No ens aturarem

El dia d’avui sempre serà recordat com el dia en que unes persones justes, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, foren empresonades per l’escàndol d’una justícia que allargassava, vagis a saber si per encàrrec o per iniciativa pròpia, la ignomínia i la impotència de la classe política espanyola per resoldre el problema platejat per l’independentisme català. Allà on l’elit polític de l’Estat havia renunciat a respondre a les demandes legítimes i pacífiques dels catalans, el poder judicial prenia el relleu assumit un protagonisme mai vist i, des de llavors, segueix marcant l’agenda política. Fins a l’extrem, de veure com el sistema judicial acusa als Jordis d’uns delictes de rebel·lió i sedició que no han comés. Al contrari, la seva actitud ha estat sempre a favor del diàleg i l’ús de mètodes pacífics. Però a per l’elit política, judicial, periodística espanyola la única realitat que val és la que ells diuen que és. Sense escrúpol intel·lectual es situen en una realitat inventada. Aquesta és la seva indignitat i baixesa moral, acusar a uns innocents negant unes evidències que tothom veu menys el jutge instructor.

 Avui hem estat commemorant un fet trist des de tots els punts de vista. Ara fa un any, unes persones innocents foren empresonades preventivament. Situació processal que molta gent ha criticat, el mateix papa Francesc ha condemnat la presó preventiva per injusta. El manteniment d’aquesta presó és una simple venjança contra els dirigents del procés independentista, els seus promotors esperaven que, estant aquests a la presó l’alenar independentista decauria. Res ha sortit com ells volien. La fortalesa dels empresonats és digne de tot elogi i la ciutadania fa pinya entorn a un objectiu que és irrenunciable. Som molts més dels que ells volen i pensen. La causa de la independència no ha mort durant aquests mesos, s’ha enfortit i perviu. No ens aturarem, no ens aturaran.

El temps passa, i mentre els empresonats i exiliats ens donen mostres de fermesa, sí que és cert que una determinada classe política catalana s’ha encallat en disputes de pati d’escola. Lamentablement, alguns dirigents polítics no estan a l’alçada de les circumstàncies. No tenen la capacitat per liderar el país en uns moments decisius. Mentrestant, la ciutadania obstinadament segueix reivindicant la necessitat de resoldre políticament la qüestió catalana. Una i altra vegada es demana al govern de l’Estat el coratge d’atendre la demanda d’una àmplia part de la societat catalana de ser escoltada democràticament. Hi ha molts catalans que no hem renunciat a considerar-nos subjectes polítics, senyors del nostre destí i no súbdits d’un Estat reculat en la imposició dels seus punts de vista. L’Estat no ha comprés que la dignitat dels catalans no es compra amb filigranes estatutàries o amb més diners als pressupostos per Catalunya. El que volem els catalans és el reconeixement de la nostra dignitat política: el dret a decidir quin és el nostre futur perquè som un poble sobirà.

L’únic camí que podem transitar ara, des del convenciment que és una exigència moral i política, és la celebració d’un referèndum pactat i vinculant. És l’Estat el que ha de dir sí o no. No hi ha terceres vies, reformes de l’estatut o pressupostos benefactors. Tot el que sigui allunyar-nos del nucli del problema, el referèndum, és empantanar la situació. Són moments d’elaborar estratègies, teixir complicitats, refermar aliances i, si cal, reconstruir les representacions polítiques perquè, davant de les noves circumstàncies, calen nous plantejaments, nous actors i uns instruments polítics renovats. No ens aturarem, res frenarà la nostra voluntat de donar una resposta a tanta injustícia.