En determinants nuclis d’església s’ha repetit molts cops que Catalunya no és la Holanda del Sur. Amb aquesta afirmació es volia evidenciar que la singularitat de la realitat eclesial de Catalunya, especialment com pel caràcter nacional de l’església catòlica catalana, no comportava ni el desdibuixament de la seva romanitat, ni la pèrdua del seu vigor o compromís evangelitzador. Aquesta metàfora, ben útil alhora de descriure la realitat eclesial, és avui adient per explicar l’ús polític de la realitat social de la immigració a Catalunya.
Els resultats de les eleccions municipals als municipis d’Almere i La Haya a Holanda on ha estat significatiu el guany electoral del partit xenòfob de Geert Wilders ens hauria d’alertar sobre els riscos polítics que corra la societat catalana. Els errors en l’àmbit de la gestió de la immigració, per una part, així com la insensibilitat d’entendre les dificultats que planteja la comprensió d’aquesta política en alguns sectors de la població, junt amb la irresponsabilitat d’alguns dirigents polítics que volen pescar en les aigües mogudes dels conflictes veïnals, poden situar a la societat catalana en alguns dels dilemes de la societat holandesa.
Però Catalunya no és Holanda, ni pot ser Holanda. Les forces polítiques democràtiques han d’assumir la responsabilitat de barrar el pas als partits xenòfobs que procuren manipular el desconcert que té una part de la població amb l’increment de la immigració dels darrers anys i les crítiques antisistema provinents del descontent d’una part de la població davant d’una crisi econòmica que no ha creat. L’èxit de Geert Wilders ha estat barrejar la suma de l’odi a la religió musulmana i la crítica als partits polítics tradicionals de l’arc parlamentari holandès. Cal evitar que això passi a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada