Vic i l’Estat absent

Hi ha tendències socials que es repeteixen cíclicament. Per exemple, alguns països o ciutats han conegut moments de gran projecció cultural i després han caigut en una gran decadència política. Itàlia és un exemple d’això, tal com descrivia magistralment el periodista Lluís Bassets en l’article “La Europa suicida” publicat ahir a El País. Itàlia ha estat tant el bressol del Renaixement com del feixisme. La lectura d’aquest article m’ha fet pensar amb el que succeeix a Vic. Una ciutat, plena d’història i valors propis de la tradició política; ciutat que ha estat en el passat model d’integració dels immigrants, catalana, ha pres una decisió lamentable.

La xenofòbia avança a Catalunya. La decisió del plenari de l'ajuntament no és una anècdota. És un reflex del que sent i pensa una part de la ciutadania. També expressa el tacticisme com algunes persones entenen l’acció política. L’ombra del partit Plataforma per Catalunya es projecta sobre l’actuació dels partits polítics de Vic. No obstant, els partits politics catalans majoritaris s'han distanciat de la decisió dels seus correligionaris a l’ajuntament de Vic. La única excepció ha estat Unió Democràtica que ha defensat l'alcalde, persona que, a més de militant d’aquest partit, pertany a una nissaga molt identificada en la historia d'Unió. Les paraules de l'alcalde per justificar la seva proposta "salvar la ciutat" recorda massa a les proclames dels salva pàtries. Em sap greu que l’alcalde manifesti poca sensibilitat a la compassió i misericòrdia que, com a valors suposo integrats, tot i que poden estar formulats en altres termes, en un partit que es diu d’inspiració cristiana.

En una societat democràtica la ciutadania té prous garanties per combatre els abusos que puguin fer els ciutadans sense necessitat d’apel•lar a l’èpica de la salvació. Per la seva part, el ciutadans han de tenen prous garanties per evitar els riscos de l’exclusió i prou seguretat per combatre les incerteses socials. Cap de les dues premisses anteriors semblen preocupar als regidors de l'equip de govern de Vic. Un problema que incideix al 2 % dels empadronaments ha provocat una resposta totalment desproporcionada per la seva incidència real. La desproporció és un malbaratament de recursos morals. La tensió, així com la justificada preocupació que aquesta qüestió ha generat, haurien de capgirar els propòsits dels governants de Vic. Aquests tenen una doble responsabilitat. Primer davant dels seus electors. L’acció política és pedagogia. Els valors subjacents a la decisió de l’equip de govern de Vic són estranys a la tradició del catalanisme polític. És cert que cal racionalitzar i ordenar la immigració, però no amb actuacions com les proposades per l’ajuntament de Vic.

L’altre responsabilitat neix per l’efecte taca d’oli que pot tenir aquesta decisió. Tant perquè la seva il•legalitat pot diluir-se sota una suposada aquiescència social com per la seva rèplica en altres municipis que, moguts pel joc del tacticisme, s’apressin a fer el mateix. Tot és començar. La xenofòbia és transversal, ni és patrimoni de cap força política, especialment quan penetra en el malestar social resultant de la crisi econòmica. Per això cal que les institucions de l’Estat actuïn ràpidament establint quins són els límits que qualsevol poder democràtic no pot traspassar. L’Estat no pot estar absent quan, es qüestionen els valors que defineixen la humanitat del sistema social i la identitat de la tradició moderna occidental.