Diversos esdeveniments d'aquests dies han tornat a posar en el centre de qualsevol reflexió assenyada el valor de la veritat o de la mentida en l'espai públic. La gestió de la crisi Japonesa, per exemple, demostra la conveniència de dir la veritat, fins i tot en els moments difícils. Gràcies a la veritat la societat japonesa està vivim la greu crisi del tsunami i de les centrals nuclears amb gran civisme. Dir la veritat serveix per ordenar el comportament social. No obstant això, existeixen exemples que, actuant en sentit contrari, mostren com la mentida confon i distorsiona l'espai social.
Dos fets recents apunten en aquesta direcció. Ambdós tenen una característica comuna els mentiders són institucions o persones que, per coherència interna, haurien d'estar allunyades de l’ús de la mentida. El fet que la COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal espanyola, escampi sospites contra el Barça per l'ús de substàncies estimulants per part dels seus jugadors o que una persona amb alta responsabilitat política hagués modificat la seva titulació acadèmica, com ja feu abans una altra persona pública, posa en evidència la feblesa de la condició humana i la seva vulnerabilitat de fer servir la mentida en benefici propi.
La mentida està bastant instal·lada en la nostra societat. Veritat i mentida es confonen i això altera la possibilitat dels individus de formar-se un judici recte sobre la realitat. Per a l'Església catòlica la mentida és un comportament en si mateix desordenat. A aquest nivell se situa la mentida i la maledicència. Segons el catecisme la llei natural expressa el sentit moral original que permet a l'home destriar mitjançant la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. Els seguidors de Crist, diu el catecisme, han de “rebutjar la mentida” (Ef 4, 25), han de “rebutjar tota malícia i tot engany, hipocresies, enveges i tota classe de maledicències” (1 Pe 2, 1). La condemna de la mentida és contundent: “la mentida consisteix a dir falsedat amb intenció d'enganyar” (sant Agustí, mend. 4, 5).
La mentida és l'ofensa més directa contra la veritat. Mentir és parlar o obrar contra la veritat per induir a error al que té el dret de conèixer-la. Lesionant la relació de l'home amb la veritat i amb el proïsme, la mentida ofèn el vincle fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor. És evident que existeix una gradació entre la mentida i els seus efectes, així com la importància d'aquella segons la seva intensitat. Així ho puntualitza el propi catecisme en reconèixer “la gravetat de la mentida es mesura segons la naturalesa de la veritat que deforma, segons les circumstàncies, les intencions del que la comet, i els danys patits pels quals resulten perjudicats. Si la mentida en si només constitueix un pecat venial, no obstant això arriba a ser mortal quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat·”. Això podria enriquir-se amb un matís, la incoherència i sospita que pot alimentar la mentida segons qui sigui qui la usi, doncs pot aixecar la sospita que en lloc de ser un fet puntual pugui ser una pràctica habitual. Si això fos així el dubte sobre la veritat i la mentida seria certa. De tal manera que, tal com diu el catecisme, “la intenció deliberada d'induir al proïsme a error mitjançant paraules contràries a la veritat constitueix una falta contra la justícia i la caritat (...) la mentida, per ser una violació de la virtut de la veracitat, és una veritable violència feta als altres. Atempta contra ells en la seva capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió (...) la mentida és funesta per a tota societat: soscava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials”. És evident que cal promoure una reflexió sobre el lloc de la mentida en l’espai públic. Igual això serveix, ¿per què no? per adonar-nos que cal adoptar un codi deontològic per l’àmbit públic.
Dos fets recents apunten en aquesta direcció. Ambdós tenen una característica comuna els mentiders són institucions o persones que, per coherència interna, haurien d'estar allunyades de l’ús de la mentida. El fet que la COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal espanyola, escampi sospites contra el Barça per l'ús de substàncies estimulants per part dels seus jugadors o que una persona amb alta responsabilitat política hagués modificat la seva titulació acadèmica, com ja feu abans una altra persona pública, posa en evidència la feblesa de la condició humana i la seva vulnerabilitat de fer servir la mentida en benefici propi.
La mentida està bastant instal·lada en la nostra societat. Veritat i mentida es confonen i això altera la possibilitat dels individus de formar-se un judici recte sobre la realitat. Per a l'Església catòlica la mentida és un comportament en si mateix desordenat. A aquest nivell se situa la mentida i la maledicència. Segons el catecisme la llei natural expressa el sentit moral original que permet a l'home destriar mitjançant la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. Els seguidors de Crist, diu el catecisme, han de “rebutjar la mentida” (Ef 4, 25), han de “rebutjar tota malícia i tot engany, hipocresies, enveges i tota classe de maledicències” (1 Pe 2, 1). La condemna de la mentida és contundent: “la mentida consisteix a dir falsedat amb intenció d'enganyar” (sant Agustí, mend. 4, 5).
La mentida és l'ofensa més directa contra la veritat. Mentir és parlar o obrar contra la veritat per induir a error al que té el dret de conèixer-la. Lesionant la relació de l'home amb la veritat i amb el proïsme, la mentida ofèn el vincle fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor. És evident que existeix una gradació entre la mentida i els seus efectes, així com la importància d'aquella segons la seva intensitat. Així ho puntualitza el propi catecisme en reconèixer “la gravetat de la mentida es mesura segons la naturalesa de la veritat que deforma, segons les circumstàncies, les intencions del que la comet, i els danys patits pels quals resulten perjudicats. Si la mentida en si només constitueix un pecat venial, no obstant això arriba a ser mortal quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat·”. Això podria enriquir-se amb un matís, la incoherència i sospita que pot alimentar la mentida segons qui sigui qui la usi, doncs pot aixecar la sospita que en lloc de ser un fet puntual pugui ser una pràctica habitual. Si això fos així el dubte sobre la veritat i la mentida seria certa. De tal manera que, tal com diu el catecisme, “la intenció deliberada d'induir al proïsme a error mitjançant paraules contràries a la veritat constitueix una falta contra la justícia i la caritat (...) la mentida, per ser una violació de la virtut de la veracitat, és una veritable violència feta als altres. Atempta contra ells en la seva capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió (...) la mentida és funesta per a tota societat: soscava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials”. És evident que cal promoure una reflexió sobre el lloc de la mentida en l’espai públic. Igual això serveix, ¿per què no? per adonar-nos que cal adoptar un codi deontològic per l’àmbit públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada