Organitzacions obertes o tancades

Les religions, com tota estructura social humana, necessita promoure la seva cohesió interna a fi d’assegurar la seva supervivència i perdurabilitat. Per fer-ho, les organitzacions socials s’esforcen per enfortir la seva coherència interna i la seva disciplina. Però, a la vegada, per tal de resultar atractives als membres i captar-ne de nous es troben sotmeses a dinàmiques exògenes d’obertura al seu entorn. Apertura i coherència són dos actituds generen un equilibri inestable en el qual es mouen la majoria d’institucions, entre les quals es troben també les religions.

Aquest equilibri pot decantar-se fàcilment cap a qualsevol dels extrems provocant reaccions oposades per contrarestar els efectes no desitjats. Així, un excés d’apertura a l’entorn, a les altres persones, al desconegut en definitiva, genera temor que es manifesta, a modus de defensa, un tancament de la institució, un increment de la preocupació per la coherència interna. També es manifesta un fenomen a l’inrevés. L’excessiva preocupació per la coherència interna, la disciplina i la homogeneïtat tanca les organitzacions i les allunya de tot el que és extern, tant altres persones com idees i visions diferents. El resultat és l’aparició d’organitzacions tancades i insensibles al diàleg amb el seu entorn. Aquest comportament organitzatiu té correspondència amb el caràcter de persones. De tal manera, que els individus d’amplitud de mires i de pensament creatiu es troben còmodes en organitzacions obertes, mentre que les persones timorates i pusil·lànimes, rígides i obcecades es troben còmodes amb institucions rígides i tancades.

Xahada

El primer pilar de l’islam és la professió de fe anomenada xahada, testificació. La xahada  està directament relacionada amb el principi de la unicitat de Déu (tawhid). La formulació d’aquesta professió és ben simple: « dono testimoni que no hi ha altre divinitat fora de Déu i que Muhàmmad és el missatger de Déu » (Ashhada an la ilaha illa allah wa anna Muhammad rasulu allah). La professió de fe musulmana, que ha de pronunciar-se sabent el significat del que es diu, es compon de dues parts. La primera és: " dono testimoni que no hi ha altre divinitat fora de Déu ". Es tracta  de confessar la unitat de Déu proclamant que ell és l'U (tawhid). Sorprenent el començament de la confessió és una negació, no una afirmació, lâ ilâha, no hi ha altre divinitat. Així, per afirmar la unicitat de Déu es nega l’existència d’altres déus. L’u nega la pluralitat. 

La segona part diu "Muhàmmad és el missatger de Déu". Aquesta segona part és una afirmació de la missió profètica de Muhàmmad. En la professió de fe s'afirma que tot acte d’adoració només es pot dirigir a Déu i a Muhàmmad, el seu servent i el seu missatger. Per reforçar aquesta idea, la professió de fe pot acompanyar-se pel gest d'assenyalar amb el dit al cel. Per a un no musulmà, pronunciar la xahada en presència de testimonis, amb la clara intenció (niyya) de realitzar un acte de conversió és suficient per unir-se a ja com a musulmà a l'umma (la comunitat dels musulmans). Com a part del procés iniciàtic el futur convers ha d'aprendre a pronunciar primer la xahada en el seu idioma matern i després en àrab.

Hi ha un pensament força estès de que l’afirmació monoteista del primitiu islam era una  reacció al politeisme existent a la Meca en aquells anys. Aquesta hipòtesi és poc sòlida, tant perquè es qüestiona l’existència de la Meca com important nucli urbà en aquella época, com perquè les xahades primitives no eren una reacció al politeisme. Els experts consideren que les primeres professions de fe no implicaven tenir consciencia d’un Déu creador el qual era considerat Déu únic. Els experts consideren que la formulació iriginal de la xahada, sense l’afegitó de Muhàmmad, seria una reacció al concepte de la Trinitat cristiana expressada i molt preuada pels cristians de l'Imperi bizantí. De tal manera que la primera formulació de la xahada es alinearia amb la doctrina dels cristians arrians i nestorians els quals creien que Jesús no era Déu. La tradició musulmana afirma que Muhàmmad considerava la Trinitat com un politeisme encobert “no digueu (de Déu): “En són tres !”. Prou ! És molt millor, per a tots vosaltres, ja que Déu és un déu Únic” (sura 4,171) “no són creients aquells que diuen: “Al·là, Déu, és sols un terç d’un grup de tres”. No hi ha cap déu llevat de Déu, Al·là, l’Únic, Si no s’estan ja de repetir això que diuen, tindran un càstig dolorós aquests infidels i no creients. Per què no tornen, ben penedits vers Al·là, humils, el Seu perdó” (sura 5,72 i 73) “No posis, tu, al costat de Déu altres deïtats! Et trobaràs en un lloc apartat, abandonat”  (sura 17,22).

