Durant mesos, i en les darreres setmanes més, l’economia espanyola ha estat subjecte de rumors i especulacions que totes han dut a un debilitament de la credibilitat econòmica d’Espanya. Semblava una subhasta, cada dia esperàvem a veure qui la deia més grossa. Fins i tot, l’oposició al govern Zapatero, guiats per càlculs electorals de curt termini, s’apuntava, a dins i fora del nostre país, a escampar aquests rumors i a contribuir a minar la solidesa del govern. Però, vet aquí que el conte s’ha acabat. Ara resulta que el que eren crítiques desinteressades es comencen a revelar interessades, molt interessades.
L’habilitat del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en aconseguir la publicació dels resultats de resistència de la banca ha enfortit, de sobte, la credibilitat del sistema financer espanyol. S’ha passat del pessimisme a l’optimisme, o al menys, a una major tranquil·litat. S’ha vist que el sistema bancari no estava tant malament i, si es compara amb els sistemes d’altres països de la Unió Europea, es descobreix que el problema no el tenim nosaltres sinó altres països. Comencen a augmentar les sospites de que, qui està realment malalt és Alemanya. Sobretot quan l’agència Reuters ha desvetllat que els rumors sobre les dificultats econòmiques d’Espanya, fonamentats en dades falses, provenien del mateix govern alemany en un intent de salvar el seu sistema financer. De sobte, es començava a qüestionar la suposada solidesa del sistema econòmic alemany. I això no ha acabat.
Tots aquests episodis evidencien que, mentre els ciutadans, amb més o menys encert, escollim amb transparència els nostres governants perquè s’ocupin dels nostres interessos, hi ha un poder opac, sense rostre conegut per la població, que mou els diners, escampa rumors, subverteix l’economia dels països des de la més total impunitat. La divisió de poder de Montesquieu no acaba de funcionar en el segle XXI. Per sobre del sistema democràtic, basat en el control i equilibris de poders, hi ha tot un poder omnipotent que fa escàpol a tot control democràtic. ¿Quan s’acabarà tot això?
L’habilitat del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en aconseguir la publicació dels resultats de resistència de la banca ha enfortit, de sobte, la credibilitat del sistema financer espanyol. S’ha passat del pessimisme a l’optimisme, o al menys, a una major tranquil·litat. S’ha vist que el sistema bancari no estava tant malament i, si es compara amb els sistemes d’altres països de la Unió Europea, es descobreix que el problema no el tenim nosaltres sinó altres països. Comencen a augmentar les sospites de que, qui està realment malalt és Alemanya. Sobretot quan l’agència Reuters ha desvetllat que els rumors sobre les dificultats econòmiques d’Espanya, fonamentats en dades falses, provenien del mateix govern alemany en un intent de salvar el seu sistema financer. De sobte, es començava a qüestionar la suposada solidesa del sistema econòmic alemany. I això no ha acabat.
Tots aquests episodis evidencien que, mentre els ciutadans, amb més o menys encert, escollim amb transparència els nostres governants perquè s’ocupin dels nostres interessos, hi ha un poder opac, sense rostre conegut per la població, que mou els diners, escampa rumors, subverteix l’economia dels països des de la més total impunitat. La divisió de poder de Montesquieu no acaba de funcionar en el segle XXI. Per sobre del sistema democràtic, basat en el control i equilibris de poders, hi ha tot un poder omnipotent que fa escàpol a tot control democràtic. ¿Quan s’acabarà tot això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada