Antecedents de l’Islam 16. Els natzarens sedueixen als àrabs

Un dels grups mixtes que habitaven Latakia eren els Quraix que donaven lloc al "Han al Quraysiy" (caravanserrall dels Quaraix) o “Khan el Qurashiye” en algunes cartografies antigues. Aquest indret és el lloc de referencia de la tribu Quraix, de la qual surten els quraixites, referenciada allí des de temps antics fins els dies d’avui. Abans d'establir-se al nord de Síria, com a Quraixites, aquest tribu estava més a l’est tal com diuen algunes cròniques on eren coneguts per les seves cruel ràtzies. Aquesta tribu deuria participar en el comerç de la seda, circumstància que explicaria que el seu caravanserrall es trobés a prop del port de Latakia. La cristianització d’aquesta tribu, més enllà de la seva pacificació, també hauria estat útil per l’expansió del projecte natzarià.

¿Com seduïren els natzarens als àrabs? Diu Olaf que l’eix principal de la predicació dels natzarens  per atraure els àrabs a la seva causa fou : "Els natzarens, som jueus, descendents d'Abraham a través del seu fill Isaac. Vosaltres, els àrabs sou descendents d'Abraham a través d'Ismael. Així que compartim el mateix avantpassat il·lustre, que passà a ser el fundador de la religió veritable. Som cosins, som germans. Formem la mateixa comunitat, la mateixa "umma", de manera que compartim la mateixa religió veritable. Cal obeir les mateixes lleis dels textos sagrats de Moisès al rebre la Torà (el que es conserva en el medi ambient natzarè que ha evolucionat de manera diferent en els jueus rabínics). Cal obeir els manaments del Messies Jesús, l'evangeli (el primer evangeli el de Mateu, conservat i modificat pels natzarens,). Per tant, hem de realitzar el mateix projecte de conquesta de la Terra Promesa, Jerusalem i la reconstrucció del temple. Vosaltres, àrabs, ens he de prometre fidelitat a nosaltres els vostres cosins de sang, per a nosaltres els germans grans en la veritable religió. I després us conduirem, plegats, a salvar el món, afavorint la tornada a Jesús a la terra, per erradicar el mal, al capdavant dels nostres exèrcits. I el seu retorn ens farà a nosaltres, fill d'Isaac, i a vosaltres, fills d’Ismael, el seus elegits el seu nou regne, el seu braç armat ". Això és una promesa messiànica en tot regla. Mentrestant, calia anar conquerint terreny i acumulant botí per la conquesta definitiva de Jerusalem. Segons diu Olaf dins l’Alcorà hi ha traces d’aquesta predicació.

Per tal d’explicar els seus propòsits als àrabs els natzarens editaren uns escrits per  formar a predicadors àrabs i traduïren els seus textos, escrits en siri-arameu, a l’àrab. També s’adaptaren algunes pràctiques pròpies dels natzarens al context cultural àrab. Una d’aquests pràctiques fou la circumcisió. Un dels materials traduïts a l’àrab foren els seus leccionaris. Un leccionari és un llibre litúrgic que presenta lectures i comentaris dels textos sagrats. Els leccionaris dels natzarens contenia extractes de la Bíblia, tant de l’Antic com del Nou Testament. En la llengua sirio-aramea els cristians anomenaven a aquests leccionaris qor’ono que es transliterat a l’àrab com qur’ân, és a dir, Alcorà.

No permeteu que caiguem en la temptació

El drama humanitari dels refugiats de l’Orient Mig no deixa de colpir les consciències europees. Des de fa mesos els mitjans de comunicació no deixen de presentar reiteradament les llargues columnes de milers de persones deambulant per l’oest d’Europa cercant qui els vulgui acollir. Van caminant cap a una nova esperança, la mateixa negada en els seus països d’origen per culpa d’una violència que no pot deixar-nos indiferents. Contemplant aquesta realitat se’m fa entenedor el que els cristians diem en el Pare Nostre: “no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal”.

El mal avui, per aquesta gent, és aquesta violència cega que fustiga intensament l’Orient Mig. ¿Però, quines són les temptacions que poden assetjar-nos davant aquest drama dels refugiats?. La primera temptació és la impassibilitat. Ser insensibles al dolor físic o  moral d’aquestes persones. No podem contemplar impassibles aquestes persones que, en llargues columnes, venen cap a nosaltres. Una altra temptació és la indiferència. No podem deixar de manifestar interès per aquesta tragèdia humana. La indiferència es no manifestar cap interès per una cosa més que una altra, sense predilecció. Com digué Desmond Tutú “si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat dels opressors”.

Una altra temptació és no ser compassius. La compassió ens apropa als demés, especialment el que pateixen. Compartir vol dir patir amb i amb aquest sentiment les persones fem propi el sofriment dels demés. A diferència de l’empatia, la compassió comporta implicar-se per alleugerir les penes dels altres. Una altra temptació és el desemparament. Aquesta actitud comporta deixar sense empara, ajust o assistència a qui en té necessitat. Les persones hem de saber acollir aquestes milers de persones que estan creuant les nostres fronteres. L’acolliment és un gest ple de misericòrdia que neix de l’amor desinteressat per proporcionar un entorn d’estimació, tendresa, comprensió i atenció a qui necessita de la nostra estimació. Aquestes són les temptacions que voldria que Déu m’aparti quan contemplo avui el drama actual dels refugiats que venen a Europa demanant refugi i asil. 

Glosses per la vida quotidiana

Hem d'actuar molt diferent com actuen algunes persones que tenen a les seves mans el poder en diferents àmbits. Pot ser el poder polític, social, econòmica, cultural, dels medis de comunicació, etc... Cal canviar l'actitud i com s’entén la idea de l’exercici del poder a fi d’entendre que, si es té, el poder és per servir i no per aprofitar-se'n en benefici propi. El mateix podem dir referent a les relacions amb les altres persones. Cadascú ha de revisar si el poc poder que es pot tenir en l’àmbit relacional és per servir honestament als demés. "Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i ui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau; com el fill de l'home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres" (Mt 20,26-28) 

Vàries preguntes capitals. ¿Som indiferents al sofriment dels demés?, ¿sabem veure els grans problemes que empresonen a les persones del nostre voltant? ¿oblidem ràpidament el patiment del proïsme?. ¿Som insensibles a les injustícies que malmeten la dignitat de les persones? ¿Sabem veure del dolor del món, el gran dolor estructural o els petits dolors del proïsme que provoquen el seu patiment que corrou el cor? Davant de totes aquestes realitat hem d’establir una relació de fraternitat amb els demés, perquè cal alliberar-los dels seus patiments, i també, perquè aquesta actitud allibera i ens allibera. "Hi havia un home que anava vestit de porpra i de lli finíssim i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. El pobre morí i els àngels el portaren a la falda d'Abraham. El ric també morí i el vàrem sepultar en els país dels morts" (tot el relat es troba a Lc 16,19-31) 

Hem d'estimar i acollir a tothom, sense discriminacions. Hem d'estar atents i ser receptius al que les persones manifesten. No podem fer distincions. Tothom és portador dels valors humans que mereixen les més altes consideracions i respecte. La misericòrdia no diferencia ni exclou segons les conveniències. És universal i generosa en l’amor. " ¿No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?". (Mt 21,42)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança és fonamental per mantenir unes relacions humanes franques. També és important en l'àmbit de l'expressió de la fe. Confiar no és  mes que fiar-se dels altres. Gràcies a la confiança el nostre cor s'obre sincerament i acull el que els altres ens puguin aportar. Hi confiem sense cap restricció o dubte. La confiança aporta serenor i tranquil·litat a l'esperit. Aquest salm és un elogi a la confiança."El Senyor és el meu pastor, no em manca res, / em fa descansar en prats deliciosos; / em mena al repòs vora l'aigua, / i allí em retorna. / Em guia pels camins segurs, / per l'amor del seu nom. / Ni quan passo per barrancs tenebrosos / no tinc por de res, / perquè us tinc vora meu, / la vostra vara de pastor / m'asserena i em conforta" (Sl 22).

¿Som humils o ens agrada el lluïment? ¿Amb quina actitud fem les coses, per servir o per demostrar als demés que tenim un determinat poder? ¿Les fem per cercar el reconeixement dels demés? La humilitat és una virtut cívica perquè trenca la barrera de l’arrogància i facilita poder-nos relacionar-nos millor amb les altres persones i fer més amable la convivència. "El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit" (Mt 23,12)

Antecedents de l’Islam 15. Els natzarens de Latakia

Els natzarens, després de la seva aliança fracassada amb la reina de Palmira, es refugien a la zona de Síria. En el segle VI es troben indicis de la presència dels natzarens a Síria. Les troballes arqueològiques i els estudis històrics permeten identificar les seves cases i els estudis dels noms sirians permeten descobrir la petjada de la memòria dels antics habitants natzarens. Encara avui perviuen noms que tenen el seu origen en els natzaren. A Síria hi ha els noms com Nasiriyé,  Ansariye, Wadi an Nasara , que pot traduir-se com “la rambla (riuet) dels Nasara” , el rieut dels natzarens, o les muntanyes Nosairis que vol dir les muntanyes dels Natzarens. Tota aquesta toponímia revela la important presència ancestral dels natzarens en el territori sirià. Les excavacions arqueològiques fetes a Farj, vila del Golan, demostren que en aquest indret cohabitaren grups natzarens amb grups nòmades àrabs.

Aquesta coexistència, a més d’afavorir els interessos mutus en el camp comercial,  tenia pels natzarens un interès polític-religiós afegit. Els natzarens estaven interessats en convèncer a les tribus àrabs nòmades veïnes d’establir aliances per defensar el seu projecte messiànic de reconquesta de Jerusalem entesa com la terra promesa. Era evident que aquestes aliances eren factibles en aquells moments perquè el poder de l’imperi romà, ara totalment bizantí era més feble que mai. Les tribus àrabs escollides com aliades havien estat cristianitzades recentment, entre els segles V i VI, sense tenir unes creences religioses sòlides, es trobaven còmodes amb els natzarens. A més, aquestes tribus havien acabat amb les seves costums ancestrals, de les ràtzies.

Dins d’aquests grups de natzarens i àrabs, hi havia un que vivia a 30 km al nord-est de Latakia (l’anomenada al Ladiquiyah d’avui a Síria). A inicis del segle XX, l’any 1920, es trobà al voltant d’aquesta ciutat una posada en ruïnes que en el seu temps fou la base d'una tribu dels comerciants de les caravanes nòmades. Latakia era una ciutat de Síria, l’antiga Laodicea llatina. Aquesta ciutat estava edificada al damunt d’un lloc prèviament ocupat, prop de l'antiga Ugarit. Curiosament és el lloc de naixement de l’antic president de Síria Hafez al Assad i del seu fill Bashar. La ciutat era un indret rellevant i important perquè tenia un port ben protegit a la costa siriana i d'altra banda, la proximitat de la fèrtil vall de l'Orontes, li permetia gaudir de bons conreus i afavorir la indústria tèxtil.

Acord per l’art de l’encanteri

Amb gran soroll mediàtic s’ha presentat el pacte entre PSOE i Ciudadanos per la investidura i més enllà. L’acord és una llarga llista de pactes que comporten modificacions legislatives de diferent magnitud i cargues pressupostàries. Fantàstic. Després de molts dies de suposicions i incògnites els dos partits que res reclamen de centre però mirant en direccions oposades s’han posat d’acord. Increïble. Perquè, fins fa quatre dies, semblaven estar instal·lats en la confrontació desencarnada. Però de sobte, per l’art de l’encantament, que correspon al genuí birlibirloque castellà, tots els antagonismes s’han fos i els principis s’han reciclat.

De les mútues desqualificacions s’ha passat a la bona ventura de l’elogi de l’acord. Aquest sorprenent canvi d’actitud m’ha recordat al genial acudit de Groucho Marx “aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres”. Lamentable. L’escenificació feta pel PSOE i Ciutadanos sobre un acord ampli que no podrà aplicar-se, tant perquè l’aritmètica parlamentària no permetrà fer govern com perquè alguns dels acords exigeix una majoria qualificada que tampoc es tindria. Al final, tornarem a estar on estàvem i unes noves eleccions serà l’única sortida raonable.

Antecedent de l’Islam 14. Els natzarens sedueixen als àrabs

Els natzarens, convençuts de la veritat de les seves creences es proposaren conquerir Jerusalem, malgrat tenir pocs adeptes. Segons les dades històriques deuria haver-hi un primer intent probablement entre 269 i 272 sota els auspicis de la reina Zenobia de Palmira, a Síria. L’empresa fracassà. Zenòbia es va revoltar contra Roma apoderant-se de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. És possible que arribés fins a Egipte, però en tot cas la seva dominació fou efímera, uns pocs mesos entre 269 i 270. Zenòbia va agafar el títol de reina de l'Est. Era una reina culte que protegia a escriptors i que va saber portar Palmira al seu major grau de prosperitat. Alguns historiadors consideren que Zenòbia era una dona jueva. El domini de Zenòbia es va estendre a tota Síria i Mesopotàmia. Claudi II el Gòtic li va reconèixer el domini oriental l’any 270, però després Lluci Domici Aurelià va decidir posar fi a la seva dominació i l’any 272 la va derrotar en dues batalles, l'una prop d'Antioquia i l'altra prop d'Emesa. Zenòbia es va retirar a Palmira per resistir. Va demanar ajut als perses, que no li van enviar, i finalment va haver de fugir. Fou capturada a la vora del riu Èufrates per la cavalleria lleugera d'Aurelià.

Alguns historiadors consideren que Zenòbia era una dona jueva. Algunes cròniques parlen de que la reina Zenòbia havia estat adoctrinat per un tal Pau d'Antioquia. Es tractava de Pau de Samòsata, cèlebre heresiarca grecosirià del segle III. Pau fou promogut bisbe d'Antioquia vers el 260, probablement per influència de la pròpia Zenòbia. Atanasi confirma el favor de Zenòbia cap a Pau però no indica que influís en la seva elecció. Pau fou acusat i condemnat per heretge en diversos sínodes. Se l’acusava de promoure  iniciatives judaizants i per promoure els postulats dels natzarens tal com es diu en els escrits dels bisbe Eusebi de Cesarea, entre altres. Alguns experts consideren que la política expansiva de la reina Zenòbia com un intent dels natzarens de començar aplicar la seva política de controlar el món. Sembla que en aquest intent els natzarens havien aconseguit la col·laboració dels àrabs locals. Aquests eren especialment hàbils, per la seva mobilitat, en el combat contra les pesades tropes romanes.