Veient algunes cròniques de la visita de Benet XVI dóna la impressió de que s’han destacat alguns aspectes i altres han estat silenciats. Per exemple, en relació a la cerimònia de la basílica de la Sagrada Família la majoria de medis, escrits, radiofònics o televisius, han insistit en la defensa de la família tradicional, fins i tot han acusat al Papa d’uns atacs que en cap moment va fer, i no ha dit res de la resta de la intervenció de Benet XVI o de les paraules del cardenal Lluís Martínez Sistach. Poques cròniques han parlat del sentit de la Sagrada Família com a temple que alça l’esperit cap a Déu o la invitació de Gaudí a contemplar la natura com a obra de Déu. Això no ha interessat en els titulars dels medis. Alguns medis acusen al Papa de monotemàtic, i no és així, i no s’adonen que els monotemàtics són ells en les seves cròniques.
Algú podrà comentar, en defens dels autors de les cròniques, que els periodistes llegeixen el text i de tot el que han llegit trien el que consideren més rellevant per la societat o que aquesta és susceptible d’entendre. D’alguna manera, el periodista actuaria de notari o transmissor del que valoren que és d’interès públic.¿I si fos al revés?, ¿i si resulta que, la reiteració en subratllar sempre el mateix i silenciar altres coses, s’oculta una part de la informació necessària alhora de conformar l’opinió pública?. Aquest comportament el que faria és, a través de la crònica d’uns esdeveniments, donar a la societat una visió esbiaixada de la realitat. De tal manera que es podria pensar que alguns medis, en lloc d’explicar la realitat, construeixen una realitat virtual que mostren com a real. Al final, el ciutadà s’instal•la en una realitat que només existeix en la imaginació del que l’explica o la comenta. Aquesta pràctica es complementa en una altra que és bastant observada: incloure valoracions o pressupòsits ideològics dins de cròniques.
Un exemple d’això darrer. La informació de la xifra d’assistents. Moltes cròniques no donen només les xifres d’assistents i prou, sinó que valoren la xifra. Alguns parlen de fracàs per no arribar a una suposada previsió. La xifra de contrast de 400.000 persones, que és la feta servir pels medis, ¿qui la ha donat?, ¿en quin context s’ha donat?. Aquest xifra, que ara resulta que serveix per emetre judicis de valors, era una estimació feta per les autoritats municipals en relació al nombre màxim de persones que el sistema d’ordenació de tanques podia tolerar sense problemes. A partir d’això, aquest nombre, donat als medis a partir de la nota d’una agència treta d’un comentari emès fora del context d’on sorgí, fou elevat a la categoria de previsió oficial i setmanes després s’assumí com el nombre de persones esperades realment per rebre a Benet XVI. La xifra, no contrastada en les fonts originals fou considerada real. Aquest petit exemple es una bona mostra de com la realitat inventada esdevé per alguns realitat real i pedra de toc per emetre judicis. Ja que, un cop inventada la realitat és més fàcil criticar-la. Si les cròniques dels medis segueixen en aquesta línia flac favor es fa a la maduresa de la societat democràtica.
Algú podrà comentar, en defens dels autors de les cròniques, que els periodistes llegeixen el text i de tot el que han llegit trien el que consideren més rellevant per la societat o que aquesta és susceptible d’entendre. D’alguna manera, el periodista actuaria de notari o transmissor del que valoren que és d’interès públic.¿I si fos al revés?, ¿i si resulta que, la reiteració en subratllar sempre el mateix i silenciar altres coses, s’oculta una part de la informació necessària alhora de conformar l’opinió pública?. Aquest comportament el que faria és, a través de la crònica d’uns esdeveniments, donar a la societat una visió esbiaixada de la realitat. De tal manera que es podria pensar que alguns medis, en lloc d’explicar la realitat, construeixen una realitat virtual que mostren com a real. Al final, el ciutadà s’instal•la en una realitat que només existeix en la imaginació del que l’explica o la comenta. Aquesta pràctica es complementa en una altra que és bastant observada: incloure valoracions o pressupòsits ideològics dins de cròniques.
Un exemple d’això darrer. La informació de la xifra d’assistents. Moltes cròniques no donen només les xifres d’assistents i prou, sinó que valoren la xifra. Alguns parlen de fracàs per no arribar a una suposada previsió. La xifra de contrast de 400.000 persones, que és la feta servir pels medis, ¿qui la ha donat?, ¿en quin context s’ha donat?. Aquest xifra, que ara resulta que serveix per emetre judicis de valors, era una estimació feta per les autoritats municipals en relació al nombre màxim de persones que el sistema d’ordenació de tanques podia tolerar sense problemes. A partir d’això, aquest nombre, donat als medis a partir de la nota d’una agència treta d’un comentari emès fora del context d’on sorgí, fou elevat a la categoria de previsió oficial i setmanes després s’assumí com el nombre de persones esperades realment per rebre a Benet XVI. La xifra, no contrastada en les fonts originals fou considerada real. Aquest petit exemple es una bona mostra de com la realitat inventada esdevé per alguns realitat real i pedra de toc per emetre judicis. Ja que, un cop inventada la realitat és més fàcil criticar-la. Si les cròniques dels medis segueixen en aquesta línia flac favor es fa a la maduresa de la societat democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada