dimarts, 1 d’abril de 2014

Les intolerables paraules del cardenal Rouco

El cardenal Antonio M. Rouco és insuportable. Cada cop que parla genera un tsunami que no desacredita l’Església catòlica. Les seves paraules d’ahir en el funeral d’Adolfo Suárez el situen a l’avantsala de les idees d’alguns dels pronunciaments militars del segle XIX i XX. Cal agrair-li que sigui sincer. No s’amaga mai i surt al cos a cos quan cal. És clar en el seus conceptes, però tediós en la seva parla. Les seves homilies, plenes de continguts arcaics, són pesades i donen la impressió que estan recitades des de la desgana. La seva oratòria, monòtona i espessa, em recorda les homilies d’alguns rectors rurals que parlen baix i ràpid perquè a l’acabar la missa han d’agafar el cotxe i anar ràpidament a celebrar la missa en un altre poble.

En un mes el cardenal Rouco ha dit verdaderes barrabassades. En el funeral d’Estat commemorant les víctimes del 11 de març del 2004 evocà els “obscurs objectius de poder” dels autors de l’atemptat. Molts comentaristes interpretaren que ressuscitava la teoria de la conspiració. Ahir, en un altre funeral d’Estat, en aquest cas per recordar al difunt Adolfo Suàrez, comentà que “Espanya pot trobar-se de nou en risc de guerra civil”. Horrible. El cardenal Rouco es situa en la línia de pensament catòlic que en els anys trenta representaren el cardenal Isidre Gomàs, autor de la carta col·lectiva de la majoria de bisbes espanyols donant suport a la revolta del general Franco, o del cardenal Enric Pla i Daniel, autor d’una carta pastoral Las dos ciudades, on es justificava la insurrecció  militar i s’aportava la fonamentació teològica perquè la guerra pogués ser considerada una Creuada.


Un breu apunt final. És urgent regular els funerals d’Estat per obrir-los a les diferents sensibilitats religioses i de creences. Això era evident en el funeral de les víctimes del 11 de març de 2004. Algunes de les persones mortes en aquest atemptat ni eren catòliques i altres, explícitament, eren d’altres confessions religioses. Res d’això va importar-li al cardenal Rouco. Ahir, la situació podia tenir matisos, en el ben entès que el funeral era per una persona declarada catòlica. Aquesta circumstància podia matissar la crítica al caràcter catòlic de la cerimònia. El que s’hauria de discutir és perquè el celebrant havia de ser de nou el cardenal Rouco i no el president de la Conferència Episcopal espanyola. Si el funeral té la dimensió d’Estat és millor que el celebrant principal representi a tota l’Església catòlica i no una part al marge de la seu d’on es celebri.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada