Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part II

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Em faig ben meva una reflexió, com un tercer harmònic, que em feia ahir mateix un de vosaltres. Em deia, en referencia a aquesta nit col·lectiva, que aquesta Vetlla posa a prova la nostra fe. Algú ha dit que en tot l’anomenat procés força ciutadans  de  Catalunya  que  s’havien  allunyat  del  cristianisme  de  la  seva infantesa  i  joventut  -   i   ai  las!   els  cristians  mateixos  no  n’estem  pas  sense  culpa - han  projectat  llur necessitat de sentit en la militància sociopolítica a favor de Catalunya. Algun sociòleg en diu  d’aquest fet i d’altres semblants religió substitutiva. No es tracta pas ara d’aprofundir aquest parer  però potser sí que com a seguidors de Jesucrist, cridats pel seu Evangeli a una actitud de conversió continua, no es gens sobrer que aquesta nit, interpel·lats i potser sotraguejats per les paraules de Jesús, examinem el nostre cor i demanem la llum de l’Esperit perquè ens ajudi a fer camí  per les paraules de Jesús i també per les que hem sentit de sant pau: ͞Que l’esperança us ompli d’alegria  Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració  Feu-vos solidaris de les necessitats dels vostres germans. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Com ens cal deixar-nos amarar per aquesta forca serena que nomes una pregaria assídua pot mantenir ben viva! I com cal que tots els empresonats, els exiliats, llurs familiars, els polítics en actiu, els líders socials, cada un de nosaltres que sempre, però especialment aquests temps vinents, estiguem imbuïts d’aquest tarannà  i que els cristians sapiguem aportar-hi, modestament, amb respecte i fermesa alhora  aquestes qualitats en les relacions humanes i socials: no cedir a cap mena d’odi ni de desig de venjança  no caure tampoc a l’amargor  ni tampoc al passotisme ni a aquella mena de neutralitat o de prudència que ens pot fer traïdors.

Un quart harmònic me’l suggereix Bonhoeffer  el teòleg protestant que va donar la vida per coherència amb la seva fe (i del qual aquesta nit hem tingut un sentit testimoni). No volem fer de la religió  un succedani d’aneu a saber què una simple consolació en el més enllà o en la nostra sola interioritat. Recordo l’inici del document conciliar del qual hem llegit un fragment: Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones d’avui,  dels obres sobretot i de tots els qui sofreixen  són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La preocupació pel bé comú  doncs, la defensa de les mal anomenades minories culturals i nacionals i de tots llurs drets, és un terreny on, respectant les diverses opcions sempre que s’expressin amb respecte s’hi ha d’encarnar la fe cristiana; no com un afegitó sinó per imperatiu evangèlic. No oblidant mai, tanmateix, que la ra6 ultima de la nostra esperança   per a qui vulgui i pugui creure-hi és la fe en Jesucrist Ressuscitat. Potser ara, quan més feixuc sigui i penso en mi i en tots però molt especialment en els nostres polítics i agents socials empresonats i exiliats   quan mes feixuga sigui la defensa pacífica de les conviccions que cadascú tingui estarem mes a prop d’experimentar fins a quin punt la fe en la victòria final del Crucificat Ressuscitat és el fonament més sòlid per a resistir les maltempsades socials i polítiques que ens poden sobrevenir. Així ho expressava el bisbe Casaldàliga en el seu bell i profund poema que hem escoltat: ͞Senyor Jesús  Tu ets la meva glòria  Tu ets la meva creu. Senyor Jesus, Tu ets la meva mort  la meva vida