Preocupar-se d’allò que és de dalt

La felicitat, com estat de gràcia que cal posseir, ha estat una descoberta tardana en mi. No he estat educat per la felicitat. Tinc la sensació de que el conjunt de valors que fonamenten la meva personalitat la felicitat no ha estat una dada rellevant. Parlant d’aquest tema amb un monjo de Santa Maria de Montserrat m’ha comentat que el cristianisme clàssic havia despreciat la idea de la felicitat proposant l’ascesi com únic referent a imitar.

Però l’experiència de la fe ha d’anar acompanyada d’una experimentació de la felicitat. St.Pau en la seva carta als filipencs ens exhorta a estar contents “viviu sempre contents en el Senyor !. Ho repeteixo: viviu contents!. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Fl 4,4-5a). No trobo fàcils els camins que em menen a la felicitat. Les propostes de felicitat de la societat moderna són incomplertes. Em sento atrapat per unes dependències -feina, informació, activitat o ocupar el temps - que fan perdre’m allò que és important, allò que és de dalt “Ja que he ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra”   (Col 3,1-2). Situació es manifesta amb intranquil·litat i poca receptivitat als altres, especialment amb aquells que més estimo i més a prop tinc. Ells poden patir aquest excés de preocupació per allò que no és important. Tot allò que se’m mostra com a paradigmes moderns de felicitat no em plauen. Són insuficients i amb poc sentit per a mi.