diumenge, 15 d’abril de 2018

Alegreu-vos i celebreu – III. Enemics de la santedat

El segons capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat als enemics de la santedat. Identificats com los noves formes de gnosticisme i pelagianisme. 

El gnosticisme i el pelagianisme, dues “falsificacions de la santedat” que van sorgir en els primers segles cristians, segueixen sent enganyoses i són d’alarmant actualitat. Aquestes heretgies proposen “un immanentisme antropocèntric disfressat de veritat catòlica” en exagerar la perfecció humana desconnectada de la gràcia. El gnosticisme pressuposa una “fe tancada en el subjectivisme” ignorant que el que avalua la perfecció de les persones “és el seu grau de caritat, no la quantitat de dades i coneixements que acumulin”. En separar l'intel·lecte de la carn, redueixen els ensenyaments de Jesús a una lògica freda i dura que busca dominar-ho tot. La doctrina “no és un sistema tancat, privat de dinàmiques capaces de generar interrogants, dubtes, qüestionaments”. L'experiència cristiana no és un conjunt d'elucubracions mentals o de superficialitat vanitosa de persones que no es commouen; la veritable saviesa cristiana no ha de desconnectar de la misericòrdia cap al proïsme. Un perill és promoure una espiritualitat desencarnada, així com voler domesticar el misteri.

El mateix poder que els gnòstics atribuïen a la intel·ligència, els pelagians van començar a atribuir-lo a la voluntat humana, a l'esforç personal. Tot i que els pelagians moderns parlen de la gràcia de Déu amb discursos edulcorats, en el fons solen transmetre la idea “que tot es pot amb la voluntat humana, com si ella fos una cosa pura, perfecta, omnipotent, a la qual s'hi afegeix la gràcia. Es pretén ignorar que “en aquesta vida les fragilitats humanes no són sanades completament i definitivament per la gràcia”.

“La falta d’un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres límits és el que impedeix a la gràcia actuar millor en nosaltres”. Però la gràcia no ens fa superhomes de cop, sinó que “actua històricament i, d’ordinari, ens pren i transforma d'una forma progressiva”. Si rebutgem aquesta manera històrica i progressiva, de fet podem arribar a negar i bloquejar la gràcia del Senyor. La seva amistat ens supera infinitament, no pot ser comprada per nosaltres amb les nostres obres i només pot ser un regal de la seva iniciativa d'amor. “No som justificats per les nostres obres o pels nostres esforços, sinó per la gràcia del Senyor que pren la iniciativa”.El do de la gràcia sobrepassa les capacitats de la intel·ligència i de les forces de la voluntat humana” Solament a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar amb els nostres esforços per deixar-nos transformar més i més.

Encara hi ha cristians defensor de la “justificació per les pròpies obres, el de l’adoració de la voluntat humana i de la pròpia capacitat, que es tradueix en una autocomplaença egocèntrica i elitista privada del verdader amor”. Quan sobrevaloren la voluntat humana i les seves pròpies capacitats, alguns cristians poden tendir cap a una “obsessió per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques, l'ostentació en la cura de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l'Església, la vanaglòria lligada a la gestió d'assumptes pràctics, l'embadaliment per les dinàmiques d'autoajuda i de realització autoreferencial”. La vida de l'Església es converteix en una peça de museu o en una possessió de pocs. Això priva l'Evangeli de la seva senzillesa captivadora i de la seva sal, i el redueix a un projecte que deixa poc espai a l'obra de la gràcia. Per evitar-ho, cal recordar que “existeix una jerarquia de virtuts, que ens convida a cercar l’essencial. El primat el tenen les virtuts teologals, que tenen a Déu com objecte i motiu. I en el centre està la caritat” Con digué sant Pau “el que estima a complert la resta de la Llei”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada