diumenge, 19 de març de 2017

L’Alcorà, la Sunna, els ulemes i la Xaria

El comportament dels musulmans està regulat, com a primera font, pel que diu l’Alcorà. Aquest, regula i estableix el que es pot fer i el que no. És profundament normatiu. Al ser paraula d’Alà dictada, no és discutible i interpretable. La segona normativa és l’anomenada Sunna. La ràpida expansió de l’Islam feu que entrés en contacte amb uns referents culturals diferents als propis de la cultura semítica original. Això provocà que sorgeixin aspectes a regular que no estaven contemplats en l’Alcorà. Per això es creà l’anomenada segona font: la Sunna. Aquesta recull fets i dites del profeta Mahoma i el que feia la primitiva comunitat musulmana. La Sunna s’escriu uns 300 anys després de la mort del profeta. La sunna està formada per petits relats, els anomenats hadits.

Com que aquesta segon font presentava algunes contradiccions, hi ha uns 600.000 hadits, a més d’aparèixer noves problemàtiques no previstes per aquests sorgí la tercera font del dret islàmic: les interpretacions dels ulemes. Els ulemes són savis mestres de la llei islàmica. El seu coneixement de l’Alcorà i la sunna els permet legislar per donar respostes a les noves preguntes que es fa la comunitat musulmana.

La quarta font del dret musulmà són les anomenades escoles jurídiques. A partir del segle VIII en el sunnisme es consoliden diverses escoles jurídiques clàssiques (madhhab) les quals recopilen les seves referències teològiques i des de llavors han esdevingut els referents interpretatius bàsics pels musulmans sunnites. El concepte madhhab remet a una interpretació de les fonts tradicionals de la religió musulmana, l’Alcorà i els hadisos. Aquesta interpretació constitueix l’anomenada fiqh (jurisprudència musulmana). La fiqh és la fixació jurídica dels preceptes i principis teològics corànics. Aquestes escoles han perdurat fins avui i els seus principis són immutables. De tal manera que es considera des de la fiqh ja no es pot interpretar la teologia corànica


Una de les principals diferències entre els sunnites i els xiïtes està en la importància donada a la Sunna com a font de dret. En el cas dels sunnites, l’Alcorà i la Sunna són les dues fonts de les quals emana la llei islàmica. El nom sunnita ve d’aquesta adhesió total a la Sunna. Els xiïtes, en canvi, tot i reconeixent la importància de la Sunna, no accepten el seu caràcter sagrat. Com alternativa, els xiïtes donen molta importància al coneixement transmès oralment entre els descendents d’Alí i la comunitat xiïta n'és dipositària. La Xaria és la llei canònica de l’Islam. És la suma de totes les fonts del dret islàmic completades per les analogies o interpretacions fetes pels ulemes comunament acceptades per la comunitat. La xaria regula el conjunt d’activitats públiques i privades de tot fidel musulmà. Únicament s’aplica en els països islàmics. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada