Presidir la Conferència Episcopal no és liderar l’Església catòlica

El més de març comença amb la notícia de la reelecció del cardenal Antonio Maria Rouco com a president de la Conferència Episcopal Espanyola. El més de febrer s’acomiadà amb el seu discurs en l’obertura del plenari dels bisbes espanyols. Escric el meu primer comentari del mes de març sobre aquests fets. De les paraules del cardenal Rouco es dedueix que no hi ha res de nou en els esquemes mentals de l’arquebisbe de Madrid. Les seves preocupacions, obsessions, pors i convenciments són els de sempre. Els seus discursos són sempre uns atacs a una realitat que no li agrada gens i que tot, o quasi tot, sembla estar malament. Hi ha una profund pessimisme antropològic en les seves paraules.

Un sector dels bisbes espanyols han tornat a confirmar en la cúpula dirigent, encara que sigui de forma ajustada, al sector dur i atemorit de l’episcopat. Aquest, presoner dels seus temors i de les seves pors, troba en la confrontació la millor sortida a les inquietuds i preocupacions del sector de l’episcopat que li dóna suport. Es tracta d’un grup de bisbes que comparteixen un estat d’ànim similar i que es cohesiona per la incomoditat davant de la transformació de la societat. Per les declaracions d’alguns d’aquests bisbes és evident que analitzen la realitat social des d’una comprensió tradicionalista. Amb els seus punts de vista s’allunyen del conservadorisme civilitzat i educat i es reconforten amb els valors de la reacció i la confrontació. La mateixa incapacitat de confeccionar una cúpula dirigent més plural i amb altres sensibilitats, demostra la voluntat de tancar files entorn de les pors que els mantenen units.

Una part dels bisbes espanyols han confirmat que, davant la transformació de la societat, de les seves crisis, interrogants i relativisme de valors, s’accentuen els perfils més tradicionalistes que enllacen amb etapes eclesials anteriors. Pretenen instaurar una Església catòlica que, en lloc de vindicar el sentit de la tradició per aportar una proposta de salvació compartida amb les ànsies d’esperança de les persones, confia evangelitzar de nou ocupant la totalitat de l’espai polític. Els màxims responsables de la Conferència Episcopal s’instal·len en un discurs defensiu, ple de retrets, sense cap insinuació de diàleg per construir ponts d’esperança; transmeten un enyor d’èpoques restauracionistes. Això explica que cardenal Rouco hagi estat escollit, per quart cop, el màxima dirigent de la Conferència Episcopal espanyola.

Però, ¿significa això que el cardenal Rouco lidera l’Església catòlica espanyola?. Crec que no. Això sí que és un problema per l’església. Al deixar fora dels àmbits de direcció de l’episcopat espanyol a persones que, per la seva trajectòria i experiència, podien aportar una visió més dialogal i inclusiva, més còmode amb l’esperit d’una època, han restat credibilitat a la nostre església i l’han distanciat una mica més dels homes i dones del nostre temps. La societat necessita líders espirituals capaços d’aportar llum i valors davant una situació social plena d’interrogants i que sàpiguen fer de l’Església catòlica llum del món i sal de la terra. Una cosa és presidir i l’altre és liderar l’Església catòlica espanyola.