El passat diumenge l’editora Esther Tusquets publicà un encès elogi de l’amabilitat en el País (Elogio de la amabilidad). Recomano la seva lectura. Es reconfortant llegir coses com: “sense la presència d’alguns homes bons la vida (...) seria insofrible”. Des de la perspectiva que dona sentir-se una persona propera a la vellesa, Esther Tusquest manifesta cada vegada més aprecia el valor de l’amabilitat.
No reivindica el vells manuals d’urbanitat o una visió ensucrada de l’assumpte. No és això. Ella vol l’amabilitat en el gest quotidià que es fa en l’ascensor al trobar-nos un veí, a l’anar a comprar el diari, al pujar al transport públic, en qualsevol conversa que es tingui, en la feina, en el cafè o en la botiga. En tots els llocs on les persones ens relacionem, allí cal ser amable. A més, diu Esther Tusquets, “l’amabilitat té major valor pels dèbils perquè són els que més la necessiten”.
En definitiva, una paraula amable i un gest afectuós poden ajudar a fer més humana la societat.
dimecres, 14 de gener del 2009
dimarts, 13 de gener del 2009
Benet XVI i la crisi actual
Cal escoltar amb atenció el que diu Benet XVI en les seves audiències. De sobte, sota una aparent retòrica pròpia de la circumstància, sorgeixen reflexions que il·luminen la vida cristiana i surten més enllà de les parets dels temples. A continuació reprodueixo un fragment de les paraules pronunciades pel Sant Pare a la classe política dirigent de la regió del Lazio i de la província i ciutat de Roma.
Si realitzar les polítiques econòmiques i socials adequades és deure de l'Estat, l'Església, a la llum de la seva doctrina social, està cridada a fer la seva aportació estimulant la reflexió i formant les consciències dels fidels i de tots els ciutadans de bona voluntat. Potser mai com ara la societat civil comprèn que només amb estils de vida inspirats en la sobrietat, en la solidaritat i en la responsabilitat, és possible construir una societat més justa i un futur millor per a tots. És part del seu deure institucional el qual els poders públics garanteixin a tots els habitants els seus propis drets, tenint en consideració que els deures de cadascun estiguin clarament definits i realment duts a terme. Per aquest motiu la prioritat inexcusable és la formació en el respecte de les normes, en l'assumpció de les pròpies responsabilitats, en una actitud de vida que redueixi l'individualisme i la defensa dels interessos partidistes, per orientar-nos plegats al bé de tots, prestant particular atenció a les expectatives dels individus més febles de la població, no considerant-los com un pes sinó com un recurs que cal valorar.
Tot un programa d’acció
Si realitzar les polítiques econòmiques i socials adequades és deure de l'Estat, l'Església, a la llum de la seva doctrina social, està cridada a fer la seva aportació estimulant la reflexió i formant les consciències dels fidels i de tots els ciutadans de bona voluntat. Potser mai com ara la societat civil comprèn que només amb estils de vida inspirats en la sobrietat, en la solidaritat i en la responsabilitat, és possible construir una societat més justa i un futur millor per a tots. És part del seu deure institucional el qual els poders públics garanteixin a tots els habitants els seus propis drets, tenint en consideració que els deures de cadascun estiguin clarament definits i realment duts a terme. Per aquest motiu la prioritat inexcusable és la formació en el respecte de les normes, en l'assumpció de les pròpies responsabilitats, en una actitud de vida que redueixi l'individualisme i la defensa dels interessos partidistes, per orientar-nos plegats al bé de tots, prestant particular atenció a les expectatives dels individus més febles de la població, no considerant-los com un pes sinó com un recurs que cal valorar.
Tot un programa d’acció
dilluns, 12 de gener del 2009
Palestina en el cor
Escolta Filastín, allunyat d’aquells persones que durant aquests anys han violentat la pau dels teus veïns.
Escolta Filastín, no confies en el vol cec dels coets per construir la pau dels teus fills. No tornis el teu sofriment amb dolor amb els que t’han fet plorar aquests dies.
Escolta Filastín, atura el terrorisme d’alguns dels teus fills, atura el pas dels suïcides que sembren el mateix dolor i sofriment que ara pateixes.
Escolta Filastín, estén la teva ma als teus veïns i reconeix el dret dels jueus a viure en l’Estat d’Israel.
Escolta Filastín, deixa que Israel pugui viure entre vosaltres i cultivar les mateixes oliveres
Escolta Filastín, crida amb força perquè el món islàmic condemni el terrorisme, vingui d¡on vingui.
Escolta Filastín, mira la teva terra on conviuen àrabs i cristians, obre el teu cor als jeus.
Escolta Filastín, recorda als teus fills musulmans que si els jueus s’inclinen a fer les paus, inclineu-vos també a fer-les.
Escolta Filastín, la recompensa d’una maldat és una altra maldat, però saps que el que es reconcilia té una recompensa millor
Escolta Filastín, recorda que no és el mateix la bondat i la maldat; respon amb la millor actitud i aquell amb el que tenies enemistat serà un bon amic.
Escolta Filastín, parla amb veu forta perquè els teus fills que viuen fora de la teva terra obrin les seves mans als homes i dones que volen viure en pau.
Escolta Filastín, no deixes que els fanàtics aturin la teva causa i facin del teu dolor més dolor per altres persones.
Escolta Filastín, no confies en el vol cec dels coets per construir la pau dels teus fills. No tornis el teu sofriment amb dolor amb els que t’han fet plorar aquests dies.
Escolta Filastín, atura el terrorisme d’alguns dels teus fills, atura el pas dels suïcides que sembren el mateix dolor i sofriment que ara pateixes.
Escolta Filastín, estén la teva ma als teus veïns i reconeix el dret dels jueus a viure en l’Estat d’Israel.
Escolta Filastín, deixa que Israel pugui viure entre vosaltres i cultivar les mateixes oliveres
Escolta Filastín, crida amb força perquè el món islàmic condemni el terrorisme, vingui d¡on vingui.
Escolta Filastín, mira la teva terra on conviuen àrabs i cristians, obre el teu cor als jeus.
Escolta Filastín, recorda als teus fills musulmans que si els jueus s’inclinen a fer les paus, inclineu-vos també a fer-les.
Escolta Filastín, la recompensa d’una maldat és una altra maldat, però saps que el que es reconcilia té una recompensa millor
Escolta Filastín, recorda que no és el mateix la bondat i la maldat; respon amb la millor actitud i aquell amb el que tenies enemistat serà un bon amic.
Escolta Filastín, parla amb veu forta perquè els teus fills que viuen fora de la teva terra obrin les seves mans als homes i dones que volen viure en pau.
Escolta Filastín, no deixes que els fanàtics aturin la teva causa i facin del teu dolor més dolor per altres persones.
diumenge, 11 de gener del 2009
Shema Israel Adonai Eloheinu Adonai ejad
Divendres passat vaig estar convidat pels mes amics jueus de Catalunya a pregar per Israel davant del conflicte amb Hamàs a Gaza. Amb aquest motiu he pensat el següent text que és la meva pregària particular a la invitació feta pels meus amics jueus.
Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tota la força.
Escolta Israel, Adonai Eloheinu. Perquè aquest dolor ?
Escolta Israel, el nostre Déu, Adonai Eloheinu és Déu de pau i no de guerra.
Escolta Israel, tu que has estat 40 anys en el desert, tu que has patit la shoa no pots perdonar?
Escolta Israel, què són els cohets d’Hamàs davant el teu poderós braç guerrer? Tu que pots destruir tota la vida a Palestina, tens el cor de pedra?
Escolta Israel, tu que has viscut en terra estrangera, no pots compartir la teva teva amb els veïns que també és casa seva?
Escolta Israel, no endureixes el teu cor, escolta el dolor que els teus guerrers infligeixen al poble de Palestina.
Escolta Israel, estigues atent a trobar a Adonai Eloheinu entre els morts de Palestina perquè el nostre Déu no és un deu de morts.
Escolta Israel, que la ira d’ Adonai Eloheinu no es torni contra els fills dels teus fills perquè els interessos electorals han primat a la necessitat de pau.
Escolta Israel, escolta el sofriment de Palestina i viu-lo com a teu, perquè de l’odi no en surt la pau.
Escolta Israel, no siguis idòlatra com en el desert. Escolta al Déu de Jacob, l’únic és jutge entre les nacions, que arbitra sobre els pobles.
Escolta Israel, escolta Adonai Eloheinu que et proposa forjar relles de les teves espases i falçs de les teves llances.
Escolta Israel, escolta Adonai Eloheinu que ens mana que cap persona no empunyi mai més l'espasa contra una altra, ni ens entrenem mai més a fer la guerra.
Escolta Israel, deixa la ceguesa de l’odi que només porta a la mort.
Escolta Israel, digna't perdonar el crim i l'ofensa dels teus germans. T’han fet molt de mal, però ara digna't perdonar el seu crim, ja que som servidors d’Adonai Eloheinu
Escolta Israel, per l’amor i la fidelitat als nostres pares, deixa que la pau floreixi en el desert.
Escolta Israel, si d’Adonai Eloheinu és tant generós en perdonar perquè tu no pots donar una oportunitat a la pau.
Escolta Israel, escolta el clam des de la ciutat del perdó. Escolta el clam d’aquesta ciutat on les persones construïm la pau i la convivència.
Escolta Israel, allò que el poeta escriví: “el cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un codi, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc”,
Escolta Israel, el meu petit clam que demana el vostre perdó per aquells que ja no us el poden demanar perquè els heu silenciat per sempre.
Escolteu-me amics jeus, amb molts de vosaltres he compartit shabats i festes de record de la presència d’Adonai Eloheinu, que espero segui celebrant amb intensitat, aneu a trobar els nostres conciutadans palestins que com molts de vosaltres han fet d’aquesta terra la seva casa comuna i celebreu el perdó i la reconciliació. Palestins, aneu a trobar als conciutadans jueus i proclameu l’esperança de la pau que neix de la justícia. Perdoneu també encara que tingueu els ulls plens de plors per morts que encara no he pogut enterrar. Des de la rancúnia no es donarà una oportunitat a la pau.
Jueus i palestins doneu una oportunitat a la pau. Feu-ho a Barcelona, la ciutat del perdó que ara fa 100 anys no va saber perdonar.
Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tota la força.
Escolta Israel, Adonai Eloheinu. Perquè aquest dolor ?
Escolta Israel, el nostre Déu, Adonai Eloheinu és Déu de pau i no de guerra.
Escolta Israel, tu que has estat 40 anys en el desert, tu que has patit la shoa no pots perdonar?
Escolta Israel, què són els cohets d’Hamàs davant el teu poderós braç guerrer? Tu que pots destruir tota la vida a Palestina, tens el cor de pedra?
Escolta Israel, tu que has viscut en terra estrangera, no pots compartir la teva teva amb els veïns que també és casa seva?
Escolta Israel, no endureixes el teu cor, escolta el dolor que els teus guerrers infligeixen al poble de Palestina.
Escolta Israel, estigues atent a trobar a Adonai Eloheinu entre els morts de Palestina perquè el nostre Déu no és un deu de morts.
Escolta Israel, que la ira d’ Adonai Eloheinu no es torni contra els fills dels teus fills perquè els interessos electorals han primat a la necessitat de pau.
Escolta Israel, escolta el sofriment de Palestina i viu-lo com a teu, perquè de l’odi no en surt la pau.
Escolta Israel, no siguis idòlatra com en el desert. Escolta al Déu de Jacob, l’únic és jutge entre les nacions, que arbitra sobre els pobles.
Escolta Israel, escolta Adonai Eloheinu que et proposa forjar relles de les teves espases i falçs de les teves llances.
Escolta Israel, escolta Adonai Eloheinu que ens mana que cap persona no empunyi mai més l'espasa contra una altra, ni ens entrenem mai més a fer la guerra.
Escolta Israel, deixa la ceguesa de l’odi que només porta a la mort.
Escolta Israel, digna't perdonar el crim i l'ofensa dels teus germans. T’han fet molt de mal, però ara digna't perdonar el seu crim, ja que som servidors d’Adonai Eloheinu
Escolta Israel, per l’amor i la fidelitat als nostres pares, deixa que la pau floreixi en el desert.
Escolta Israel, si d’Adonai Eloheinu és tant generós en perdonar perquè tu no pots donar una oportunitat a la pau.
Escolta Israel, escolta el clam des de la ciutat del perdó. Escolta el clam d’aquesta ciutat on les persones construïm la pau i la convivència.
Escolta Israel, allò que el poeta escriví: “el cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un codi, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc”,
Escolta Israel, el meu petit clam que demana el vostre perdó per aquells que ja no us el poden demanar perquè els heu silenciat per sempre.
Escolteu-me amics jeus, amb molts de vosaltres he compartit shabats i festes de record de la presència d’Adonai Eloheinu, que espero segui celebrant amb intensitat, aneu a trobar els nostres conciutadans palestins que com molts de vosaltres han fet d’aquesta terra la seva casa comuna i celebreu el perdó i la reconciliació. Palestins, aneu a trobar als conciutadans jueus i proclameu l’esperança de la pau que neix de la justícia. Perdoneu també encara que tingueu els ulls plens de plors per morts que encara no he pogut enterrar. Des de la rancúnia no es donarà una oportunitat a la pau.
Jueus i palestins doneu una oportunitat a la pau. Feu-ho a Barcelona, la ciutat del perdó que ara fa 100 anys no va saber perdonar.
divendres, 9 de gener del 2009
Els autobusos i el dret a creure
La campanya dels anuncis en els autobusos és ben absurda. No porta en lloc, ni ajuda a crear els ponts de convivència entre els creients sincers i els ateus honestos. Més aviat pot ser caldria oferir una reflexió seriosa i el testimoni de fe de molts creients que estan, en nom de Déu, construir la justícia en molts llocs del món.
Abans d’entrar en precisar alguns aspectes, una petita puntualització. Els promotors d’aquesta campanya tenen tot el dret de fer-la i cal defensar que ho puguin fer. De la mateixa manera que suposo que ells respecten les manifestacions religioses en la plaça pública. No fer-ho, tant una cosa o l’altra, és tenir una concepció estreta de la llibertat i del respecte.
Si Déu probablement no existeix, per què preocupar-se’n. No es tracta de rebatre aquest argument amb el càlcul probabilístic de Pascal sobre l’existència de Déu, sinó d’aplicar el sentit comú. Si Déu probablement no existeix, quin és el problema que preocupa realment als promotors d’aquest anunci?. Per què els preocupa l’existència de Déu?. Més aviat crec que el seu problema no és Déu sinó el seu anticlericalisme. Ells són els que tenen el problema, no els creients. Alguns dels promotors de la campanya, en converses públiques han manifestat que senten escruiximents al veure una creu en un espai públic o es trasbalsen si quan estan ingressats en un centre hospitalari públic un capellà entre a la seva habitació oferint els seus serveis. Llavors, és evident que ells tenen un problema. Pot ser en tenen un altre, per què ens demanen als creients aportar proves de l’existència de Déu? que en presentin ells que demostrin que la naturalesa humana no és religiosa i cerca a un transcendent?.
Voler resoldre el seu problema de fons, que no és tant el de l’existència de Déu sinó la presència de l’element clerical i els símbols religiosos, a través d’una campanya d’anuncis és banalitzar el debat. Perquè la vertadera qüestió a discutir no és si Déu està sotmès al càlcul de la probabilitat és si els ciutadans d’aquest país sabem conviure respectant les creences personals de cadascú. Interpreto, pel lema proposat en l’anunci que aquesta no és la idea dels seus promotors. Doncs neguen la possibilitat als creients en Déu de ser feliços o d’estar precupats per la seva existència. L’article l’Abat de Montserrat Josep Maria Soler publicat en varis diaris explica clarament com debatre aquesta qüestió. Un element interessant del debat negat pels promotors de la campanya, és saber com les persones podem ser felices i compartir, des de les diferents creences, les fonts de felicitat. Això sí que ens permetria a tots avançar una mica més cap un marc de convivència comuna amb valors compartits que fonamentin un nou projecte de civilitat inspirats, entre altres, en els valors bàsics de la raó moderna.
Del tipus de lema escollit pels promotors de la campanya dedueixo que tenen un visió restrictiva i excloent de l’ateisme, tan integrista i fonamentalista com alguns dels promotors dels contra-anuncis que diuen que sortiran ben aviat. Aquesta dinàmica només pot sorgir i alimentar les visions tancades, tant de les creences com de les increences. El nostre país, tant procliu a enfrontaments estèrils, i alguns cops a gastar els diners en coses absurdes, té altres i més greus problemes que el de la probabilitat de l’existència de Déu. Dubto que la creença o l’ateisme siguin els grans problemes de la humanitat. El mateix m’agradaria creure que pensen els que generen opinió pública. Perquè, em dóna la impressió de que si aquesta informació no hagués sortit en els medis, ara se’n parlaria d’una altra manera.
A mi, els anuncis em deixen molt indiferent, més enllà de l’anècdota, si que em preocupa que la polèmica que pot encetar fracturi la cohesió de la nostra societat en nom del fet religiós. Probablement m’identifico amb els dubtes i càlculs de Pascal, i per resoldre part d’aquests dubtes em guio per allò que diu l’evangeli: “Déu, ningú no l'ha vist mai:el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.” (Jn 1,18).
M’agradaria acabar amb una cita de Cioran que reprodueix Oscar Tusquets al final del seu magnífic llibre “Dios lo ve”. Cioran proposa que ens “comportem com si tinguessin comptes a passar a un Déu intel·ligent” que li permet a Oscar Tusquets dir: “i encara que Deu no ens acaba de convèncer, ¿no fora millor fer les coses com si Déu existís?”. Pregunta intel·ligent que ben segur que no troba la resposta en cap dels anuncis antiteistes o teistes dels autobusos.
Abans d’entrar en precisar alguns aspectes, una petita puntualització. Els promotors d’aquesta campanya tenen tot el dret de fer-la i cal defensar que ho puguin fer. De la mateixa manera que suposo que ells respecten les manifestacions religioses en la plaça pública. No fer-ho, tant una cosa o l’altra, és tenir una concepció estreta de la llibertat i del respecte.
Si Déu probablement no existeix, per què preocupar-se’n. No es tracta de rebatre aquest argument amb el càlcul probabilístic de Pascal sobre l’existència de Déu, sinó d’aplicar el sentit comú. Si Déu probablement no existeix, quin és el problema que preocupa realment als promotors d’aquest anunci?. Per què els preocupa l’existència de Déu?. Més aviat crec que el seu problema no és Déu sinó el seu anticlericalisme. Ells són els que tenen el problema, no els creients. Alguns dels promotors de la campanya, en converses públiques han manifestat que senten escruiximents al veure una creu en un espai públic o es trasbalsen si quan estan ingressats en un centre hospitalari públic un capellà entre a la seva habitació oferint els seus serveis. Llavors, és evident que ells tenen un problema. Pot ser en tenen un altre, per què ens demanen als creients aportar proves de l’existència de Déu? que en presentin ells que demostrin que la naturalesa humana no és religiosa i cerca a un transcendent?.
Voler resoldre el seu problema de fons, que no és tant el de l’existència de Déu sinó la presència de l’element clerical i els símbols religiosos, a través d’una campanya d’anuncis és banalitzar el debat. Perquè la vertadera qüestió a discutir no és si Déu està sotmès al càlcul de la probabilitat és si els ciutadans d’aquest país sabem conviure respectant les creences personals de cadascú. Interpreto, pel lema proposat en l’anunci que aquesta no és la idea dels seus promotors. Doncs neguen la possibilitat als creients en Déu de ser feliços o d’estar precupats per la seva existència. L’article l’Abat de Montserrat Josep Maria Soler publicat en varis diaris explica clarament com debatre aquesta qüestió. Un element interessant del debat negat pels promotors de la campanya, és saber com les persones podem ser felices i compartir, des de les diferents creences, les fonts de felicitat. Això sí que ens permetria a tots avançar una mica més cap un marc de convivència comuna amb valors compartits que fonamentin un nou projecte de civilitat inspirats, entre altres, en els valors bàsics de la raó moderna.
Del tipus de lema escollit pels promotors de la campanya dedueixo que tenen un visió restrictiva i excloent de l’ateisme, tan integrista i fonamentalista com alguns dels promotors dels contra-anuncis que diuen que sortiran ben aviat. Aquesta dinàmica només pot sorgir i alimentar les visions tancades, tant de les creences com de les increences. El nostre país, tant procliu a enfrontaments estèrils, i alguns cops a gastar els diners en coses absurdes, té altres i més greus problemes que el de la probabilitat de l’existència de Déu. Dubto que la creença o l’ateisme siguin els grans problemes de la humanitat. El mateix m’agradaria creure que pensen els que generen opinió pública. Perquè, em dóna la impressió de que si aquesta informació no hagués sortit en els medis, ara se’n parlaria d’una altra manera.
A mi, els anuncis em deixen molt indiferent, més enllà de l’anècdota, si que em preocupa que la polèmica que pot encetar fracturi la cohesió de la nostra societat en nom del fet religiós. Probablement m’identifico amb els dubtes i càlculs de Pascal, i per resoldre part d’aquests dubtes em guio per allò que diu l’evangeli: “Déu, ningú no l'ha vist mai:el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.” (Jn 1,18).
M’agradaria acabar amb una cita de Cioran que reprodueix Oscar Tusquets al final del seu magnífic llibre “Dios lo ve”. Cioran proposa que ens “comportem com si tinguessin comptes a passar a un Déu intel·ligent” que li permet a Oscar Tusquets dir: “i encara que Deu no ens acaba de convèncer, ¿no fora millor fer les coses com si Déu existís?”. Pregunta intel·ligent que ben segur que no troba la resposta en cap dels anuncis antiteistes o teistes dels autobusos.
dijous, 8 de gener del 2009
Música clàssica
He llegit en el llibre d’Alessandro Baricco “Los bárbaros. Ensayo sobre las mutaciones” (editorial Anagrama) una interessant com breu reflexió sobre la música clàssica. Baricco evidencia que els autors que avui identifiquen com a clàssics als qual atribuïm la mes excelsa elevació de l’esperit, en el seu temps foren quasi bé ignorats per l’ordre establert. Com a molt es considerava que aquests músics eren compositors ben experimentats en la tècnica i el llenguatge musical, però en cap cas movien l’esperit de les persones. Calgué esperar bastants anys per descobrir la profunditat espiritual del que avui s’anomenen músics clàssics. ¿No ens passarà avui el mateix amb moltes coses que porten dins seu la llavor del futur i no sabem apreciar-les com a tals?. No serem més conservadors del que creiem? No serà que mirem el present amb ulls del passat?. Recomano la lectura del llibre perquè té suggeriments que ens permeten construir les resposes a les anteriors preguntes.
dimecres, 7 de gener del 2009
Els Reis existeixen
No he pogut escriure aquest blog des de l’any passat. He estat ocupat en una altra activitat.
Durant aquests dies he pogut comprovar com moltes persones s’han sacrificat per fer possible obrir un pas d’evacuació i d’emergència per tal de poder retirar els cotxes que havien quedat atrapats al monestir de Montserrat per l’esllavissada del dia 28 de desembre del 2008 i garantir el subministrament de primera necessitat (gas, menjar, atenció mèdica, etc...) a la comunitat monàstica i als peregrins i visitants del monestir.
Gràcies a l’esforç d’aquestes persones el dia 5 de gener del 2009, a la nit passava el primer vehicle. En aquest cas era una emergència: el subministrament de gas per omplir el dipòsit que dóna servei al monestir i al complex d’hotel i cel·les. Poques hores després, el dia 6 de gener, a les 11,15 sortien els primers cotxes. Bona feina feta per persones que només tenien un objectiu: escurçar al màxim els 12 dies d’obres previstos inicialment. Al final, només han fet falta sis dies efectius de feina per obrir el pas. Cal agrair l’esforç fet per aquestes persones anònimes per molts, però totes amb noms i famílies, que han estat treballant tots els dies, inclús els festius plens de simbologies familiar, per fer possible que Montserrat comences a recobrar la seva normalitat. L’èxit només és d’ells.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)