La fe, escàndol i absurd

La celebració de la Pasqua cristiana genera més d’un dubte o incredulitat a algunes persones, especialment entre les que qüestionen la fe des dels postulats racionalistes. Per ells, l’imperi de la raó desautoritza les creences religioses que, si són respectades, són considerades fantasioses o pròpies d’una cultura primitiva. A la base dels seus arguments hi ja la convicció de que la fe no és explicable per la raó. Per això, per a ells, l’experiència pasqual és un absurd. Aquests pressupòsits, que estan bastant estesos, tenen una base que pot ser assumida, en part, també pels cristians sens cap dificultat, ja que la confessió cristiana del Crist ressuscitat es fonamenta en una vivència de fe creient que, si bé necessita de la raó per transmetre’s la transcendeix perquè, com a experiència personal es situa en un altre domini.

Això, no representa ni una limitació de la fe ni un menyspreament de la raó. Ambdues, fe i raó, és necessiten, s’enriqueixen i es complementen, però expressen dimensions diferents de l’existència humana. Cal acceptar aquesta autonomia relativa d’aquestes dues realitats vivencials. Sant Pau deia que la fe cristiana no es fonamenta en “signes prodigiosos”, tal com volien els jueus del seu temps; ni en la “saviesa” dels grecs, sinó en Jesús crucificat que és “escàndol” i un “absurd”. La cita sencera de Co 1,22-25 és: “Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes”. La fe es acosta a una altra saviesa que s’hi arriba a través del descobriment del Crist ressuscitat que, si per uns és un escàndol i per altres, un absurd, pels cristians ens aporta l’esperit que il·lumina la foscor. Per això, retornat de nou a sant Pau, “ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra” (Col 3,1-2).

La Cerdanya

He passat els dies de Setmana Santa a Prats i Sansor, petit poble de la Cerdanya al redós de la Tossa d’Alp i la serra del Moixeró. La bellesa del paisatge omple la mirada i en la seva contemplació s’experimenta la sensació de pau interior. A voltes som el que mirem, o volem contemplar. Qualsevol indret de la Cerdanya invita l’admiració. He aprofitat per caminar i apamar cada espai de la vall o trescar pels indrets agraïts de les seves muntanyes. La Roser i jo ens hem familiaritzat amb el silenci de les petites valls i hem seguit rierols fins trobar moltes de les petites esglesioles romàniques que donen la impressió d’haver estat sembrades per Déu. La que transmeten aquestes capelles no és obra divina, sinó de l’encert de persones temoroses que saberen mostrar la seva devoció cristiana.

No és difícil descobrir aquests indrets plens de petites propostes sensorials. Només cal agafar un planell i endinsar-se per els innumerables racons naturals inèdits a la pressió humana. Però, de la mateixa manera que la Cerdanya ofereix moltes facilitats pel gaudi, també presenta molts indrets on la pressió humana fa insostenible fruit el plaer dels seus entorns, Per sort, l’espècie humana és gregària i té la tendència de reunir-se, amuntegar-se en determinats llocs. Per sobreviure en La Cerdanya només cal evitar-los. 

Però, per si per alguna desgràcia per accident es va a parar a alguns d’aquells llocs on s’apleguen els consumidors de la Cerdanya es quan es fa més evident l’estupidesa humana. Només cal seure’s en un pedró i esperar. Tard o d’hora passaran per davant dels nostres ulls tots els mitjans possibles de transport humà. Files de quads aixecant polseguera, avionetes, avions sense motor i helicòpters petits, cotxes tot terreny conduits per individus amb gorres de beisbol i ulleres fosques especialistes en passar torrents quan més ràpid millor, motos de trial que trenquen l’harmonia del silenci, ciclistes amant del cicloturisme per camins quan més estrets millor i riuades de gent vestides amb roba comprada en una gran superfície. Per ser força feliç a la Cerdanya, només cal saber quina direcció cal prendre.

Pasqua

Malgrat el que recomana la litúrgia estricte, vaig participar en una Vetlla Pasqual presidida per un magnífic sol de primavera de mitja tarda. L’escassetat de capellans obliga a uns horaris que són els que són i sort en tenim els catòlics de poder celebrar el Tridu Pasqual gràcies als ajuts que donen alguns religiosos a les parròquies rurals. Alhora d’encendre el foc a la porta de l’esglesiola del segle XI, unes obstinades ventades impedien, una i altra vegada mantenir viva la flama del ciri pasqual. Una persona comentà al meu costat “això és mostra de la debilitat de la fe”. El comentari podia semblar ocurrent, però en realitat transmetia una visió pessimista de la comunitat creient. Hi ha cristians poc esperançat de la força de l’Esperit en la comunitat creient.

Davant l’obstinació del vent, la comunitat creient començà a entrar a la petita esglesiola seguint un ciri apagat. L’interior del temple estava a les fosques. Les llums estaven apagades i només entrava una lleugera claror per les poques obertures de les sòlides parets de l’esglesiola romànica. Però no tot era foscor, algú havia aconseguit mantenir viva una espelma i la seva flama viva aconseguí encendre el ciri pasqual. De sobte la llum il·luminà resplendir en la foscor i poc a poc les espelmes dels assistents s’anaren encenent fins vèncer l’obscuritat del temple. Així, la lectura de pregó pasqual fou un text viu i ple de significació pels assistents. 

La nit benaurada que testimonia la resurrecció del Crist havia estat il·luminada per la comunitat de fe. La fe de la comunitat, manté viva la flama de l’esperança i anul·la qualsevol visió pessimista de l’experiència creient. Així, a la pregunta simple d’on és el Senyor davant del sepulcre buit, la resposta és senzilla: el Crist ressuscitat està allí on les persones construeixen esperança en el món. L’anunci de la Resurrecció ens ajuda entendre que tota mort pot ser vençuda per l’amor. Hi ha moltes morts quotidianes que neguen la vida. És en aquests moments quan els cristians hem de testimoniar que l’amor és vida. 

Dissabte Sant

Durant la litúrgia del Divendres Sant l’Església vol que els creients meditem diverses lectures a fi que la Paraula ens condueixi cap el misteri de la mort de Jesús. Una de les lectures és el quart cant del servent del profeta Isaïes. Aquest text és la preparació contemplativa del sofriment i mort del servent de Déu. Jesús, esdevé aquest servent que té la dissort de morir per transmetre’ns el seu alè que és esperit de vida. La seva expiació ens redimeix i salva perquè Déu l’exaltarà del seu arroneament i el ressuscitarà. Aquesta serà la nostra Pasqua. Però per arribar aquest moment l’Església ens proposa el silenci del Dissabte Sant. És el dia del gran silenci per contemplar el sentit de la mort de Jesús i compartir el dolor per aquesta mort.

El Dissabte Sant està presidit pel silenci. La litúrgia no té lectures. Tot el dia es un camí contemplatiu de la nit que quedarà il·luminada pel gran esdeveniment de la Resurrecció. Duran el dissabte els creients meditem sobre el sentit de la Passió. És moment d’adonar-nos de les petites passions que tenim en la nostra vida, en el nostre entorn. La matança jihadista de la universitat kenyana de Garissa ha colpit la consciència de la humanitat. quest fet crea indignació i ens ajuda ha entendre el sentit del  Dissabte Sant. A Garissa molts joves foren assassinats només per ser cristians. El terror dels fonamentalistes islàmics ens ha fet solidaris amb aquestes morts innocents i ha enlairat aquests joves a la creu de Jesús. Al peu de la creu ploren les seves mares, així com ho feu Maria, Maria Magdalena i el deixeble estimat. Aquest és l’Stabat Mater modern. A l’arbre de la creu, allí d’on ens vindrà la salvació del món, hi ha les morts absurdes dels innocents morts per qualsevol fonamentalisme.

Al peu de la creu dipositem avui la nostra perplexitat per aquest terrorisme que consumeix l’esperança humana. Aquests joves cristians encarnen avui el rostre de l’holocaust modern. Han estat assassinats per raó de la seva fe. Lamentablement, el terror modern, la folia encesa del fanatisme religiós islàmic, reviu l’holocaust que la maldat del nazisme exterminà el poble jueu. Al peu de la creu els cristians hi posem la nostra perplexitat davant l’absurditat de la mort d’aquests innocents. Ells, com Jesús, pengen de la creu ajusticiats pels interessos d’uns pocs que encarnen la maldat del món. El dolor oprimeix el cor i reté l’alè perquè, a més de la mort dels éssers estimats, ens colpeix la injustícia que els ha dut al patíbul. A Garissa, Crist ha estat de nou crucificat. 

Divendres Sant

El divendres Sant és silenci. La Passió és commemora austerament. La nuesa simbòlica presideix la litúrgia. La comunitat creient ens apleguem per sentir i interioritzar la Paraula. A l’església, sense res que ens pugui distreure, mirem i contemplem la creu. Tot està presidit per la creu. L’amor de Jesús, la seva màxima estimació, resta clavada en la creu. En dos travessers es resumeix el misteri creient. Un extrem del travesser vertical arrela la humanitat de Déu a la terra. Connecta amb nosaltres i ens enlaire cap al cel en l’altre extrem. El travesser horitzontal ens convida a participar en la creu. No som indiferents del que està passant en el relat de la Passió.

La narració ens converteix en protagonistes i ens interpel·la sobre el que hauríem fet nosaltres en aquesta situació. ¿A quin bàndol ens hauríem col·locat? Hauríem reclamat l’alliberament de Bar-Abbà? ¿ens hauríem eixugat les mans com Pilat? ¿hauríem negat Jesús com Pere? ¿ens hauríem desinteressat de la sort de Jesús com els soldats al peu de la creu? ¿o hauríem acompanyat solidàriament a Jesús en el seu patiment en els darrers moments? Necessitem el silenci litúrgic per fer-nos aquestes preguntes. La mirada a la creu és un constant interpel·lació al cor dels cristians. La contemplació de la creu ens convida a repassar les nostres responsabilitats en tantes passions de la nostra vida. Des de la creu descobrim les necessitats de salvació que es manifesten en el nostre entorn. Són els petits moments on podem testimoniar el sentit de la creu.

Tridu Pasqual

Avui s’acaba la Quaresma i comença el Tridu Pasqual. Seran tres dies litúrgicament intensos per viure intensament el camí cap a la Pasqua. Durant el temps de Quaresma ens hem preparat per contemplar els misteris de la mort i de la resurrecció del Crist. Les lectures quaresmals ens han orientat a endinsar-nos en la reconversió i a experimentar la confiança de l’amor de Déu. Ara, Dijous Sant, comença l’itinerari on Déu encarnat en Jesús, el Déu fet home, ens ensenya que la fe porta la salvació.

Les celebracions d’aquests dies és una invitació a sentir-nos en comunió d’esperança convençuts que la mort en passió de Jesús no és en va, perquè després de la seva mort, de tot negació o manllevament de tot vida, hi ha la resurrecció. Aquests dies de Tridu Pasqual es mostren l’itinerari per viure intensament l’experiència de salvació, vida i resurrecció. Tal com senyala Bernabé Dalmau, monjo de santa Maria de Montserrat, salvació, vida i mort són mots sinònims que expressen les vivències d’aquests dies, en una unitat que ens ajuda a descobrir que Jesús és Déu fet com nosaltres “entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Rm 4,25). Crist amb la Pasqua ens allibera i salva.

Vèncer la irrellevància de la fe

Un dels signes dels temps és la notable irrellevància de la fe per molta gent. Hom podria sospitar que la secularització de la societat ha propiciat aquesta situació. En un context faltats de referència religiosa, la descoberta de la fe no és fàcil. Això és cert. Sense referents cristians, la fe no apareix com una dada evident. Però, també els creients som, en bona mesura, responsables d’aquesta situació. No som testimonis convincents de la nostre fe, La societat no ens veu habitualment com a testimonis d’una comunitat d’amor que, pel que diu i fa, provoqui interès i credibilitat.

Bona part de l’Església sembla encaparrada d’evangelitzar la societat amb vells esquemes i significats incomprensibles per moltes persones. Actuant així difícilment els cristians seran rellevants per la societat moderna. El camí de la nova evangelització comporta saber presentar la fe de forma creïble a la societat. Per fer-ho, tenim el mots fonamentats en la Paraula. Però també necessitem el testimoniatge de la fe. Cal fer present la fe, en la seva dimensió més convincent: l’amor, allí on la societat necessita la misericòrdia. La presència testimonial aporta credibilitat i genera confiança en que la fe és font de vida i salvació.