Els autobusos i el dret a creure

La campanya dels anuncis en els autobusos és ben absurda. No porta en lloc, ni ajuda a crear els ponts de convivència entre els creients sincers i els ateus honestos. Més aviat pot ser caldria oferir una reflexió seriosa i el testimoni de fe de molts creients que estan, en nom de Déu, construir la justícia en molts llocs del món.

Abans d’entrar en precisar alguns aspectes, una petita puntualització. Els promotors d’aquesta campanya tenen tot el dret de fer-la i cal defensar que ho puguin fer. De la mateixa manera que suposo que ells respecten les manifestacions religioses en la plaça pública. No fer-ho, tant una cosa o l’altra, és tenir una concepció estreta de la llibertat i del respecte.

Si Déu probablement no existeix, per què preocupar-se’n. No es tracta de rebatre aquest argument amb el càlcul probabilístic de Pascal sobre l’existència de Déu, sinó d’aplicar el sentit comú. Si Déu probablement no existeix, quin és el problema que preocupa realment als promotors d’aquest anunci?. Per què els preocupa l’existència de Déu?. Més aviat crec que el seu problema no és Déu sinó el seu anticlericalisme. Ells són els que tenen el problema, no els creients. Alguns dels promotors de la campanya, en converses públiques han manifestat que senten escruiximents al veure una creu en un espai públic o es trasbalsen si quan estan ingressats en un centre hospitalari públic un capellà entre a la seva habitació oferint els seus serveis. Llavors, és evident que ells tenen un problema. Pot ser en tenen un altre, per què ens demanen als creients aportar proves de l’existència de Déu? que en presentin ells que demostrin que la naturalesa humana no és religiosa i cerca a un transcendent?.

Voler resoldre el seu problema de fons, que no és tant el de l’existència de Déu sinó la presència de l’element clerical i els símbols religiosos, a través d’una campanya d’anuncis és banalitzar el debat. Perquè la vertadera qüestió a discutir no és si Déu està sotmès al càlcul de la probabilitat és si els ciutadans d’aquest país sabem conviure respectant les creences personals de cadascú. Interpreto, pel lema proposat en l’anunci que aquesta no és la idea dels seus promotors. Doncs neguen la possibilitat als creients en Déu de ser feliços o d’estar precupats per la seva existència. L’article l’Abat de Montserrat Josep Maria Soler publicat en varis diaris explica clarament com debatre aquesta qüestió. Un element interessant del debat negat pels promotors de la campanya, és saber com les persones podem ser felices i compartir, des de les diferents creences, les fonts de felicitat. Això sí que ens permetria a tots avançar una mica més cap un marc de convivència comuna amb valors compartits que fonamentin un nou projecte de civilitat inspirats, entre altres, en els valors bàsics de la raó moderna.

Del tipus de lema escollit pels promotors de la campanya dedueixo que tenen un visió restrictiva i excloent de l’ateisme, tan integrista i fonamentalista com alguns dels promotors dels contra-anuncis que diuen que sortiran ben aviat. Aquesta dinàmica només pot sorgir i alimentar les visions tancades, tant de les creences com de les increences. El nostre país, tant procliu a enfrontaments estèrils, i alguns cops a gastar els diners en coses absurdes, té altres i més greus problemes que el de la probabilitat de l’existència de Déu. Dubto que la creença o l’ateisme siguin els grans problemes de la humanitat. El mateix m’agradaria creure que pensen els que generen opinió pública. Perquè, em dóna la impressió de que si aquesta informació no hagués sortit en els medis, ara se’n parlaria d’una altra manera.

A mi, els anuncis em deixen molt indiferent, més enllà de l’anècdota, si que em preocupa que la polèmica que pot encetar fracturi la cohesió de la nostra societat en nom del fet religiós. Probablement m’identifico amb els dubtes i càlculs de Pascal, i per resoldre part d’aquests dubtes em guio per allò que diu l’evangeli: “Déu, ningú no l'ha vist mai:el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.” (Jn 1,18).

M’agradaria acabar amb una cita de Cioran que reprodueix Oscar Tusquets al final del seu magnífic llibre “Dios lo ve”. Cioran proposa que ens “comportem com si tinguessin comptes a passar a un Déu intel·ligent” que li permet a Oscar Tusquets dir: “i encara que Deu no ens acaba de convèncer, ¿no fora millor fer les coses com si Déu existís?”. Pregunta intel·ligent que ben segur que no troba la resposta en cap dels anuncis antiteistes o teistes dels autobusos.