Llibertat i equitat

Fa uns quants anys vaig publicar un article llarg, “Diàlegs per a un amic neoliberal” que formava part del “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Algunes de les idees expressades són encara vigents avui. Tot seguit recullo algunes d’aquests pensament.

Una de les idees motores del liberalisme és l'estreta unitat existent entre el desenvolupament del mercat i el progrés de la llibertat. El gran principi liberal identifica la igualtat, primer, amb la llibertat de la ciutadania, de tal manera que tothom ha de tenir les seves llibertats bàsiques assegurades, i, després, amb el desig d'una assignació igualitària inicial perquè cada persona rebi la mateixa quantitat de béns que tots els altres. Per això el liberalisme insisteix vehementment que la justícia social consisteix a crear i garantir la igualtat d'oportunitats, "però no creuen que la igualtat hagi de significar un mateix punt d'arribada...i no ho creuen perquè aquesta forma d'igualitarisme significa sempre una forma més profunda d'injustícia i només s'aconsegueix amb el sacrifici de la llibertat" (Vargas Llosa, M. "La libertad y la igualdad".El País 20 octubre 1991 pág.13). No crec que el nostre diàleg hagi de retreure's davant la contundència de les anteriors paraules. La persuasió liberal sobre la igualtat o la justícia potser es puguin reformular a partir de les matisacions introduïdes al llarg d'aquesta trobada dialogal en recerca d'un mutu enriquiment.

En primer lloc hauríem de reconèixer que la llibertat proclamada pels liberalismes no pot ser "només la llibertat dels socialment o naturalment privilegiats" (Guisán, E. "De rodillas liberales !" El País 16 gener 1992 pág.10). El valor llibertat no pot ser comprés de forma absoluta sinó està tamisat pel valor de l'equitat. En un altre comentari, en parlar del tema de la dimensió econòmica s'ha esmentat la necessitat d'un desenvolupament no distorsionat de la competència, ara podem estendre aquest judici al tema de la llibertat. Es tracta d'evitar una extensió parcel·lada i fragmentada de la llibertat, especialment si ella es dissocia de l'equitat. Hem de garantir que totes les persones tinguin les mateixes possibilitats de viure i exercitar la llibertat. Avui estem més mancats d'equitat que de llibertat. Doncs aquesta sense equitat està injustament repartida i esdevé desigualtat.

No tothom és igualment lliure, no tant perquè no poden exercir la llibertat de forma positiva, sinó perquè no totes les persones tenen la mateixa possibilitat d'elecció. L'exercici de la llibertat va estretament unit a les condicions econòmiques i, molt especialment, als efectes marginals del poder econòmic. Davant tal evidencia resulta aconsellable fondre la defensa vehement de la llibertat efectuada pel liberalisme amb l'alliberament proposat per els qui continuen advocant la validesa dels projectes emancipadores.

Glosses per la vida quotidiana

Estimar és tenir cura de les altres persones, en tots els seus aspectes. Cal estar atent als problemes espirituals que pugui tenir i saber-ne estar al seu costat. També cal estar al seu costat en situació de malaltia o incapacitat. Visitar els malalts, fer-los companyia és una prova d’amor a la seva persona. “Estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25, 36).

Sovint correm el risc d’aïllar-nos de la realitat i quedar-nos reclosos entre persones que pensen com nosaltres. Llavors, la comprensió de la realitat queda matisada per les vivències i sensibilitats dels que són com nosaltres. Cal sortir d’aquesta zona de confort i anar a l’encontre d’altres punts de vista i enriquir-nos amb el contrast de pensaments. “Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors” (Mt 9,13).

Glosses per la vida quotidiana

L’amor hauria de ser la base de les relacions humanes. Sense estima pels altres preval l’egoisme que accentua l’individualisme i ens allunya els uns dels altres. A més, l’exclusiva cerca de l’interès personal fomenta la desunió, els enfrontaments i les  divisions de tota mena. “En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix. 15 Perquè, si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos”. (Ga 5,14-15)

Els seguidors de la causa de Jesús hem de ser persones íntegres. Hem de viure d’acord amb les nostres creences i els principis que tenim han d’orientar el nostre comportament. Això ens demana examinar el que diem i el que fem a fi de descobrir les nostres coherències i les nostres faltes a la necessària sinceritat de cor.

“Examina'm, Senyor, posa'm a prova,

depura'm al foc el cor i les entranyes.

Tinc present el teu amor,

visc d'acord amb la teva veritat.

No m'assec amb homes falsaris,

no tinc tractes amb gent malèfica;

detesto les colles de malvats,

no m'assec amb els impius”.

(Salm 25,2-5)

Ens hem d’interessar per les persones, no podem ser indiferents davant del seus sofriment, de les indignitats i injustícies que els oprimeixen. Algunes són físiques i altres són interiors. Més d’un cop ens trobem paralitzats per la nostra incapacitat d’estimar i el nostre tancament de cor. “«Ara sabreu que el Fill de l’home, aquí a la terra, té el poder de perdonar els pecats». I tot seguit diu al paralític «Aixeca’t, carrega’t al coll la llitera i ves-te’n a casa»” (Mt 9,6)

Teixir aliances per vèncer el tancament del PSOE

Abans d’ahir acaba el meu escrit dient: “si el PSOE, que és qui té la necessitat d’aconseguir el suport per ser investit el seu candidat president de govern, segueix obstinat en no fer cap negociació, pública o privada, només queda una única possibilitat: esperar la nova oportunitat que donarà la investidura fallida”. És evident que caldrà gestionar, si és el cas, el nou escenari que obriria la impossibilitat de Pedro Sánchez d’aconseguir ser confirmat per les Corts com a president de govern. Aquesta circumstància, torno insistir hipotètica, tornaria a obrir un període negociador que caldrà saber aprofitar per recuperar la iniciativa política.

¿Què es pot fer? No hi ha massa espai pels independentistes. El col·lapse institucional creat per l’obstinació del PSOE de no negociar no es pot resoldre confiant que aquesta força política entri en raó perquè els independentistes li demanin. Per això, si aquest fos l’escenari, l’agenda de negociació s’hauria d’aixemplar i aconseguir crear uns acords dels independentistes amb les principals forces que poden ser claus per assegurar el nomenament de Pedro Sánchez, bàsicament Unidas-Podemos, PNB, EH-Bildu i Compromís. Aquests forces podrien situar en l’agenda de negociació la recuperació del diàleg entre Espanya i Catalunya per tal d’identificar quins han de ser els problemes del futur debat polític i establir un mètode de treball per resoldre l’actual impàs. Aquesta proposta consensuada  podria servir, junt amb altres temes, s’hauria d’incorporar en l’agenda política que ha de facilitar l’elecció de Pedro Sánchez. Els diputats independentistes hauran de modular el seu vot, des del vot afirmatiu al negatiu passant per l’abstenció, segons el grau d’acceptació i matisos que prengui aquesta proposta

Déu surt a l’encontre

He rellegit un text que vaig escriure anys comentant la reflexió que Benet XVI fa, quasi bé al final del seu segon llibre sobre Jesús de Natzarè, sobre el relat del Nou Testament sobre el caminar de Jesús sobre les aigües., per exemple Mc 6,45-52. Res del que vaig escriure llavors ha perdut sentit, per la qual cosa he pensat reproduir sense modificar el que vaig escriure ara fa uns quants anys. Benet XVI destaca que l’evangelista presenta un Jesús que es mostra, que es deixa trobar malgrat que semblava passar de llarg , però també es fa absent o està allunyat. És una actitud que permet deixar a les persones al front de les responsabilitats. La seva aparició és per intervenir a favor dels seus deixebles perquè necessiten ajuda: “veient que patien remant, perquè el vent els era contrari (...) van anar cap a ells”. És una imatge magnifica de com actua el Déu cristià: és Déu qui s’acosta els homes. Aquesta iniciativa, que és constant en el Déu cristià, és també única en relació als altres deus. En aquest casos, sempre són les persones les que s’adrecen a Déu a demanar la intercessió de Déu. En el cas narrat per l’Evangeli és Jesús qui va a l’encontre i quan puja a la barca para el vent.

Aquesta imatge suggereix com pot comportar-se l’Església en la societat. En lloc d’una presència imposada per el domini de les institucions, l’Església ha d’anar a l’encontre de la societat per acompanyar-la en el seu navegar, especialment quan els vents bufen en contra. A d’ajudar a que les persones no tinguin por. Perquè la iniciativa de Déu opera en la història a través de l’Església i de les mediacions en les quals està present la comunitat creient. La barca navega pel llac en la confiança de que Déu pren sempre la iniciativa respectant l’autonomia humana de navegar.

La investidura en marxa, ¿què fer?

Ja hi ha data pel debat d’investidura. El rellotge s’ha posat en marxa i el seu descompte de temps comença a restar el crèdit de la política. Durant aquests dies estem assistint el que en castellà es diu postureo. Alguns polítics s’estarrufen com els galls quan marquen la seva prelació en un galliner. Però, a mesura que s’escurça el temps i no hi ha acord, la gran damnificada és la política perquè s’evidencia, de nou, la seva incapacitat per establir pactes i acords entre diferents per resoldre els temes que preocupen a la societat. Dóna la impressió que alguns dirigents polítics entenen el debat polític no com un medi per arribar als acords, sinó com un medi per destruir els adversaris.

Ara que el rellotge avança les forces independentistes haurien d’aclarir-se i explicar sense embuts a la ciutadania que pensen fer. Les ambigüitats no ajuden a definir l’estratègia a seguir. Com diuen alguns dels presos polítics en una recent carta: “davant la irrellevància aritmètica hem de trobar vies de rellevància política”. Per recuperar una rellevància política sobre paraules dites amb doble sentit, paraules ampul·loses, els grans pronunciaments de principis o les apel·lacions de fantasies irrealitzables, tot això serveix per mantenir activa l’èpica del combat independentista, però no serveix per avançar en la solució política del conflicte entre Espanya i Catalunya. Segons els meu parer, caldria presentar a Pedro Sánchez una agenda de reivindicacions polítiques si vol el vot positiu dels diputats independentistes i apel·lar a una tanda de negociacions per aconseguir-lo. Si això no fos possible caldria repensar aquesta agenda a fi de negociar l’abstenció i fer el mateuix.

Si res succeix en la direcció esmentada, si el PSOE, que és qui té la necessitat d’aconseguir el suport per ser investit el seu candidat president de govern, segueix obstinat en no fer cap negociació, pública o privada, només queda una única possibilitat: esperar la nova oportunitat que donarà la investidura fallida. Aquesta tornarà obrir un període negociador que caldrà saber aprofitar per recuperar la iniciativa política. Pot ser en aquest cas, l’agenda de negociació s’haurà d’aixemplar i segmentar, entre el PSOE i Unidas-Podemos atès que aquests darrers tindran la clau per la constitució del govern. En aquest nou escenari, els diputats independentistes haurien de mostrar responsabilitat mantenint viva la seva exigència de diàleg des de la responsabilitat i sense rebaixar plantejaments. A fi de situar-se, davant l’opinió pública, amb la voluntat de facilitar la governabilitat i el desbloqueig del diàleg per trobar la solució política al conflicte català. 

Una pas enrere i dos endavant

Aquest és el títol de l'obra de V. I. Lenin, escrita de febrer a maig de 1904 i publicada al maig del mateix any. En aquesta obra estan elaborats els principis organitzatius d'un partit marxista de tipus nou, principis que es van convertir en les bases d'organització del Partit Comunista de la Unió Soviètica i de tots els partits comunistes del món. Més o menys aquesta és el presentació de l’obra feta en el diccionari filosòfic-marxista publicat el 1946. El que m’interessa és, precisament la literalitat del títol perquè pot ser una metàfora del que l’independentisme cal fer avui a Catalunya. El país ha entrat en una situació de paràlisi. No hi ha un lideratge polític clar. El govern està sense pressupost i no sembla que n’hagi de tenir. L’acció de govern és polifònica, des de dins de les presons, de l’exili, del Govern de la Generalitat i des de les entitats de la societat civil.

Tothom mana, tothom diu la seva i la desunió va fent forat. No hi ha una estratègia compartida, ni hi ha una estratègia per compartir. Sembla que tothom va a la seva. Això sí, les paraules grandiloqüents dominen l’escenari polític, mentre no es prenen decisions importants per corregir el rumb d’un vaixell que sembla a la deriva. Això no pot durar massa, perquè l’Estat espanyol segueix combatent l’independentisme a tots els fronts possibles. Mentrestant, ens estem entretinguts discutint si són “panellets o panellons” i tot segueix aturat. ¿Hi ha algú que vulgui liderar el procés¿ ?Hi ha algú que pugui liderar el procés? Pot ser per respondre aquestes preguntes ens hauríem d’aturar, donar un pas enrere segons com, i intentar trobar entre tots les respostes més pertinents.