Glosses per la vida quotidiana

Només es pot entendre Déu a partir de l'amor als demés, Gràcies a l'amor Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. L’afany de dines, de prestigi, de lluïment personal i les formes temptadores de poder, són les idolatries que ens aparten del camí cap a Déu, “Un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: --Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: --El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Mt 12,28-31) 

 Hem de tenir el cor obert per escoltar les paraules que ens orienten a fer el bé, a estimar, a tenir cura de les preocupacions dels demés a estar atents als signes dels temps. "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu. No enduriu els vostre cors" (Sl 94). 

Les persones estem sotmeses a moltes temptacions. En el mateix Parenostre preguem per no caure en elles. Una de les temptacions és l'oblit. Podem oblidar-nos del mal de món i els seus efectes. O també podem oblidar-nos d'aspectes positius que ens ensenyen com obrar a favor del bé. "Estigues atent i guarda' d'oblidar mai els fets que has vist amb els teus ulls. Que en tota la teva vida no se'n vagin del teu cor, i fes-los conèixer als teus fills i als fills dels teus fills" (Dt 4,9)

Glosses per la vida quotidiana

En més d’una ocasió les persones desitgem que els altres siguin clements amb nosaltres mateixos. Volem que sàpiguen perdonar les nostres faltes, però som incapaços de perdonar les faltes dels demés. Allò que volem per a nosaltres, no som capaços d'aplicar-lo als nostres germans. Aquestes incoherències entristeixen els cors. "Pere preguntà a Jesús: Senyor, ¿quantes vegades haurà de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? ¿set vegades?. Jesús li respon, "No et dic set vegades, sinó setanta vegades set". (Mt 18, 21-22)

A vegades, uns senzills  i breus  mots serveixen per expressar una pregària. Poden ser poques paraules que diuen molt. Per exemple, poden servir per dir que som limitats; que necessitem l’ajut exterior per saber què cal fer i com cal actuar. Per altra part, aquestes paraules indiquen que necessitem claredat per conformar els nostres judicis, perquè la veritat no està en nosaltres, sinó és fruit d’un procés de diàleg, discerniment i consens amb altres persones que també tenen part de la veritat. “Envia'm la llum i la veritat; que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya santa, al lloc on resideixes” (Sl 43)

Antecedents de l’Islam 19. Els natzarens i els àrabs retornen fracassats a Síria

Un cop fracassada la reconquesta de Jerusalem, el natzarens i els seus aliats àrabs retornen a Síria. La tornada a Síria no fou fàcil. ¿Com reintegrar aquestes persones a la vida sedentària, o als caravanserrall, o la vida de la tribu, o a les caravanes monòtones quan fervor religiós quan poc anys enrere havien estat enfervorides i exaltades per participar a l’expedició promoguda pels perses contra els romans? La tornada de Jerusalem fou considerada una fracàs perquè no havia vingut el messies esperat no havia arribat. Els experts suggereixen que els quraixites, persones de mentalitat simple i senzilla, haurien tingut greus problemes per integrar aquesta experiència de fracàs.

És en aquest context quan probablement s’enforteix el paper dels principals dirigents del quaraixites, entre els quals deuria sobresortir una persona anomenada Muhàmmad. Aquest era un líder polític i religiós àrab participant en l’aliança del natzarens. Poc a poc aconsegueix, el grup inicial dels quraixites que havien pretès conquerir Jerusalem, es deuria anar ampliant  amb altres tribus àrabs veïnes. És probable que durant aquest període els natzarens es dedicaren a ampliar el seu adoctrinament religiós dels àrabs. Aquest treball cohesionà el grup d’àrabs aglutinats sota el lideratge d’una persona anomenada Muhàmmad. Per la seva part, els natzarens, del fracàs de l’experiència de Jerusalem, conclouen que, malgrat el fracàs, la conquesta de la ciutat fou possible gràcies al coratge dels guerrers àrabs. Per això, els natzarens s’esforçaren en reforçar la seva aliança amb els àrabs i ampliar-la a més tribus, ja que no volien renunciar a la conquesta de Jerusalem.

La crisis dels refugiats al servei d'Estat Islàmic

 La situació dels refugiats que volen entrar a Europa segueix igual. La pressió continua i la seva insistència evidencia les limitacions de la política comunitària. Aquesta situació posa de manifest la incapacitat de la política europea de trobar una solució compartida que sigui una acceptable política d’asil i refugi. La persistència del problema corrou la dèbil unitat dels països de la Unió i aflora les seves tensions internes. Sovint es senten veus de l’extrema dreta que treu pit amb les seves arengues racistes. Suaument, Europa s’escola cap un enduriment del seu cor vers la necessària solidaritat que reclamen els milers de refugiats amuntegats a Grècia o esperant pacientment a Turquia per creuar el mar.

¿Per què aquestes persones, la majoria de religió musulmana, no han anat a demanar asil a altres països musulmans amb més recursos com poden ser Aràbia Saudita o alguna de les monarquies del Golf?. Sembla que hauria estat el més natural: la solidaritat a partir de compartir la mateixa fe. Però no ha estat així. Una possible resposta a la pregunta és afirmar que aquests països no volen aquests refugiats. Sens més. ¿Per què no els volen?. Aquí poden temptejar-se vàries respostes. Per exemple, els països àrabs possibles receptors dels refugiats són de majoria sunnita, mentre que una part dels refugiats poden ser xiïtes. Si això fos així la insolidaritat dels sunnites fora una extensió de les causes dels enfrontaments protagonitzats per Estat Islàmic. La nova fitna musulmana

Però, pot haver-hi una altra explicació més subtil. La crisi dels refugiats ha estat ocasionada per afeblir més a Europa i situar a primer pla les seves contradiccions. Si això fos així, l’Estat Islàmic hauria aconseguit un èxit important sense necessitat de practicar la seva estratègia del terror. Els refugiats serien un instrument al servei de la política desestabilitzadora propiciada per Estat Islàmic. A més, el creixement del populisme de dretes, pot afavorir l’increment de la islamofòbia a Europa la qual cosa pot capitalitzar Estat Islàmic per agitar les comunitats musulmanes. Tot són hipòtesis que valdrà la pena verificar si són certes.

Antecedents de l’Islam 17. Els natzarens i els àrabs conquesten Jerusalem

Un fet històric afavorí els plans dels natzarens i els seus aliats Quraxites. Des de feia temps l'imperi persa sassànida i l'Imperi Bizantí estaven en constant lluita per la dominació de l'Orient Mitjà. En els darrers anys els perses estaven guanyant els enfrontament militars i conquerien territori als bizantins. Davant la debilitat del poder bizantí i esperonats per alguns dels jueus perses, motivats per una revifalla del somni nacionalista, aquests jueus iniciaren una ofensiva sobre Palestina. A tal fi reclutaren algunes tribus àrabs virtuoses en la tècnica de les ràtzies i jueus desitjosos de recuperar les seves terres. Aquestes tropes avançaren cap a Síria. Damasc, Homs i Apamea van ser conquerides l’any 613. Es donaven les condicions perquè el projecte somniat per l’umma natzerina i àrab tingués l’oportunitat d’avançar cap a Jerusalem. Un contingent de natzarens i quraixites sota el comandament del general persa Romizanés avançaren cap a la conquesta de Palestina. Aquest territori estava bàsicament habitada per cristians, la majoria eren jueus cristianitzats, tot i que hi havia una petita minoria de jueus rabínics. Els ciutadans de Jerusalem eren bàsicament cristians.

Davant el progrés dels jueus perses, els habitants de Palestina es revoltaren contra l’imperi bizantí. L’any 614 Jerusalem cau. Llavors es produeix una gran matança de cristians en mans dels jeus retornats a la ciutat santa. Molts cristians moren  o son deportats o venuts com esclaus. Les conseqüències d'aquesta invasió foren: la destrucció de moltes esglésies de Jerusalem; la matança i l'exili de milers de cristians; i un canvi en l’administració de la ciutat que passà a estar, entre 614 i 617, en mans dels jueus. L’any 617 una revolta acaba amb la vida Nehemies ben ben Ḥushiel Efraïm ben Joseph governador de Jerusalem. A partir d’aquells moments s’inicia una persecució dels jueus que s’estén per tot l’Imperi d’Orient. Finalment l’any 629 Jerusalem serà reconquerida per Heracli emperador romà de l’Orient.