indicar que les autoritats vaticanes volien deixar passar encara més temps per prendre la seva decisió; allunyant-la així, de forma prudencial, del procés sobiranista català. Decisió força ben valorada per assenyada. La seva virtut és reconèixer el positiu paper del cardenal Martínez Sistach en aquests moments.  És innegable que les seves opinions són indispensables avui dins del complex sistema d’actors que determinen la política catalana.

De sobte, alguns fets han alterat de forma substancial aquesta situació. És més que probable que des del govern Espanyol, conscient de que tot és útil per posar pals a les rodes al procés sobiranista català, moguessin les seves influències d’estat per situar amb força el tema del cardenal Cañizares damunt de la taula, conscients de que això molestaria a bona part de l’església catalana, sempre sospitosa d’estar entregada al nacionalisme, i alteraria els ànims dels governants catalans. La generosa presència de ministres espanyols en les dues canonitzacions dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es pot interpretar en aquesta direcció. Penso que a Madrid algun ministre va especular que gràcies als seus estrets i treballats contactes eclesials resoldria el tema en un plis plas. No feia massa, algú d’aquest entorn ja ho havia intentat pressionant al nunci, molt sensible a la voluntat de la Moncloa, per desqualificar a Josep Maria Soler, abat de Montserrat.

Però els esdeveniments no semblen que es desenvolupen en el sentit que voldrien els munyidors de la candidatura Cañizares. L’oportunitat de l’article de l’Enric Juliana a La Vanguardia ha contribuït a evidenciar l’immens error que es podria cometre amb aquest nomenament i el perill de desestabilització de l’Església catòlica a Catalunya. És més que probable que el Vaticà hagi pres molt bona nota de tot això i reforci el criteri de que al front de la diòcesi de Barcelona ha d’haver-hi una persona amb dots pastorals clares i que sigui prou coneixedor de la realitat catalana. Circumstància que afavoreixen que el perfil del candidat a la seu barcelonina hagi de reunir unes condicions que no es donen en alguns dels candidats que de forma interessada circulen en els darrers dies. Però, en tot cas, cal estar vigilant per què com dia la cançó Timba de les cartes del cantant Jaume Arnella “Sota cavall i rei, el dimoni juga a cartes (...)La bescambrilla és un joc astut, si no vigiles ja t'han fotut”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada