La mesquita de Madrid i el sòl públic

La proximitat de les eleccions municipals ha estimulat que alguna formació política afirmés amb rotunditat i fermesa que s’oposaria a cedir sòl públic per la construcció de mesquites. Inclús, com a mostra de la seva afirmació, proposà modificar la llei catalana de Centres de Culte perquè considerava que aquesta normativa afavoria la construcció de mesquites en sòl públic. Per tal d’ajudar a construir memòria històrica sobre aquest tema a continuació resumeixo un llarg memoràndum on s’explica com anà la construcció del Centre Cultural Islàmic de Madrid, popularment conegut com la mesquita de la M30.

La idea de construir una mesquita a Madrid fou plantejada, per primera vegada, a l’any 1976, per l’ambaixador d’Argèlia a Madrid, Mohamed Khaled Chelladi, a l’alcalde de Madrid en aquella època, Juan de Arespacochaga. A partir d’aquell moment començaren una sèrie de converses a nivell diplomàtic entre diversos països islàmics, 18 països, i el govern d’Espanya. Fruit d’aquestes converses s’acordà que l’ajuntament de Madrid explicava la voluntat de l’ajuntament de cedir gratuïtament terrenys per tal d’enfortir les relacions hispano-àrabs. L’alcalde de Madrid feu arribar una carta al Rei d’Arabia Saudí, Fahel Ben Abdul Aziz, on s’explicava el sentit i els motius d’aquesta donació del terreny.

A finals de 1979 representants de la comunitat islàmica entregaren a l’alcalde Enrique Tierno una carta en la que es demanava la donació del solar promès a fi de construir una mesquita i un consultori mèdic, i altres seccions. S’indicava que el costos anirien a càrrec bàsicament de la comunitat islàmica. A començament de 1980 es cedí 10.456 metres quadrats de sòl públic per 75 anys al costat de la carretera M-30 en el barri de San Pascual.

L’inici de les obres de l’edifici projectat per l’arquitecte Jan Zarny s’enlentí per desacords entre els països àrabs promotors. Les guerres d’Iran, Irak i del Líban trencaren l’acord inicial entre els països promotors i durant quatre anys el projecte constructiu quedà aturat. El rei Fahd de l’Arabia Saudí, assabentat de les dificultats, especialment econòmiques, per realitzar el projecte decidí, durant una breu estada a Madrid, aportar els fons necessaris per començar les obres. Finalment les obres del Centre Cultural Islàmic començaren el març de 1987 gràcies a l’aportació de 12 milions de dòllars per part del regne d’Arabia Saudí.

El Centre Cultural està format una mesquita per 1.000 fidels, sales d’exposicions i conferències, escola, restaurant, equipament esportiu, departament d’idiomes i una biblioteca. La primera fase de les obres finalitzaren al mes de maig de 1989, 20 mesos després del seu inici. Les obres les feu l’empresa Dragados y Construcciones.

El complex cultural i la mesquita foren finalment inaugurats després de cinc anys d’obres el 21 de setembre de 1992 pel príncep saudí Salman Ben Abdelaziz en representació del monarca saudí Fahd Bin Abdulaziz Al Saud. i el rei d’Espanya. El regne Saudí exercí directament el control administratiu i espiritual de la mesquita fins l’any 2001. Forma part de la Lliga del Món Islàmic. Ara, hi ha un junta directora del centre la qual sempre ha estat en mans de persones de confiança de l’Arabia Saudí.

Quaresma 2011

El centre del missatge papal per a la Quaresma d'aquest any és el Baptisme. El seu text obre la nostra mirada al misteri de la vida. Crec que els següents extractes d'aquest missatge serveixen per ordenar una reflexió personal per a aquest temps de Quaresma.

"Per emprendre seriosament el camí cap a la Pasqua i preparar-nos a celebrar la Resurrecció del Senyor - la festa més joiosa i solemne de tot l'Any litúrgic -, ¿què pot haver de més adequat que deixar-nos guiar per la Paraula de Déu? Per això l'Església, en els textos evangèlics dels diumenges de Quaresma, ens guia a una trobada especialment intensa amb el Senyor, fent-nos recórrer les etapes del camí de la iniciació cristiana: pels catecúmens, en la perspectiva de rebre el Sagrament del renaixement, i per qui està batejat, amb vista a nous i decisius passos en el seguiment de Crist i en el lliurament més ple a ell.

El primer diumenge de l'itinerari quaresmal subratlla la nostra condició d'home en aquesta terra. La batalla victoriosa contra les temptacions, que dóna inici a la missió de Jesús, és una invitació a prendre consciència de la pròpia fragilitat per acollir la Gràcia que allibera del pecat i infon nova força en Crist, camí, veritat i vida. (...) Crist surt victoriós, per obrir també el nostre cor a l'esperança i guiar-nos a vèncer les seduccions del mal.

L'Evangeli de la Transfiguració del Senyor posa davant dels nostres ulls la glòria de Crist, que anticipa la resurrecció i que anuncia la divinització de l'home (...) És la invitació a allunyar-se del soroll de la vida diària per submergir-se en la presència de Déu: ell vol transmetre'ns, cada dia, una paraula que penetra en les profunditats del nostre esperit, on destria el bé i el mal.

La petició de Jesús a la samaritana: «Dóna'm de beure» (Jn 4, 7), que es llegeix en la litúrgia del tercer diumenge, expressa la passió de Déu per tot home i vol suscitar en el nostre cor el desig del do del «aigua que brolla per a vida eterna» (..) Només aquesta aigua pot apagar nostra sigueu de bé, de debò i de bellesa!

El diumenge del cec de naixement presenta a Crist com a llum del món. L'Evangeli ens interpel·la a cadascun de nosaltres: « ¿Tu creus en el Fill de l'home?» (...) Ell il·lumina totes les foscors de la vida i porta a l'home a viure com a «fill de la llum».

Quan, en el cinquè diumenge, es proclama la resurrecció de Llàtzer, ens trobem enfront del misteri últim de la nostra existència: «Jo sóc la resurrecció i la vida... Creus això?» (Jn 11, 25-26). Per a la comunitat cristiana és el moment de tornar a posar amb sinceritat, juntament amb Marta, tota l'esperança en Jesús de Natzaret.

En síntesi, l'itinerari quaresmal, en el qual se'ns convida a contemplar el Misteri de la creu, és «fer-me semblant a ell en la seva mort» (Flp 3, 10), per dur a terme una conversió profunda de la nostra vida: deixar-nos transformar per l'acció de l'Esperit Sant (...) Mitjançant la trobada personal amb el nostre Redemptor i mitjançant el dejuni, l'almoina i l'oració, el camí de conversió cap a la Pasqua ens porta a redescobrir el nostre Baptisme. Renovem en aquesta Quaresma l'acolliment de la Gràcia que Déu ens va donar en aquest moment, perquè il·lumini i guiï totes les nostres accions”

Petit recull de pregàries VII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

6 març 2011 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posen en tu ! (Sl 33,22)

7 març 2011 “Tasteu i veureu que n’és de bo, el Senyor; feliç l’home que s’hi refugia” (Sl 34,9)

8 març 2011 “Jo celebraré el Senyor, m’alegraré perquè ell em salva; proclamaré amb totes les forces «Senyor, qui és com tu?»” (Sl 35,9-10)

9 març 2011 “El teu amor, Senyor, s’eleva fins al cel; la teva fidelitat arribarà fins als núvols. Que n’és, de preciós, Déu meu, el teu amor ! (Sl 36,8).

10 març 2011 “Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell; deixa’l fer!” (Sl 37,5)

11 març 2011 “Senyor, Déu meu, jo espero en Vós; no em deixeu sense recompensa” (Sl 38,16)

12 març 2011 “Ara, Senyor, quina esperança em queda? És en Vós en qui confio” (Sl 39,8).

Diàlegs per un amic neoliberal VII. El mercat

La qüestió del mercat és, amb tota probabilitat, la pedra de toc per diferenciar el pensament liberal d'altres tradicions polítiques. Així ho reconeix, per exemple, M. Vargas Llosa: "si en la defensa de la democràcia l'opció liberal té coincidència plena amb els socialdemòcrates, el socialcristianisme i els partits neoconservadores no autoritaris, les seves diferències amb ells té a veure sobretot amb el mercat, en el qual aquests corrents justifiquen diferents graus d’interferència és tal -per contrarestar les grans desigualtats- mentre que el liberalisme creu que mentre més desinhibit funcioni, més aviat es derrota la pobresa i s'aconseguirà, sobre bases més fermes, la justícia social" Vargas Llosa,M. "La libertad y la igualdad". El País 20 Octubre 1991 pàg. 13). Per als liberals, i molt especialment la seva família neoliberal, la crisi de l'Estat del Benestar es deu al fet que qualsevol intervenció de l'Estat al mercat aconsegueix els efectes contraris dels desitjats: augmentar la injustícia.

El pensament liberal modern considera que la despesa social de l'Estat destinat a la redistribució és un balafiament i d'aquí la seva injustícia, perquè, a més de suplantar les iniciatives de la Societat Civil, "la història mostra que la participació en el joc del capitalisme ha estat tant més profitosa per als jugadors com menys s'ha restringit l'operació del mecanisme del mercat, com més gran ha estat la preocupació per les regles de joc i menors els intents de corregir els resultats del mateix" Feito, J.L. "Competencia, mercado y equidad: un debate" Economía nº 9, 1991. pàg16). Per al neoliberalisme l'Estat del Benestar també es revela ineficaç i ineficient i com suposada evidència s'argumenta el funcionament de les empreses públiques. La crítica contra la ineficàcia i la ineficiència no es circumscriuen, únicament, a la gestió de les institucions públiques, sinó que té com a principal destinatari l'enorme burocràcia derivada de la pròpia naturalesa política de l'Estat del Benestar. Per a la lògica neoliberal el progressiu engrandiment del volum de gestió de l'Estat és la principal causa de la seva ineficàcia. A major poder, major burocràcia, i a major burocràcia menor imparcialitat en la gestió dels assumptes públics i d'aquí sorgeix la ineficàcia de l'Estat.

Els protestants i la ciutat de Barcelona

Ahir la ciutat de Barcelona, a través del seu alcalde Jordi Hereu, es reconcilià amb els protestants i aquests agraïren el gest. Era una acte de justícia, com digué l’alcalde. Per primer cop, les esglésies evangèliques de Barcelona foren acollides en un lloc tant emblemàtic per la ciutat com és el Saló del Consell de Cent espai simbòlic del govern de la ciutat. Després de molts anys d’invisibilitat forçada els protestants esdeveniren diàfans als ulls de la ciutat amb ocasió de la presentació del llibre “Les esglésies evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978)”, escrit per l'historiador Federico Vázquez Osuna. Durant aquest emotiu acte l’alcalde Jordi Hereu, fent-se sensible al sentiment de reparació, explicitat amb anterioritat per la pròpia comunitat, anuncià que la comissió del nomenclàtor de la ciutat aprovà dedicar un carrer o una plaça de Barcelona a Martí Luter. Afirmà que amb aquest gest, sincer de cor, era un primer pas, un punt i seguit, per situar els cristians protestants en el lloc que mereixen estar en la ciutat de Barcelona. La ciutat, digué l’alcalde Hereu, ha de tractar als protestants, amb normalitat, respecte i visibilitat.

La intervenció de Pere Bonet, pastor emèrit de l'Església Baptista de la Bonanova, església d’aquí poc farà 128 anys, aportà la memòria històrica del protestantisme. Les seves paraules recordaren que els protestants, per raons de fe, foren considerats fins 1978 com a ciutadans de segona, amb el parèntesi de la Segona República. La democràcia fou un primer pas per tornar a donar visibilitat a les esglésies evangèliques. Enric Capó confirmà com la intolerància i la persecució marcà l’experiència vital de molts protestants catalans. Però, digué, que aquesta situació accentuà la fraternitat i la unió de les famílies protestants i facilità iniciar el camí de l’ecumenisme a Barcelona. El doctor Armand Urrútia explicà la història de l'Hospital Evangèlic de Barcelona. El seu naixement s’explica per les dificultats que tenien els protestants perquè el sistema sanitari de l’època respectés el seu fet religiós diferencial.

Les paraules de l’historiador Federico Vázquez Osuna, autor del llibre, permeteren descobrir que aquesta obra és un patrimoni de la societat plural i respectuosa amb les religions. És una mirada a la història dels protestants per comprendre el valor de la diversitat religiosa i una forma de demanar perdó als que han patit qualsevol forma d’intolerància per la seves creences. Les paraules finals del pastor Guillem Correa, com a secretari del Consell Evangèlic de Catalunya, remarcaren que la presència dels protestants en la sala del Consell de Cent de Barcelona ha de significar un punt i final d’anys d’ignorància i invisibilitat. La història de la ciutat de Barcelona és també la història dels protestants. Ahir, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona s’inicià un nou camí per la ciutat i per les seves esglésies evangèliques.

L’atac i la fuga en política

L’estudi de la dinàmica de grups humans mostra que hi ha persones que, de forma espontània, es troben còmodes quan perceben que formen part d’un col·lectiu que segueix un líder que, segons les circumstàncies, en lloc d’afrontar els problemes els evita agitant la por a un enemic extern o proposant solucions que representen esquivar aquest enemic. En qualsevol cas aquesta actitud representa una evasió del problema a resoldre. Aquesta cultura de grup aporta seguretat als seus membres i alleugera les angoixes personals. L’atac i fuga forma part de l’estratègia aplicada per molts polítics per consolidar el seu lideratge. Només cal estar atent al discurs polític per adonar-nos que, en un moment determinat, un polític comença a desplaçar les preocupacions dels ciutadans cap un únic centre d’atenció sense prestar l’atenció a altres aspectes de la realitat.

Un cop l’atenció de les persones està concentrada en la fantasia de l’enemic extern es procedeix a cohesionar el grup a partir del recurs de l’engany i de la mentida, o de les veritats parcials. Tampoc cal mentir de forma contundent, molts cops explicant parcialment les coses és suficient. Aquesta estratègia pretén que, un cop els ciutadans creguin que es troben en una situació delicada o compromesa i, un cop aclarit que ells no en tenen cap mena de responsabilitat, cal procedir a identificar que hi ha uns responsables externs i tot seguit proposar un líder que els redimirà d’aquesta situació. L’encert d’aquesta manipulació és aconseguir que els ciutadans associïn les seves preocupacions i percepcions, sempre fonamentades en experiències reals, amb una suposada agressió externa. A la qual es projecten, amb raó o sense raó, la majora d’insatisfaccions. Un cop afermada l’associació el líder s’ofereix a batre l’enemic. Procurant que aquest combat sigui la fi de tots els problemes dels ciutadans.

Aquesta estratègia és la que avui s’aplica per introduir el debat de la immigració en les campanyes electorals. És un tema molt popular perquè està en les preocupacions reals dels ciutadans pel seu impacte en la cohesió social. Es pot manipular fàcilment perquè les persones tenim fixats molts estereotips en relació a la immigració. És relativament senzill manipular els rumors i treballar amb metàfores i imatges, veritats parcials i clares mentides que contribueixen a situar el debat en el terreny dels sentiments i no en el de la raó. Un cop aconseguit el seu objectiu només cal agitar les emocions dels ciutadans a través d’una roda de premsa o una conferència. De sobte s’agiten les fantasies i es percep quin és l’enemic a vèncer. La resta va sol, sinó es posen en marxa els corresponents antídots contra aquesta manera reprovable de fer política per arribar al poder.

Presidir la Conferència Episcopal no és liderar l’Església catòlica

El més de març comença amb la notícia de la reelecció del cardenal Antonio Maria Rouco com a president de la Conferència Episcopal Espanyola. El més de febrer s’acomiadà amb el seu discurs en l’obertura del plenari dels bisbes espanyols. Escric el meu primer comentari del mes de març sobre aquests fets. De les paraules del cardenal Rouco es dedueix que no hi ha res de nou en els esquemes mentals de l’arquebisbe de Madrid. Les seves preocupacions, obsessions, pors i convenciments són els de sempre. Els seus discursos són sempre uns atacs a una realitat que no li agrada gens i que tot, o quasi tot, sembla estar malament. Hi ha una profund pessimisme antropològic en les seves paraules.

Un sector dels bisbes espanyols han tornat a confirmar en la cúpula dirigent, encara que sigui de forma ajustada, al sector dur i atemorit de l’episcopat. Aquest, presoner dels seus temors i de les seves pors, troba en la confrontació la millor sortida a les inquietuds i preocupacions del sector de l’episcopat que li dóna suport. Es tracta d’un grup de bisbes que comparteixen un estat d’ànim similar i que es cohesiona per la incomoditat davant de la transformació de la societat. Per les declaracions d’alguns d’aquests bisbes és evident que analitzen la realitat social des d’una comprensió tradicionalista. Amb els seus punts de vista s’allunyen del conservadorisme civilitzat i educat i es reconforten amb els valors de la reacció i la confrontació. La mateixa incapacitat de confeccionar una cúpula dirigent més plural i amb altres sensibilitats, demostra la voluntat de tancar files entorn de les pors que els mantenen units.

Una part dels bisbes espanyols han confirmat que, davant la transformació de la societat, de les seves crisis, interrogants i relativisme de valors, s’accentuen els perfils més tradicionalistes que enllacen amb etapes eclesials anteriors. Pretenen instaurar una Església catòlica que, en lloc de vindicar el sentit de la tradició per aportar una proposta de salvació compartida amb les ànsies d’esperança de les persones, confia evangelitzar de nou ocupant la totalitat de l’espai polític. Els màxims responsables de la Conferència Episcopal s’instal·len en un discurs defensiu, ple de retrets, sense cap insinuació de diàleg per construir ponts d’esperança; transmeten un enyor d’èpoques restauracionistes. Això explica que cardenal Rouco hagi estat escollit, per quart cop, el màxima dirigent de la Conferència Episcopal espanyola.

Però, ¿significa això que el cardenal Rouco lidera l’Església catòlica espanyola?. Crec que no. Això sí que és un problema per l’església. Al deixar fora dels àmbits de direcció de l’episcopat espanyol a persones que, per la seva trajectòria i experiència, podien aportar una visió més dialogal i inclusiva, més còmode amb l’esperit d’una època, han restat credibilitat a la nostre església i l’han distanciat una mica més dels homes i dones del nostre temps. La societat necessita líders espirituals capaços d’aportar llum i valors davant una situació social plena d’interrogants i que sàpiguen fer de l’Església catòlica llum del món i sal de la terra. Una cosa és presidir i l’altre és liderar l’Església catòlica espanyola.