El dia d’avui es festiu per commemorar l’existència de la Constitució. Aquest text, aprovat l’any 1978, fou el resultat d’un gran pacte entre els espanyols de diferents sensibilitats. Després dels terribles anys d’anul·lació de les llibertats bàsiques com a conseqüència d’una Guerra Civil i una llarga dictadura repressiva, els ciutadans d’aquest país ens donarem d’un text regulador que oferia la possibilitat de conviure plegats i entendre’s. La Constitució és un gran acord; el gran pacte de convivència. Gràcies als acords constitucionals hem viscut en pau i convivència durant aquests anys. Des del 1978 fina avui.
La Constitució no és, en sí mateixa, una font de moral, però sí que expressa uns valors i principis que serveixen per inspirar unes pautes de convivència cívica. El text constitucional brollà de diverses sensibilitats i morals particulars que saberen identificar allò que era comú en aquells moments per ordenar la convivència dels espanyols. Ara, molts anys després, 33 per ser més exacte, el pacte constitucional, per a moltes persones, queda ja com una referència llunyana; per altres és una abstracció i fins i tot hom ja que afirma que aquest pacte s’ha acabat. Un gran part de ciutadans d’aquest país no participaren en els acords sentimentals que propiciaren la Constitució. Han passat molts anys des d’aquell llunyà 1978. A més d’haver canviat, i molt, la societat, moltes persones no tenen la vinculació emotiva amb el text constitucional.
Penso que tot això és una deficiència que impedeix comprendre el sentit més íntim de la pròpia Constitució. Pot ser sí que ara, després de tants anys, més que pensar en la fi dels pactes constitucionals, no és aquest el motiu de la meva reflexió, el que sembla debilitat és el pacte emotiu que originà la Constitució. Per això el que caldria és començar a pensar un procés de reconstrucció d’aquesta vincle de la ciutadania amb la Constitució, aquesta o la seva reforma, que ordena la possibilitat de convivència. Cal recrear el lligam sentimental amb el text constitucional.
La Constitució no és, en sí mateixa, una font de moral, però sí que expressa uns valors i principis que serveixen per inspirar unes pautes de convivència cívica. El text constitucional brollà de diverses sensibilitats i morals particulars que saberen identificar allò que era comú en aquells moments per ordenar la convivència dels espanyols. Ara, molts anys després, 33 per ser més exacte, el pacte constitucional, per a moltes persones, queda ja com una referència llunyana; per altres és una abstracció i fins i tot hom ja que afirma que aquest pacte s’ha acabat. Un gran part de ciutadans d’aquest país no participaren en els acords sentimentals que propiciaren la Constitució. Han passat molts anys des d’aquell llunyà 1978. A més d’haver canviat, i molt, la societat, moltes persones no tenen la vinculació emotiva amb el text constitucional.
Penso que tot això és una deficiència que impedeix comprendre el sentit més íntim de la pròpia Constitució. Pot ser sí que ara, després de tants anys, més que pensar en la fi dels pactes constitucionals, no és aquest el motiu de la meva reflexió, el que sembla debilitat és el pacte emotiu que originà la Constitució. Per això el que caldria és començar a pensar un procés de reconstrucció d’aquesta vincle de la ciutadania amb la Constitució, aquesta o la seva reforma, que ordena la possibilitat de convivència. Cal recrear el lligam sentimental amb el text constitucional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada