No es poden servir a la vegada a Déu i als diners. Aquest missatge forma part del nucli essencial de la fe cristiana. L’entabanament pels diners ho acapara tot i impedeix estimar als altres. L’afany per fer fortuna és una idolatria que contamina la llibertat personal, empobreix el cor i no facilita que fer-nos propers a les persones. Els diners no són cap valor absolut perquè frenen la sol·licitud als altres. La riquesa no està a tenir sinó en ser i compartir. “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi” (Mc 10, 21)
El camí del coneixement de Déu no el dona l’enteniment de la racionalitat, sinó l’obertura del cor al descobriment del seu amor. La raó ens permet explicar aquesta experiència i fonamentar la nostra esperança, però la trobada personal amb Déu és dona a un altre nivell, en el silenci del cor. Per això, l’accés a Déu és universal, sense restriccions de coneixement, només cal cercar-lo amb sinceritat. “Us enaltim Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mt 11,25)
La vanitat sempre és una mala consellera. Els seus sinònims: altivesa, arrogància i supèrbia, també. Els fums de superioritat alimenten la vanaglòria perquè ens fa ser gegants amb peus de fang. L’error és atribuir-nos uns mèrits que no tenim. L’actitud desitjable és el servei i la humilitat. Cal fer les coses per amor, no per benefici propi. Servir en lloc del fet que ens serveixin. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres” (Mc 10, 43-44)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada