dijous, 19 d’abril de 2018

A mig mirar


M’agradaria que els teus ulls s’obrissin més per trobar la meva mirada. Necessito percebre la claror de la teva mirada i sentir com els teus ulls busquen els meus. Avui només als has mig obert i la teva visió es quedà muda sota les parpelles. El teu cos jeu en un llit i està ple de cables per fer-te resistir i saber-te viu entre els vius. Sé que vius i vols viure. Ho he pogut entreveure en els teus ulls i el gest d’una boca intubada. He volgut intuir un moviment de llavis per dir-me alguna cosa. Podia ser un reflex o les teves ganes de dir-nos: anem al Montsec, conec un lloc de cine. Potser no era això, i simplement volies preguntar-me que havia fet el Barça. Tant se val, el cert eren les teves ganes de parlar-nos.

Han passat els minuts i la teva mirada seguia allí, a mig camí entre la comunicació i els desconcert. Estem tots igual. No sabem explicar-nos què t’ha passat. Els metges expliquen tecnicismes que no acabem de comprendre, però la família i els amics de l’ànima volem altres explicacions. ¿Per què a tu?. Tot sembla molt contradictori. T’havien donat l’alta d’una operació molt delicada feia poques hores i senties que tenies de nou els camins als teus peus. Poques hores després, un divendres plujós, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, en una ciutat que no és la teva, el teu cos s’ha trasbalsat i els nostres cors s’han gelat. Estic convençut, amic, que tornarem a riure i l’olor de la sajolida tornarà a inundar els nostres sentiments.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada