L’Espanya incòmoda

No sóc independentista tot i que, per orígens familiars, podria ser-ho. Em considero català i catalanista de soca-rel. Estimo radicalment aquest país, el meu petit país gran en el meu cor. Però també he aprés a estimar aquesta realitat entranyable que és Espanya. Al llarg dels anys he anat comprenent Espanya i vull ser-li fidel, per ella i pels meus amics que no són d’aquí. He estimat cada cop més a Espanya des del sentiment confós per tantes incomprensions d’una part d’Espanya amb Catalunya i els catalans. Però ara, quan és el moment d’equilibrar les fidelitats mútues i descobrir la generositat d’Espanya amb Catalunya, dóna la impressió de que costa trobar l’encaix jurídic de Catalunya a Espanya en lloc d’una relació basada en la submissió. Les filtracions sobre l’esperada sentència del Tribunal Constitucional confirmen aquesta sospita. Sembla que l’opinió majoritària d’aquest tribunal vol que els catalans, per estar a Espanya, renunciem a la nostra identitat nacional. Hi ha persones influents que entenen Espanya com una única nació, una llengua i una pàtria. No és això.

El Tribunal Constitucional, atrapat en la seva funció de la garantia constitucional del marc jurídic d’Espanya, no sap descobrir la realitat viva que hi ha al darrera de la pròpia Constitució i de l’Estatut de Catalunya del 2006. Ambdues realitats normatives són resultat d’un pacte polític. Això és el que compte. La visió positivista anul•la el valor viu de les normes jurídiques. Darrera de les normes hi ha les voluntats de les persones. Té raó el President de la Generalitat a l’advertir del valor de pacte que té l’Estatut com en el seu temps tingué la Constitució. Els propis membres del Tribunal Constitucional són fills d’un temps i estan condicionats per uns imaginaris personals. La mateixa composició d’aquest tribunal és política. Circumstància que marca i condiciona. Els membres del Tribunal Constitucional, per més curosos que siguin en la seva feina, no pot sostreure’s de les influències del bloc ideològic que els ha proposat per formar part d’aquesta institució.

Els partits polític tenen també una responsabilitat important en la paràlisi i astorament que està provocant l’atzucac en que es troba el Tribunal Constitucional. El Partit Popular ha volgut guanyar en els tribunals allò que havia perdut en el Parlament català i en les Corts espanyoles. Pel PP el Tribunal Constitucional s’ha convertir en una tercera càmera desvirtuant el seu paper institucional. Els altres partits han deixat que el temps desdibuixés el perfil del Tribunal Constitucional presoner d’una renovació que no arriba. La instrumentalització política d’aquest tribunal és evident per les dificultats en que es troba aquesta institució.

Els catalans ens podem trobar davant del dilema d’haver de renunciar a una part de la nostre identitat per poder ser espanyols. El que cal és dir amb claredat i contundència que per ser espanyols no cal a renunciar a la nostre catalanitat. Pobre Espanya si això fos així. Sent catalans també som espanyols. Però no de qualsevol Espanya. Només té sentit formar part de l’Espanya que aplega i uneix; de l’Espanya que integra la pluralitat dels seus territoris i la respecta. Sentir-nos incòmodes avui amb Espanya ens portarà a noves tensions. Primer és la incomoditat, després la antipatia, a continuació la indiferència i oblit, i després la separació. La sentència del Tribunal Constitucional afectarà els sentiments i les emocions dels catalans de la mateixa manera que afectarà els seus drets polítics. Caldrà administrar la sentència amb molta cura per evitar caure en el victimisme que justifiquen fugides endavant, els populismes estèrils i les manipulacions interessades del sentiments nacionals.