diumenge, 1 de setembre de 2013

Pietro Parolin


Vaig tenir l’oportunitat conèixer a monsenyor Pietro Parolin, en aquells moments amb una altíssima responsabilitat a la Secretaria d’Estat del Vaticà, en unes circumstàncies ben especials. Feia poc que s’havia produït un canvi en el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. En ocasió d’aquest canvi vaig ser nomenat director general d’Afers Religiosos. Poc dies després, una persona m’informà que pocs mesos abans s’havia donat una topada desafortunada, o un mal entès, entre un membre de l’anterior Govern amb algunes autoritats vaticanes, entre les quals hi havia monsenyor Parolin. Fruit d’això aquest tenia la sensació que el Govern de la Generalitat era poc sensible o curós amb la tradició catòlica. Circumstància que venia agreujada per alguns informes que alguns catòlics observants feien arribar constantment al Vaticà acusant als governants catalans, en general, de propiciar lleis i pràctiques contràries a la moral catòlica.

Per tal de desfer aquest enredo vaig proposar al conseller de Presidència, aleshores en Joaquim Nadal, d’anar a Roma i visitar a monsenyor Parolin per aclarir la situació a Catalunya i explicar-li que l’actitud del Govern vers els catòlics era d’entesa i de bona col·laboració, i que així seria en el futur. Ràpidament en Quim Nadal entengué la importància d’aquesta gestió i em digué que anéssim quans abans millor. Gràcies a les bones i encertades gestions d’alguns catalans, aleshores persones actives en el Vaticà, aconseguí organitzar ben aviat una audiència del conseller Nadal amb monsenyor Parolin a la qual tingué l’oportunitat d’assistir.

La trobada fou molt cordial i ràpidament monsenyor Parolin i el conseller Nadal s’entengueren i establiren una sincera comunicació. El conseller, a l’acabar em comentà que tenia la sensació d’haver estat amb una persona que resumia tota la saviesa i finor de la diplomàcia vaticana. He de reconèixer que monsenyor Parolin estigué, en tot moment, molt atent i receptiu per conèixer la realitat catalana i la seva singularitat nacional. Comprengué ràpidament que a Catalunya les relacions entre els diferents governs de la Generalitat amb l’Església catòlica havien estat sempre excel·lents i que aquests governs sabien que la tradició catòlica formava part de la mateixa identitat catalana i que ningú volia renunciar a aquest fet.

També es parlaren d’altres temes que, per prudència i oportunitat, foren omesos en una posterior roda de premsa, encara que els periodistes preguntaren insistentment per ells. El tracte dispensat per monsenyor Parolin fou exquisit i acollidor amb tot el que se li anava explicant. La seva actitud receptiva permeté al conseller esplaiar-se sobre la realitat catalana i alguns dels problemes que el govern tenia, entre els quals hi havia un litigi que s’havia plantejat recentment. Els assistents a la trobada tinguérem la sensació de que ens trobàvem davant d’una gran personalitat que resumia a la perfecció l’estil de fer secular de la Secretaria d’Estat. A l’acabar, i com a mostra d’afecta, ens regalà un exemplar d’una recent encíclica de Joan Pau II. Quan vaig tornar a Roma, uns anys després, per continuar resolent alguns dels temes que havien quedats oberts en aquesta entrevista, monsenyor Parolin ja havia estat nomenat nunci. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada