Diuen que els cossos policials
han aplicat l’estratègia de la síndrome de Sherwood per reprimir les
manifestacions de protesta per la sentència del Tribunal Suprem. Aquesta
estratègia policial la dissenyà el que fou el número dos del cos de Mossos
d'Esquadra David Piqué pel seu treball final de Màster de Seguretat que feu l'any
2009. Desconec la qualificació que rebé aquest treball. Aquest alt comandament
del Mossos morí sobtàdament l’any 2016. El comissari Piqué, per tal de construir
el seu model repressiu dels moviments de protesta anti-sistema, analitzà el
comportament en les manifestacions i les protestes dels okupes dels anys 2000 a
Barcelona. L’estratègia dissenyada pel comissari Piqué a fi de neutralitzar les protestes era provocar
al màxim als manifestants perquè cometessin excessos i augmentessin la
intensitat de la seva violència en la protesta i així poder-los reprimir
obertament, durament i definitivament amb tots els seus recursos esperant la
total erradicació, per por, de les protestes. Es tractava, sense dubte, d’instal·lar
el terror entre els manifestants.
Per tal d’exaltar els manifestants
proposà fer detencions poc justificades i batudes preventives abans de les
protestes per violentar més el seu estat d'ànim i aconseguir provocar una
batalla campal que justifiqués la intervenció més violenta de les forces
policials. Aquesta batuda, escriví, ha d’estar intencionalment mal feta i amb
tracte humiliant per encendre més els ànims, si cal. En el seu treball, el
comissari Piqué afirmà que la policia,
en una manifestació, no ha d’actuar en un primer moment per tal que els danys
produïts pels manifestants siguin socialment inacceptables i, després d’un
temps d’innacció, l'actuació policial es fes directament contra els
manifestants sense donar temps a la fugida i provocar l'enfrontament físic.
Aquesta estratègia assumeix que poden donar-se "víctimes innocents" i
organitzar la policia perquè quan la resta de manifestants que hagin defugit
l'enfrontament acabin, tard o d’hora, trobant-se amb els agents els dispersin
violentament i practiquin detencions massives. Actuacions que s’esperava que generessin
més por entre els manifestants.
La repressió policial, segons digué
David Piqué en el seu treball, té dos moments. Un primer és quan els
manifestants, prèviament incitats per ser violents, ataquen a la policia amb
tot el que tenen i que els ha deixat tenir, realment s'estan defensant, però no
ho sembla. Han estat acorralats. La violència entre agents i manifestants es
desferma, es personalitza i es descontrola. El segon moment és quan els que han
defugit l'enfrontament, es troben amb la resta d'unitats policials que els
barren el pas, però no fan detinguts, la dispersió no és voluntària, és a cop
de defensa (porra) i qualsevol indici de resistència és contestada amb
contundència exagerada i detencions massives. Realment, aquests dies a diverses
ciutats de Catalunya, i molt especialment, hem viscut l’aplicació per part de
la policia de l’estratègia de la síndrome de Sherwood.
És evident que el conflicte al
carrer, l’anomenada per alguns guerrila urbana, s’ha desescalat quan la policia
ha deixat d’aplicar aquesta estratègia i ha adoptat un altre mètode de control
dels manifestants. L’actuació del col·lectiu #EnPeuDePau pot haver ajudat
puntualment, però ha estat la pròpia policia qui ha decidit canviar de
protocols d’actuació. En definitiva, hem vist una actuació lamentable de la
policia perquè, en un primer moment, en lloc de controlar de forma democràtica
i cívica la seguretat ciutadana, ha aplicats uns protocols d’actuació que encaminats
a generar por. Està clar que algú haurà de donar explicacions polítiques d’aquesta
estratègia i els protocols seguits per
la policia durant aquests dies d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada