La successió de l’arquebisbe de Baarcelona

La història no és circular. Els esdeveniments, els fets que conformen el fil de la història, no es tornen a repetir evocant un deja vu. Però sí que hi ha uns patrons que es donen entre successos ocorreguts bastant separats en el temps. Aquesta és la sensació que he tingut revisant alguns dels meus escrits antics. En concret es tracta d’un article escrit pel diari El País l’any 1999 on comentava la situació creada a la diòcesi de Barcelona davant la successió de l’arquebisbe cardenal Narcís Jubany. La meva sorpresa ha estat comprovar que el que deia, tot i que cal situar-lo en un nou context, és força actual. Per això he pensat que valia la pena reproduir parcialment el que vaig escriure en aquells moments.

L'Església barcelonina es troba de ple en l'ull de l' huracà dels rumors i de les especulacions. La successió propera del cardenal arquebisbe de Barcelona al capdavant de la diòcesi està donant peu a nombroses càbales, tertúlies i moviments per situar millor els possibles aspirants. Però tot es cou entre bastidors. Aquella "societat perfecta", tantes vegades enaltida pels vells manuals doctrinals i avui esmentada pels nostàlgics de la cristiandat, és refractària a que qualsevol procediment transparent que reguli la successió dels pastors de l'església. La societat cristiana continua considerant als seus membres persones submises a l'autoritat eclesial.

Malgrat les orientacions donades pel Concili Vaticà II l'organització eclesial segueix aferrada a una concepció tancada i opaca de l'autoritat. Això propicia l’aparició de rumors  i càbales. La serpent de rumors d'aquests dies únicament és possible per la pervivència d’un procés hermètic de presa de decisions. La intriga és part important de la pròpia campanya electoral organitzada per influir sobre els qui prenen les últimes determinacions. Si bé és cert que hi ha autèntics espais de llibertat democràtica en el si de l'Església catòlica, en aquest sentit és exemplar el mètode com algunes ordes religiosos elegeixen els seus superiors, no és menys cert el nomenament de bisbes reflecteix tot una concepció poc democràtica de l’autoritat dins de l'Església.

Davant les especulacions originades, tant ara com mesos enrere, per la successió del cardenal arquebisbe de Barcelona moltes veus qualificades de l'Església i la societat catalana han insistit que el futur bisbe exerceixi la seva tasca en català i a la catalana. D'acord amb aquest perfil l'exigència única aparent era que el bisbe fos català. Deixant la qüestió en aquests termes qualsevol dels noms que circulaven en les travesses dels últims dies podia perfectament ser candidat. Però si bé és justa aquesta apreciació de catalanitat exigible al nou bisbe de Barcelona em sembla, igual que en matemàtiques, que es tracta d'una condició necessària però no suficient. Perquè no n'hi ha prou saber si les coses es fan en català o no, ja que també cal saber que es fa i per a qui es fa .

¿Quin perfil hauria de tenir el futur bisbe de Barcelona, més enllà del contingut de la seva partida de naixement?. Hauria de ser una persona profundament identificada amb el Concili Vaticà II i fidel a l'impuls renovador generat per aquest. Capaç de realitzar, des d'aquesta condició de fidelitat, l'extensió de l'esperit conciliar als problemes nous sorgits en els últims anys pel canvi de societat. El nou bisbe hauria de fer de les intuïcions conciliars un projecte de govern per fecundar la vida de l'Església en la seva relació amb la societat. En el cas de la diòcesi de Barcelona aquest projecte no s'hauria de construir sobre el no-res. La carta d'identitat de l'església barcelonina són els diversos acords dels diferents òrgans participatius de la diòcesi que tingueren el seu origen en l'Assemblea Diocesana.

Però el perfil del nou bisbe no pot aturar-se en una visió local de l'església. La diòcesi de Barcelona ha de ser profundament solidària amb aquella part de l'Església que promou i prega per la seva renovació. Per això el nou bisbe ha de mostrar un compromís diàfan per mantenir l'Església barcelonina fidel als compromisos i esforços d'aquelles persones que lluiten per una societat més justa, solidària i fraternal. Aquest afany, que tradueix la presència de Déu enmig del món, ha de prevaldre en tot moment davant les obstinades voluntats preocupades en defensar els privilegis eclesials i actuar com a força política influent. De manera que aquest compromís solidari exigit al nou bisbe hauria d'exercir de forma amb una vocació preferent de servei als pobres i exclosos de la societat. Aquesta opció preferencial pels pobres hauria de constituir la guia que orientés l'acció pastoral episcopal i des del compromís solidari il·luminar els temes que resten encara pendents de la trobada de la fe cristiana amb la cultura moderna i el si d'una societat laica .

Fins aquí part del que escriví l’any 1999. És evident que ara caldria afegir-hi referències a l’actual moment polític que viu Catalunya. En aquest sentit, el nou pastor ha de saber situar l’església barcelonina al servei dels sentiments i aspiracions polítiques majoritàries dels seus fidels. Sense deixar oblidar que, en aquests moments en que es manifesten algunes opinions força distants, el pastor diocesà ha de saber crear consens i estats d’opinió que ajudin a mantenir la cohesió eclesial. El nou bisbe de Barcelona, com la resta de bisbes catalans, hauran de saber explicar i ajudar a fer entendre a l’episcopat espanyol el procés polític iniciat a Catalunya. Tasca difícil, però necessària ja que el bé moral que està en joc és que els catalans puguin decidir quin és el futur que desitgen pel seu país.