¿Per què aquest acarnissament amb Benet XVI?, ¿per què han pres tanta notorietat pública antics casos de pederàstia?. La respostes no estan en el vent, sinó en el rumb que Benet XVI ha donat al seu pontificat. Paradoxalment, forces centrífugues amb vectors d’expulsió contraposats s’han convertit, vulnerant principis físics, en forces centrípetes que apunten en una mateixa direcció: el Papa.
Dins de l’Església catòlica hi ha sectors incòmodes amb el pontificat de Benet XVI. Sembla que Joseph Ratzinger, un cop anomenat Papa, assumí que calia remoure moltes immundícies eclesials. Sobtà que en els inicis del seu pontificat prengués dues importants mesures impensables en l’anterior pontificat. Redreçà la litúrgia eucarística del moviment Camí Neocatecumenal i limità les activitats del capellà mexicà Marcial Maciel fundador del moviment Legionaris de Crist i ordenà atendre les denúncies contra ell per abusos sexuals. Pocs mesos després, quan es començaven a sentir els primers sorolls sobre la pederàstia el propi Papa promogué que l’Església afrontés aquest tema. En aquestes iniciatives, Benet XVI sempre ha tingut al seu costat un grup de fidels col•laboradors provinent dels seus cercles de màxima confiança i, en certa manera, poc contaminats per entortolligada i espessa diplomàcia curial. Circumstància que no passà desapercebuda per alguns dels intrigants personatges que saben moure’s entre les bambolines romanes. Les tensions entorn al diari Avvenire ha estat una manifestació recent de com les gasten algunes persones quan perceben trontollar les seves plàcides zones d’influència. Crec que l’esclat informatiu de la pederàstia va en aquesta línia. El preu de fulminar l’omertà vaticana, entesa com a ancestral codi de conducte sicilià que prohibeix donar publicitat als delictes comesos per determinades persones, ha estat aquesta virulenta explosió informativa que pretén situar a Benet XVI en el centre de les sospites.
Fora de l’Església hi ha un sector de la societat que ha vist en aquesta situació una oportunitat històrica per continuar provant de saldar velles factures. És evident que existeixen unes corrents de pensament, molt plurals en el seus orígens i condicions, que s’unifiquen per la seva desconfiança al fet religiós i, de manera particular, al cristianisme i catolicisme. L’escàndol de la pederàstia apareix com la pluja benefactora que permet donar identitat a l’adversari a derrotar. Benet XVI seria el subjecte a combatre, perquè criticant-lo a ell es qüestionen els valors que ell proposa, el que fa i el que és. L’atac és a l’Església catòlica en la mesura que aquesta apareix com una proposta plausible de valors i perquè sota el pontificat de Benet XVI s’ha articulat un pensament que s’atreveix a confrontar aquests valors amb la vacuïtat moral del present. El que preocupa dels catòlics, no es tant la seva capacitat mobilitzadora, això ja era prou conegut en el pontificat de Joan Pau II, sinó la seva capacitat de proposar un discurs de valors a partir del qual articular una proposta moral i espiritual que respongui a les necessitats de les persones d’avui.
Vist el panorama, no entenc com determinats sectors l’Església catòlica, aquells que tenen capacitat d’establir actuacions eclesials estratègiques, no ha entès l’oportunitat que representa tota aquesta situació. L’Església catòlica es troba davant d’una oportunitat per renovar la vida eclesial en profunditat. Es evident que cal defensar al Papa; però això no és suficient. Cal defensar i proclamar el que és la raó de la nostra esperança i fer-ho de forma convincent per la societat d’avui. Cal defensar l’Església sense les adherències que han facilitat que l’omertà fos un codi d’honor eclesial per encobrir els delinqüents de pederàstia. El perdó no absol el dilecte, aquest cal jutjar-lo en un tribunal. Cal obrir de nou les finestres i portes eclesials a la societat, abandonant la seguretat dels temples per tal d’anunciar la Bona Nova del Crist ressuscitat que hem celebrat en aquesta Pasqua. Cal transmetre signes clars de penediment pel comportament amoral d’algunes persones per tal que la societat torni a confiar amb les persones d’església. Cal seguir donant, com fan molts homes i dones creients, testimoni d’una fe que aposta per humanitzar la societat alliberant-la del sofriment i de les injustícies. Cal que algú doni motius d’esperança per tal de seguir aguantant tot el que està caient perquè, cada dia que passa, es fa una mica més difícil. Avui hi ha una gran oportunitat, no es pot desaprofitar. Cal afrontar de cara i amb valentia el conflicte de la pederàstia. Aquest és, penso, el “clau de Chejov” de l’Església catòlica.
Dins de l’Església catòlica hi ha sectors incòmodes amb el pontificat de Benet XVI. Sembla que Joseph Ratzinger, un cop anomenat Papa, assumí que calia remoure moltes immundícies eclesials. Sobtà que en els inicis del seu pontificat prengués dues importants mesures impensables en l’anterior pontificat. Redreçà la litúrgia eucarística del moviment Camí Neocatecumenal i limità les activitats del capellà mexicà Marcial Maciel fundador del moviment Legionaris de Crist i ordenà atendre les denúncies contra ell per abusos sexuals. Pocs mesos després, quan es començaven a sentir els primers sorolls sobre la pederàstia el propi Papa promogué que l’Església afrontés aquest tema. En aquestes iniciatives, Benet XVI sempre ha tingut al seu costat un grup de fidels col•laboradors provinent dels seus cercles de màxima confiança i, en certa manera, poc contaminats per entortolligada i espessa diplomàcia curial. Circumstància que no passà desapercebuda per alguns dels intrigants personatges que saben moure’s entre les bambolines romanes. Les tensions entorn al diari Avvenire ha estat una manifestació recent de com les gasten algunes persones quan perceben trontollar les seves plàcides zones d’influència. Crec que l’esclat informatiu de la pederàstia va en aquesta línia. El preu de fulminar l’omertà vaticana, entesa com a ancestral codi de conducte sicilià que prohibeix donar publicitat als delictes comesos per determinades persones, ha estat aquesta virulenta explosió informativa que pretén situar a Benet XVI en el centre de les sospites.
Fora de l’Església hi ha un sector de la societat que ha vist en aquesta situació una oportunitat històrica per continuar provant de saldar velles factures. És evident que existeixen unes corrents de pensament, molt plurals en el seus orígens i condicions, que s’unifiquen per la seva desconfiança al fet religiós i, de manera particular, al cristianisme i catolicisme. L’escàndol de la pederàstia apareix com la pluja benefactora que permet donar identitat a l’adversari a derrotar. Benet XVI seria el subjecte a combatre, perquè criticant-lo a ell es qüestionen els valors que ell proposa, el que fa i el que és. L’atac és a l’Església catòlica en la mesura que aquesta apareix com una proposta plausible de valors i perquè sota el pontificat de Benet XVI s’ha articulat un pensament que s’atreveix a confrontar aquests valors amb la vacuïtat moral del present. El que preocupa dels catòlics, no es tant la seva capacitat mobilitzadora, això ja era prou conegut en el pontificat de Joan Pau II, sinó la seva capacitat de proposar un discurs de valors a partir del qual articular una proposta moral i espiritual que respongui a les necessitats de les persones d’avui.
Vist el panorama, no entenc com determinats sectors l’Església catòlica, aquells que tenen capacitat d’establir actuacions eclesials estratègiques, no ha entès l’oportunitat que representa tota aquesta situació. L’Església catòlica es troba davant d’una oportunitat per renovar la vida eclesial en profunditat. Es evident que cal defensar al Papa; però això no és suficient. Cal defensar i proclamar el que és la raó de la nostra esperança i fer-ho de forma convincent per la societat d’avui. Cal defensar l’Església sense les adherències que han facilitat que l’omertà fos un codi d’honor eclesial per encobrir els delinqüents de pederàstia. El perdó no absol el dilecte, aquest cal jutjar-lo en un tribunal. Cal obrir de nou les finestres i portes eclesials a la societat, abandonant la seguretat dels temples per tal d’anunciar la Bona Nova del Crist ressuscitat que hem celebrat en aquesta Pasqua. Cal transmetre signes clars de penediment pel comportament amoral d’algunes persones per tal que la societat torni a confiar amb les persones d’església. Cal seguir donant, com fan molts homes i dones creients, testimoni d’una fe que aposta per humanitzar la societat alliberant-la del sofriment i de les injustícies. Cal que algú doni motius d’esperança per tal de seguir aguantant tot el que està caient perquè, cada dia que passa, es fa una mica més difícil. Avui hi ha una gran oportunitat, no es pot desaprofitar. Cal afrontar de cara i amb valentia el conflicte de la pederàstia. Aquest és, penso, el “clau de Chejov” de l’Església catòlica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada