Veient el que diu la sentencia del Tribunal Constitucional a molts catalans només els queda afirmar Adéu Espanya. Aquest fou el sentir de molts dels manifestants d’ahir. La sentència del Tribunal Constitucional ha trancat la naturalesa del pacte polític que fou la Constitució. L’obstinació reiterada del Tribunal Constitucional a negar el fet nacional de Catalunya contradiu el propi sentit del pacte constitucional. Negar la raó històrica del fet nacional català prèvia a la Constitució anul·la l’esforç continuat del catalanisme polític de trobar l’encaix de Catalunya dins de la realitat d’Espanya. Però si la resposta és que, aquest encaix només és possible negant part de la identitat de Catalunya, llavors només queda una sortida: Adéu Espanya.
La irresponsabilitat del Tribunal Constitucional, com molt bé ha indicat el President de la Generalitat, José Montilla, és haver dinamitat la paciència del catalanisme polític d’aquests anys. Durant anys, polítics de molt diferent signe, han intentat que Espanya entengués el que és Catalunya i que a Catalunya es considerés el que representa Espanya. Negar novament el que és Catalunya situa a catalanisme polític sense massa espai de maniobra. Per això cal explorar noves vies. Ahir, als carrers de Barcelona hi havia un fort clam: independència. Això és un horitzó, ara nomes cal identificar la via política per anar-hi. És tot un procés i un repte. Mentrestant, el catalanisme polític hauria de refer els seus eixos d’acció política.
L’escenari és molt simple: cal canviar la Constitució. Algunes personalitats catalanes força influents afirmen que els fets evidencien l’esgotament del pacte constitucional. Per això cal un nou pacte polític per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya. Perquè, arribats a on s’ha arribat, la resposta no és un acord de concessió política d’allò que el Tribunal Constitucional ha negat. Ja és massa tard i massa insegur. S’ha perdut la seguretat que oferia la garantia estatutària. Només cal recordar que el PP, gran instigador del recurs contra l’Estatut i promotor de recollides de signatures contra Catalunya, pot desfer allò que el govern concedeixi per reparar el dany del Tribunal Constitucional. El que cal és refer l’acord polític per el qual Catalunya continua dins d’aquesta realitat plural i diversa que és Espanya. Això vol dir, una nova Constitució on es resolguin els dubtes escampats per la sentència del Constitucional. Renunciar a aquesta via és deixar tota la iniciativa política, no als sobiranistes moderat, sinó als independentistes. A partir d’un punt, Catalunya pots emmirallar-se amb Quebec.
Per avançar cap al nou pacte polític constitucional cal una gran unitat política. Cal situar les visions partidistes en segon lloc i situar l’horitzó nacional en primer lloc. Ara, més que mai, la política catalana ha de traduir un estat d’ànim emocional dels catalans en iniciativa política. La manifestació d’ahir evidencià la desconfiança que una part de la ciutadania activa de Catalunya té respecte a la classe política. Hi ha sentiment creixent de desafecció d’una part dels ciutadans amb els seus representants. Per això les iniciatives polítiques a prendre en aquests dies posteriors a la manifestació del dissabte 10 de juny han de confirmar la connexió del sistema polític amb als sentiments dels ciutadans. S’imposa la unitat d’acció, la formulació d’objectius de defensa de Catalunya per damunt de les visions particulars. Calen polítiques de mà estesa a la unitat per conquerir allò que volen arrabassar-nos en els tribunals. Cal molta generositat per assumir que en els propers anys, més que polítiques partidistes calen polítiques d’unitat. Ara és el temps d’una gran coalició nacional en defensa de Catalunya. Recordem que la “llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia” fou el resultat d’una gran política unitària.
Per això cal donar passos polítics més agosarats. Cal trancar les lògiques dels beneficis partidistes i buscar la defensa de Catalunya per damunt de tot. Ara és el moment d’albirar l’horitzó de la unitat política per recuperar la dignitat i el sentiment de pertinència a Catalunya. Aquesta unitat política ha de tornar a reafirmar la dignitat de Catalunya i recuperar la iniciativa econòmica, cultural i espiritual sense les quals no és possible afirmar plenament la realitat nacional. Cal escoltar les veus que des de la societat reclamen als partits polítics catalans voluntat d’unitat. Cal que el proper govern de la Generalitat sigui generós i sensible al sentiment de país i durant els propers quatre anys tingui com objectiu refer el pacte polític entre Catalunya i Espanya sense oblidar a recuperar les altres dimensions que ens diferencien i identifiquen com a país. Això no pot ser l’obra d’uns contra els altres, és una obra d’una àmplia majoria política i social. Avui, més que mai, ens cal unitat política i emotiva.
La irresponsabilitat del Tribunal Constitucional, com molt bé ha indicat el President de la Generalitat, José Montilla, és haver dinamitat la paciència del catalanisme polític d’aquests anys. Durant anys, polítics de molt diferent signe, han intentat que Espanya entengués el que és Catalunya i que a Catalunya es considerés el que representa Espanya. Negar novament el que és Catalunya situa a catalanisme polític sense massa espai de maniobra. Per això cal explorar noves vies. Ahir, als carrers de Barcelona hi havia un fort clam: independència. Això és un horitzó, ara nomes cal identificar la via política per anar-hi. És tot un procés i un repte. Mentrestant, el catalanisme polític hauria de refer els seus eixos d’acció política.
L’escenari és molt simple: cal canviar la Constitució. Algunes personalitats catalanes força influents afirmen que els fets evidencien l’esgotament del pacte constitucional. Per això cal un nou pacte polític per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya. Perquè, arribats a on s’ha arribat, la resposta no és un acord de concessió política d’allò que el Tribunal Constitucional ha negat. Ja és massa tard i massa insegur. S’ha perdut la seguretat que oferia la garantia estatutària. Només cal recordar que el PP, gran instigador del recurs contra l’Estatut i promotor de recollides de signatures contra Catalunya, pot desfer allò que el govern concedeixi per reparar el dany del Tribunal Constitucional. El que cal és refer l’acord polític per el qual Catalunya continua dins d’aquesta realitat plural i diversa que és Espanya. Això vol dir, una nova Constitució on es resolguin els dubtes escampats per la sentència del Constitucional. Renunciar a aquesta via és deixar tota la iniciativa política, no als sobiranistes moderat, sinó als independentistes. A partir d’un punt, Catalunya pots emmirallar-se amb Quebec.
Per avançar cap al nou pacte polític constitucional cal una gran unitat política. Cal situar les visions partidistes en segon lloc i situar l’horitzó nacional en primer lloc. Ara, més que mai, la política catalana ha de traduir un estat d’ànim emocional dels catalans en iniciativa política. La manifestació d’ahir evidencià la desconfiança que una part de la ciutadania activa de Catalunya té respecte a la classe política. Hi ha sentiment creixent de desafecció d’una part dels ciutadans amb els seus representants. Per això les iniciatives polítiques a prendre en aquests dies posteriors a la manifestació del dissabte 10 de juny han de confirmar la connexió del sistema polític amb als sentiments dels ciutadans. S’imposa la unitat d’acció, la formulació d’objectius de defensa de Catalunya per damunt de les visions particulars. Calen polítiques de mà estesa a la unitat per conquerir allò que volen arrabassar-nos en els tribunals. Cal molta generositat per assumir que en els propers anys, més que polítiques partidistes calen polítiques d’unitat. Ara és el temps d’una gran coalició nacional en defensa de Catalunya. Recordem que la “llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia” fou el resultat d’una gran política unitària.
Per això cal donar passos polítics més agosarats. Cal trancar les lògiques dels beneficis partidistes i buscar la defensa de Catalunya per damunt de tot. Ara és el moment d’albirar l’horitzó de la unitat política per recuperar la dignitat i el sentiment de pertinència a Catalunya. Aquesta unitat política ha de tornar a reafirmar la dignitat de Catalunya i recuperar la iniciativa econòmica, cultural i espiritual sense les quals no és possible afirmar plenament la realitat nacional. Cal escoltar les veus que des de la societat reclamen als partits polítics catalans voluntat d’unitat. Cal que el proper govern de la Generalitat sigui generós i sensible al sentiment de país i durant els propers quatre anys tingui com objectiu refer el pacte polític entre Catalunya i Espanya sense oblidar a recuperar les altres dimensions que ens diferencien i identifiquen com a país. Això no pot ser l’obra d’uns contra els altres, és una obra d’una àmplia majoria política i social. Avui, més que mai, ens cal unitat política i emotiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada