Glosses per la vida quotidiana

No es poden servir a la vegada a Déu i als diners. Aquest missatge forma part del nucli essencial de la fe cristiana. L’entabanament pels diners ho acapara tot i impedeix estimar als altres. L’afany per fer fortuna és una idolatria que contamina la llibertat personal, empobreix el cor i no facilita que fer-nos propers a les persones. Els diners no són cap valor absolut perquè frenen la sol·licitud als altres. La riquesa no està a tenir sinó en ser i compartir. “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi” (Mc 10, 21)     

El camí del coneixement de Déu no el dona l’enteniment de la racionalitat, sinó l’obertura del cor al descobriment del seu amor. La raó ens permet explicar aquesta experiència i fonamentar la nostra esperança, però la trobada personal amb Déu és dona a un altre nivell, en el silenci del cor. Per això, l’accés a Déu és universal, sense restriccions de coneixement, només cal cercar-lo amb sinceritat. “Us enaltim Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mt 11,25) 

La vanitat sempre és una mala consellera. Els seus sinònims: altivesa, arrogància i supèrbia, també. Els fums de superioritat alimenten la vanaglòria perquè ens fa ser gegants amb peus de fang. L’error és atribuir-nos uns mèrits que no tenim. L’actitud desitjable és el servei i la humilitat. Cal fer les coses per amor, no per benefici propi. Servir en lloc del fet que ens serveixin. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres” (Mc 10, 43-44)

Glosses per la vida quotidiana

Els individus no hauríem de necessitar codis i normes per distingir el que està bé i el que està malament. Hauríem de trobar en el nostre cor els criteris per fer el discerniment moral que ens ajuda a comportar-nos com persones de bé i que actuem a favor de fer justícia al proïsme. “L'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” (Jr 31,33)

La tradició bíblica té un relat que explica com en els inicis dels temps, en un jardí bell i abundós, hi havia l'arbre de la vida. Era l'arbre del bé i del mal, on habitaven l'home i la dona. La vida i la moral des de llavors van unides i de la seva amistat surten unes veritats que tots els deus respecten. "La vostra paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat". (Jn 17, 17)

Glosses per la vida quotidiana

La raó ens il·lumina per comprendre moltes coses, però no tot s’explica per la raó. Hi ha una part de la vida que l’experimentem interiorment, de de la profunditat del que som. Allí descobrim la importància de la vida interior que ens infon l’alè que ens sosté. És l’esperit el que ens reconforta i ens ajuda a comprendre el sentit de la vida. “Quan vindrà l’Esperit de veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13)

Moltes persones estem preocupades per aconseguir ser importants en la vida, ser dels primers i rebre el reconeixement dels altres. D’alguna manera ens preocupem per adquirir notorietat i reconeixement. Això pot arribar a crear malestar i enuig si no ho assolim. ¿Això és realment el que cal? La pau interior, no es troba en l’aparença externa, en l’aquiescència dels altres, sinó en l’obertura i l’estimació als altres als quals ens hi fem pròxims."Pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué. "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots" (Mc 9,35)

A més de la temptació de voler sobresortir per sentir-nos importants, les persones estem temptades en caure en el sectarisme o l’exclusivitat. De pensar que ell i els seus són els únics que tenen la veritat, que saben el que cal fer o que són els portadors de la salvació eterna. Quan en realitat, la veritat està difosa entre tots i és la suma de moltes petites veritats construïdes a partir de compartir experiències. Els cristians no tenim ni el monopoli de la veritat ni del bé. En la societat hi ha moltes persones i iniciatives que són exemples de veritat i bé. Hem de saber descobrir els signes dels temps que són la mostra d’aquestes realitats perquè elles són també evidències del que creiem. “Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui venen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres” (Mc 9, 38)

Glosses per la vida quotidiana

En més d’una ocasió, segur que hem entorpit, guiats per un afany proteccionista, el creixement interior d’altres persones. Motivats per un afany protector no ens adonem que hem de facilitar que les persones trobin els seus camins. La millor manera d’ajudar-los és estar el seu costat, mostrant-los afecte, estimant-los i oferint una ma amiga quan calgui. Hem d’acompanyar, molts cops des del silenci, sense retrets i amb amor. “Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Jn 16,7)

Les persones grans estan més exposades als canvis, siguin quins siguin. Ho hem vist recentment amb la pandèmia. La seva fragilitat exigeix tenir una cura exquisida respectant al màxim la seva autonomia i dignitat personal. Emparar la gent gran no vol tractar-los amb displicència o sense gens de respecte. L’amor i l’estima han de presidir les nostres relacions amb les persones grans. “Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Jn 21,18)

Glosses per la vida quotidiana

Creure no vol dir defugir la realitat. L’experiència creient es fonamenta en l’arrelament en la societat, és allí on cal donar testimoni de la fe. Gràcies als dons espirituals rebuts la fe ens permet comprendre el sentit de la revelació. La mirada interior al nostre cor ens ajuda a conèixer a quina esperança estem cridats com a creients. “Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava” (Ac 1, 11)

Els primers cristians eren identificats com a persones que formaven comunitats identificables perquè tothom s’estimava. L’amor és un signe distintiu dels cristians. Des de l’amor es construeix l’esperança d’un món millor, més just i solidari. L’estimació transforma les persones i la societat, uneix i crea fraternitat. L’amor tot ho pot. L’amor dona força i consola l’esperit. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics” (Jn 15,12-13)

En determinades circumstàncies tinc la sensació que hi ha un abisme entre els valors que la societat acarona i els meus. Em sento lluny de la mundanitat i procuro refugiar-me en una manera de viure que no s’identifica amb els estàndards que segueixen moltes persones. Estic en el món, però no sempre em sento d’aquest món. Visc en el món i no he renunciat a fer-ho amb totes les seves conseqüències, però no per això he de compartir els valors que són presentats com d’acceptació majoritària. En lloc d’aquests, se’n poden viure uns altres d’alternatius que considero més plens d’humanitat. “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en soc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula.” (Jn 17,14-17)

Glosses per la vida quotidiana

No estem sols. Per més que la vida torci els seus camins, per més que puguem trobar-nos aclaparats pels esdeveniments, per més que en sentim perduts davant del que passa, hem d’experimentar interiorment que no estem sols per afrontar aquests moments. Sempre hi ha la solidaritat humana que aporta esperança i ajuda a remuntar el defalliment. I, en l’espai sagrat interior Déu es fa present en silenci. No tinguem por. “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28,20)

Hem de confiar que no estem sols en tot allò que creiem i fem. Hi ha la companyia de molta gent que creu i fa el mateix que nosaltres. Estem en comunió amb ells formant una gran família. També tenim una companyia interior que neix de la confiança amb l’amor que Jesús ha dit que el Pare té amb tothom que estima, amb aquelles persones que es fan propers als altres. Aquesta confiança s’experimenta en el cor. “No tinguis por. No deixis de parlar, jo vetllo per tu i ningú no et tocarà per fer-te mal” (Ac 18,9-10)

Glosses per la vida quotidiana

Els primers cristians eren identificats com a persones que formaven comunitats identificables perquè tothom s’estimava. L’amor és un signe distintiu dels cristians. Des de l’amor es construeix l’esperança d’un món millor, més just i solidari. L’estimació transforma les persones i la societat. L’amor tot ho pot. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics”. (Jn 15,12-13)

Sempre he cregut que la veritat que il·lumina el cor és un procés, no és un absolut. Com a camí necessitem fer-lo amb humilitat i assumint els dubtes. Estem cridats a ser testimonis de la veritat. Aquesta veritat és molt més que no dir mentides. La veritat està relacionada amb tot allò que dona sentit a la vida. La veritat neix de l’amor entre les persones. Tothom que estima dona testimoni de la veritat. "Us enviaré l'Esperit de la veritat, ell us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera" (Jn 16,7.13)

La vida humana no deixa de ser un temps de recerca del que és transcendent. Déu no està amagat, està en nosaltres i viu en la nostra existència. No cal cercar Déu en llocs màgics i fantàstics, cal adonar-nos que està present en tot allò que conforma la nostra vivència. Per això, cercar Déu és descobrir els camins interiors que ens porten a la seva presència. “Ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè cerquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "Perquè nosaltres també som del seu llinatge"” (Jn17,26-28)

Glosses per la vida quotidiana

El cristianisme no hauria de ser una religió atrapada pels seus dogmes, per la interpretació encotillada dels seus principis ni per una ortodòxia normativa. Ser cristià és estimar a fons, sense límits ni restriccions. L’amor és el millor manament del qual es desprenen tots els altres. Mirem d’estimar cada dia sense restriccions. Examinem la nostra consciència des de la llum de l’amor.  “Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor” (Jn 15,9-10).

A la pregunta de ¿qui és Déu?, la resposta de Jesús és prou clara: ell és el camí que fa comprensible la resposta. A Déu ningú no l'ha vista mai, però a les altres persones sí. Per això l'amor als altres és el camí que porta a trobar la resposta a la pregunta. "Jesús digué a Tomàs: jo soc el camí, l veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment al meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist" (Jn 14,6-7)

Glosses per la vida quotidiana

Molt probablement necessitem una nova mirada per entendre i comprendre el sentit de moltes de les coses que estan passant. Ens calen noves claus interpretatives per superar l’egoisme que alimenta la cobdícia de moltes persones; l’egoisme que justifica la insolidaritat o la indiferència que no es commou amb el sofriment de tanta gent. Per vèncer les injustícies i les desigualtats socials necessitem veure la realitat amb la mirada de l’amor radical al proïsme. “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11,25)

La pau és un bé preuat perquè és escàs. Els cristians hauríem de ser persones de pau i pacificadors de tot conflicte. Hem de ser coneguts perquè treballem per dur la pau al món, tant a nivell social com en les relacions personals. Però, per aconseguir la pau, cal  fer el que digué el Papa Pau VI: "Si vols la pau, treballa per la justícia". Per ser constructors de la pau hem de combatre les injustícies i la cultura de l’odi i la confrontació destructora que promouen alguns polítics. "Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s'asserenin els vostres cors, no us acovardiu! " (Jn 14,27) 

Les persones que ens presentem com a creients hem de ser testimonis dels principis i virtuts de la nostra fe. D’alguna manera, hem de comportar-nos com a referents d’aquesta fe. Es així com podrem transmetre als altres la significació de les nostres creences. Volem que els nostres actes reflecteixin la salvació de l’amor de Déu perquè, en tot moment, a través nostre està present en la història de la humanitat. “Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom del Senyor, adreçant per ell a Déu una acció de gràcies” (Col 3,7)