dimecres, 9 d’octubre del 2019

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part I


Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Amigues i amics,

Aquest santuari de Montserrat ha rebut al llarg dels segles   prou que ho sabeu   multitud de pelegrinatges, des del segle XI fins ahir i avui mateix, aquest matí, aquesta tarda i ara mateix aquesta nit. El monjo que, en nom de la comunitat, els rebia solia preguntar-los  quasi ritualment: qui sou i d’on veniu? M’ha vingut a la memòria aquest doble interrogant quan, situat amb el pensament ara i aquí, iniciava ahir a la nit aquestes ratlles. Qui som i d’on venim? Gent d’arreu del país  del nord i del sud  joves i grans  des del qui entre nosaltres pot passar mes desapercebut fins al nostre president. Tots ens agraïm mútuament ser-hi. Aquí no compta més un que un altre. 0 potser sí: els familiars dels empresonats i dels exiliats, els qui sou aquí i els qui sou a casa units a aquest aplec en Vetlla gràcies al nostre servei d’internet; us hi sentim ben a prop  i molt especialment els pares d’alguns d’ells. I  és clar, mes que ningú hi tenim ben presents els empresonats i els exiliats mateixos, alguns dels quals potser ara mateix ens veieu i ens sentiu; puc dir que vosaltres sou realment els convocants d’aquesta Vetlla a Montserrat? Sí  per més que quan ens reunim una colla de cristians, i sobretot quan es per pregar, qui ens convoca es Jesucrist mateix: Veniu  ens diu, veniu i us parlaré al cor; veniu els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré.

No m’equivoco si dic que en el cor de cada un de nosaltres segur que hi ressonen aquesta nit   i ara després d’escoltar textos  músiques i cants diversos   una colla de sentiments; com una caixa de ressonància que aplega harmònics i vibracions diverses.

Un primer harmònic es el patiment compartit amb els empresonats i els exiliats per l’1 d’octubre  data que a causa dels fets engrescadors i lamentables alhora, ha esdevingut referencial per molts. Com voldríem abraçar-los a tots, un per un, a ells i els seus familiars. I es que mes enllà de les diverses sensibilitats i opcions polítiques  i fins de la valoració personal d’aquells fets  és una percepció àmpliament compartida que la llarga presó preventiva és totalment injusta  inhumana  i que la forma com s’ha anat duent a terme el judici, que tots hem pogut veure, presenta com a mínim greus dèficits pel que fa a les característiques que hauria de tenir un judici. La tensa espera de la imminent sentencia ens encongeix el cor i per això ens aboca al record i a la pregaria mes genuïna.

Un segon harmònic es precisament el fet que, moguts per aquesta forta necessitat, hàgim pujat aquest vespre a la muntanya per reunir-nos als peus de la Mare de Deu a reflexionar i a pregar, una colla de cristians i amablement acompanyats per representants d’alguna altra tradició religiosa. I es que la pregaria cristiana es manifestació franca i confiada, com el nostre respir, del nostre neguit davant el Pare del cel, que, per mes que sàpiga millor que nosaltres mateixos allò que necessitem, es complau en la nostra confiança de fills. I es també, la pregaria cristiana, escolta de la seva Paraula. Amb quin so tan genuí hem rebut les paraules de Jesús la nit abans de morir: ͞Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.  Com ens cal precisament en aquests moments tornar a l’arrel més segura on ancorar-hi la nostra esperança  aquell vincle de confiança i d’amor amb el Fill de Deu encarnat, fet persona humana que, com ens recordava un text preci6s del concili Vaticà II, ha compartit en tot la nostra condici6 humana, que des de la creu ha assumit totes les nostres angoixes i desfetes i que  tot ressuscitant ens dona garantia anticipada del triomf final de la veritat  de l’amor i de la justícia universal. No, la pregaria cristiana, tampoc la de petici6, com tampoc no ho es la relaci6 entre dos estimats, no es mai coacci6, menys encara xantatge, sin6 mostra de confiança plena, i reciproca. I la confiança i l’amor en sortiran  de la pregària  enfortits més encara.

1 comentari: