Tenim tot un any al davant. Passaran moltes coses, unes bones i altres no tant. Però totes tindran un impacte en la nostra vida. Hem de saber contemplar aquests fets i convertir-ho en font d’aprenentatge i creixement interior. Per això, hem de saber estar atents per escoltar, contemplar i meditar sobre aquests signes. “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava” (Lc 2,19)
Ens és familiar la frase: predicar en el desert. Ho associem a dir coses i comprovar que ningú ens fa cas. Cert. Però també pot significar una lloa a una manera de fer. El desert és el lloc privilegiat de silenci. Gràcies a ell, les idees es mediten i maduren en el cor i la ment. Davant del soroll del món, el silencia convida a retrobar el sentit de la via i descobrir allò que és important. El silenci pot ser un camí per anar al desert personal. “¿Què dius de tu mateix? Sóc una veu que crida en el desert” (Jn 1,22-23)
Sovint els cristians, com moltes persones, tenim la tendència a agrupar les persones i considerar que el grup, en el qual ens identifiquem, són els bons. A partir d’aquesta classificació s’acostuma a repartir credencials a emetre judicis morals que acostumen a ser negatius per aquells que no considerem com dels nostres. Aquest costum és un engany i ens porta a molts errors i a ser molt injustos. No és el judici, o prejudici, el que val sinó les obres de les persones les que han de ser jutjades. “Tothom qui obra el bé és fill de Déu” (1Jn 2,29)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada