Anar o no anar a missa, aquesta no és la qüestió

Avui és primer de maig, per això m’hauria agradat parlar del treball i de les esperances de la gent treballadora; però no, he escollit un altre tema. Vull reflexionar sobre la iniciativa legislativa del PSC, proposició de llei, per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya. Vaig ser director general d'afers religiosos durant l'etapa final del primer tripartit i, en el següent, assessor del President Montilla en temes religiosos. Això vol dir que, durant el govern socialista de la Generalitat vaig poder influir, sempre dins dels meus modestos límits, en la política religiosa de la institució de govern dels catalans. Algunes coses bones es feren en aquest sentit. El govern de Catalunya va estar present en molts actes de caire religiós. Durant aquell període vaig acompanyar al president de la Generalitat a totes les misses de sant Jordi que es feren al Palau de la Generalitat amb la corresponent oposició mediàtica dels sectors laïcistes que no ho veien bé. Ara, quan el PSC no és partit de govern s’ha pres la iniciativa de presentar una proposta de llei per impedir que des de les institucions polítiques catalanes es promoguin actes que donin un tracte preeminent a les religions. L'argument justificatiu, segons he pogut llegir, és “practicar un nacionalcatolicisme vergonyant superat per la història”. Davant de la solidesa d’aquest argument es veu que no en calen més, segons es desprèn del que ha dit qui ha presentat aquesta proposta.

En altres temps, alguns cristians situats en l'univers dels socialistes catalans, hauríem estat consultats sobre què fer davant aquesta situació. La qual pot semblar incoherent amb el mandat constitucional d’independència política respecte les confessions religioses i que, per la tradició del nostre país, afecte de ple a l’Església catòlica. El debat real sobre aquest tema està obert perquè el Tribunal Constitucional ha procurat no orientar el mandat constitucional vers el model de laïcitat excloent sinó que ha introduït la idea de laïcitat positiva. Principi que deixa que els poders polítics vagin més enllà de les paraules i l’omplin de contingut. La reflexió sobre la missa de sant Jordi al Palau de la Generalitat era una bona ocasió per aportar continguts al concepte proposat pel Tribunal Constitucional. ¿Què cal fer en una situació com aquesta? ¿Cóm han d’integrar-se tradicions i costums, algunes d'origen religiós, dins del comportament institucional? ¿Han de participar les altres religions? ¿Qui convoca i convida a l'esdeveniment en el qual hi ha un acte religiós? ¿En l'espai públic han de fer-se actes religiosos? ¿S’han de regular per llei aquests comportaments o existeixen altres mecanismes més desitjables?. Són preguntes que cal fer-se més enllà de l’ocurrència del nacionalcatolicisme.

Considero que la iniciativa dels socialistes catalans és un error. En primer lloc, perquè obvia l’anàlisi seriosa sobre com omplir de contingut real el mandat constitucional a partir de propostes pràctiques. El procés de consolidació de la laïcitat positiva ha de fer-se de forma comprensible per la ciutadania normal i de forma coherent amb el que és la pràctica social habitual. Però també és una errada política per vàries raons. La primera està relacionada amb la congruència de la proposta. Tot i que la iniciativa legislativa proposada pel PSC es limita a les institucions de la Generalitat, per coherència el legislador hauria de procurar que la normativa s’estengués a tot l’àmbit públic. Si és així, ¿com s’aplicaria en els ajuntaments on es donen la majoria de relacions entre l'espai públic i religiós?. Sinó es vol això i l’únic objectiu pretès és treure la missa de Sant Jordi dels programes institucionals de la Generalitat hi ha altres mesures pràctiques no legislatives per aconseguir-ho. Però, portant a l’extrem aquesta lògica d’evitar confusions entre l’espai polític i el religiós, ¿quina festa haurà de celebrar la Generalitat el dia 23 d’abril?, ja que aquest dia es commemora una festa religiosa amb el caràcter de patronatge, també religiós, de Catalunya. Un embolic.

La no confessionalitat de l'estat preservada constitucionalment no pressuposa impedir o prohibir la manifestació natural del caràcter religiós de moltes de les tradicions de la nostra història, així com noves manifestacions culturals que estan influïdes per algun element religiós. Tradicions que, per si fos el cas, estiguessin amenaçades la seva protecció fora responsabilitat pública. La reserva argumental del laïcisme excloent d’algunes persones sobre la presència del fet religiós en l’espai públic, resultat d’una lectura particular de la Il·lustració, contrasta amb la naturalitat com el fet religiós és viu en la cultura política nord-americana hereva també del mateix pensament il·lustrat.

L’altre error polític és obrir un front de perplexitat i d’incomoditat amb l’Església catòlica catalana, principal destinatària de la iniciativa legislativa. Fins ara les relacions entre els socialistes catalans i els catòlics catalans era cordial, d’entesa i cooperació. Hi havia diàleg i coincidència en molts aspectes. Les autoritats eclesiàstiques catalanes s’havien mostrat respectuoses amb les obres de govern dels socialistes catalans, i aquests havien estat sensibles a les necessitats de l’Església catòlica. Això era un fet substantiu que marcava una diferència entre el que passava a Catalunya i, principalment a Madrid, on les tensions eren notòries i evidents. L’anticlericalisme que es respira allí, en part comprensible per l’hostilitat de determinades jerarquies eclesiàstiques, jo mai l’he trobat actiu a Catalunya. Per això la postura presa pel PSC, de la qual en discrepo de dalt a baix, en sorprèn perquè coincideix amb les reflexions que es fan avui des del PSOE sobre aquest tema en relació a la seva comprensió de la laïcitat. La deriva radical impulsada pel PSOE pot perjudicar el pensament del socialisme català en relació al fet religiós. Interpreto aquesta proposta de llei com la renúncia del PSC al que era el seu patrimoni polític respectat i creïble sobre el fet religiós, i un retrocés en el respecte que els socialistes tenien entre el cristians catalans.

Si la deriva laïcista acaba imposant-se en el PSC, sota la iniciativa del seus promotors en l'actual direcció, tinc la impressió que es perdrà la credibilitat aconseguida per aquell entre determinats ambients cristians i alguns d’aquests deixaran d'estar interessats en les propostes del socialisme català. Voldria acabar amb la mateixa pregunta que ha fet un bon amic cristià i vell militant socialista en el seu blog: ¿qui assessora al PSC en aquests temes? Abans sabia quines persones ajudaven a definir la politica d’aquest partit sobre el fet religiós, però ara no sé qui ho fa. En qualsevol cas, no trobo que en aquest tema sigui encertada.